Revolució liberal a Espanya (1833–1843): guerra i reformes
La revolució liberal (1833-1843)
La guerra carlina
Quan va morir Ferran VII es va iniciar una guerra civil entre els partidaris de Carles M. Isidre, germà de Ferran VII, i els partidaris de Maria Cristina, vídua de Ferran VII i mare d’Isabel. Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clero i pagesia) defensaven l’Antic Règim i el tradicionalisme i, sobretot, protegien la població rural empobrida. Els isabelins tenien interessos diversos: la monarquia i l’alta noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però es van veure obligats a unir-se als liberals perquè, encara que no compartissin del tot les seves idees, pensaven que era l’única opció per enfrontar-se al carlisme.
La primera guerra carlina es va prolongar durant set anys (1833-1840), ja que el Conveni de Bergara (l’abraçada entre Maroto i Espartero) va comportar un llarg parèntesi als combats. No obstant això, les guerres carlistes es van mantenir al llarg de gran part del segle XIX (fins al 1874).
Les reformes progressistes
Els liberals estaven dividits en dos grans grups: moderats i progressistes. Enmig de la guerra carlina, Maria Cristina va formar governs liberals. Inicialment va intentar fer-ho amb els moderats, però finalment va cridar els progressistes per formar govern (en diferents moments, especialment el 1835 i el 1837) amb un règim liberal. Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837. Es va iniciar un període de monarquia parlamentària a Espanya amb el reconeixement de la sobirania nacional i dels drets individuals, encara que també s’acceptava el paper de la Corona.
La regència d’Espartero
El 1837 els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar aplicar la reforma liberal amb un to conservador. Els progressistes s’hi van oposar i Maria Cristina va haver de dimitir el 1840. Això va propiciar l’ascens del general Espartero, que es va convertir en regent i volia impulsar mesures lliurecanvistes i autoritàries. Per aquests motius se li van oposar grans sectors del país. Com que gairebé ningú no el volia, el 1843 va dimitir i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II, que va iniciar el seu regnat.
Comentari resum:
- El període 1833-1843 va estar marcat per conflictes dinàstics i transformacions polítiques.
- La lluita entre carlisme i isabelinisme va combinar elements socials, religiosos i polítics.
- Les divisions liberals (moderats vs progressistes) van condicionar les reformes i la successió de governs.