De la Revolució Francesa a l'Europa Liberal i Nacionalista
El Directori i l'Ascens de Napoleó
El Directori es va veure obligat a utilitzar la força per impulsar les seves decisions. Per aquest motiu, tant les revoltes reialistes com les radicals van ser reprimides durament, destacant la Conjura dels Iguals. En aquest context de repressió i inestabilitat, va començar a destacar la figura de Napoleó Bonaparte, el qual va dur a terme el cop d'estat conegut com el 18 de Brumari de 1799. Napoleó va prometre als francesos que retornaria la calma i posaria fi a la Revolució Francesa.
Napoleó: Del Consolat a l'Imperi (1802-1814)
Consolidació del Poder i Obra Legislativa
A partir de 1802, Napoleó es va consolidar com a cònsol únic. La seva tasca legislativa es va centrar a consolidar l'esperit de 1791, és a dir, redactar una nova constitució que consolidés la burgesia com a grup dominant. A més, per assentar les bases del liberalisme, va redactar un conjunt de codis fonamentals:
- Codi Civil
- Codi Penal
- Codi de Comerç
L'Imperi i el LLegat Napoleònic
A partir de 1804, Napoleó va ser proclamat emperador. Es va marcar com a objectiu exportar els ideals liberals i acabar amb l'absolutisme europeu. Això va donar pas a una nova etapa de guerra exterior que va durar fins al 1814. Tot i la seva derrota, Napoleó va deixar una herència molt important, ja que quan Europa va intentar reinstaurar l'absolutisme, la burgesia d'aquelles nacions va reaccionar, donant pas a una etapa convulsa a Europa.
Europa de la Restauració i les Revolucions Liberals
El Congrés de Viena i la Santa Aliança
Un cop derrotat Napoleó, les potències vencedores (Àustria, Rússia, Prússia i Anglaterra) es van reunir a Viena per establir l'Antic Règim i les fronteres anteriors a 1789. A més, en aquest congrés es va crear la Santa Aliança amb l'objectiu de sufocar qualsevol brot liberal a Europa.
Les Revolucions Liberals (1820, 1830, 1848)
Després del Congrés de Viena i la restauració de l'absolutisme a Europa, els liberals es van veure obligats a actuar en la clandestinitat. Aquesta clandestinitat va afavorir el sorgiment de societats secretes per tal d'assolir la implantació del liberalisme a través de les revoltes.
La Primera Onada Revolucionària (1820)
Els primers intents revolucionaris es van produir a Europa el 1820 a Espanya, Portugal i alguns estats italians. Aquests primers intents van fracassar a causa de la dura repressió i la intervenció de la Santa Aliança.
La Segona Onada Revolucionària (1830)
La segona onada revolucionària va ser més general i va significar el triomf del liberalisme moderat. Aquest va donar origen a una nova classe política formada per la burgesia conservadora i l'antiga noblesa i la gran burgesia, que van marginar la resta dels grups socials introduint el sufragi censatari i la manca de llibertats. A més, durant aquest període es va produir la independència de Bèlgica.
La Tercera Onada Revolucionària (1848)
La tercera onada revolucionària, el 1848, va ser fruit del malestar social produït per la manca de llibertats i també per les males condicions de vida, conseqüència del creixement del proletariat. Aquestes revolucions són importants perquè surt a escena per primera vegada el proletariat amb reivindicacions no tan sols polítiques (sufragi universal, llibertat d'associació), sinó també de caràcter social (intervenció de l'Estat en l'economia i en les qüestions socials). Malgrat que aquests moviments van ser durament reprimits, van obrir el camí a la consolidació del liberalisme democràtic i a la legislació per part dels estats per a la millora de la classe obrera.
Nació i Moviments Nacionalistes
Orígens i Dues Concepcions de Nació
El nacionalisme neix de dues vies principals:
- La necessitat de crear estats forts per adaptar-se a les noves realitats econòmiques produïdes per la Revolució Industrial (eliminació de les fronteres interiors).
- L'ocupació napoleònica de molts territoris europeus, que havia despertat el sentiment nacional.
Davant d'aquestes dues vies, van sorgir dues idees de nació:
- La Concepció Francesa: Basada en la voluntat de l'individu (el desig de pertànyer a una nació).
- La Concepció Alemanya: Donava molta més importància als valors espirituals, culturals i històrics compartits que no pas als individuals.