Sartre i l'Existencialisme: Llibertat, Absurd i Subjectivitat
Sartre i l'Existencialisme: Origen i Conceptes Clau
El Context Històric i la Crisi de Sentit
L'existencialisme va començar a manifestar-se a Alemanya poc després de la Primera Guerra Mundial i va culminar a França en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Els filòsofs existencialistes prenen consciència dels efectes catastròfics produïts per les dues guerres mundials, resultat últim de la crisi que travessa el món modern, i fan un plantejament radical del problema del sentit de l'existència humana, enfocada des d'una perspectiva individual i subjectiva.
El retorn a la subjectivitat que caracteritza la filosofia existencial està condicionat per una sèrie de factors, dels quals segurament el més important fou l'ambient creat pels horrors que les dues Guerres Mundials van portar en si mateixes (inseguretat, angoixa, ruïna, mort...).
Davant d'aquesta situació, l'home va anar perdent les seves il·lusions fins a quedar totalment abandonat. Com assenyala Sartre: «Anà comprenent finalment que només podia confiar en ell mateix».
Interessaven doctrines properes a la vida, les quals penetraven en la dramàtica realitat absurda de l'existència que ja no es descobreix centrada en la raó ni fonamentada en Déu, sinó en l'absurd i en el no-res, sense possibilitat d'establir cap norma de caràcter transcendent.
L'Existència Precedeix l'Essència: La Llibertat Radical
No hi ha una essència immutable i intemporal que determini per endavant què hem de ser o què hem de fer. Cada persona es va definint a si mateixa en el mateix procés de viure, i en aquest procés estem condemnats a triar. (Obligats a triar com volem ser i viure).
L'individu ha d'escollir entre infinitat de possibilitats, cosa que li produeix angoixa. La decisió tracta d'escollir-se a un mateix, de decidir-se irremediablement per una cosa o una altra, d'afrontar la paradoxa encara que li produeixi desesperació.
L'Originalitat de l'Individu
Fou aquesta postura reivindicativa de l'individu concret la que va convertir l'existencialisme en un corrent filosòfic que, per damunt de tot, afirma, com una solució a la crisi radical del moment, l'originalitat de l'individu, de l'home que viu. Aquest home mai pot ser un ens perquè és un existent, concret i lliure, capaç de constituir-se a si mateix des de la seva llibertat, capaç d'engendrar el seu propi àmbit d'intel·ligibilitat que li permeti comprendre's a si mateix i la seva situació amb els altres homes en el món.
Característiques Fonamentals
Les dues característiques fonamentals de l'existencialisme són:
- La importància atorgada a la subjectivitat.
- La prioritat concedida a l'existència enfront de l'essència.
L'Home com a Subjecte
L'home no només reflexiona, pensa i objectiva racionalment els esdeveniments, sinó que és un actor que viu submergit en l'angoixa de les seves situacions i problemes; pensa biogràficament, subjectiva emocionalment els esdeveniments. Lluny de fer veritable el coneixement universalitzant-lo, com es venia advertint des de Plató. L'home és un subjecte i, com a tal, no pot ser conegut sense desubjectivar-lo. S'ha de respectar, per tant, en la seva singularitat existent.
Aquesta recuperació de la subjectivitat porta a l'afirmació que, com no hi ha naturalesa humana, l'existència precedeix l'essència. L'home és una existència que es defineix com un projecte. L'home no té ser, essència o naturalesa: és pura llibertat, no té fi ni està determinat, es descobreix existint.
La llibertat humana, doncs, és el fonament de tots els valors i és radical; no hi ha res fora d'ella que pugui guiar-la. L'home està «condemnat a ser lliure», no pot tenir altra norma de conducta que la seva voluntat. Quan recorre a altres tipus de normes, incorre en la «mala fe». Aquesta acceptació de ser per a si mai pot convertir-se en en si; més que acció, és reacció davant allò donat, és un absurd, una passió inútil, i el seu sentiment més característic és la nàusea.
La Relació amb l'Altre i la Llibertat Creativa
La Inclusió de l'Altre
A aquesta anàlisi de la consciència humana, Sartre afegeix: «la inclusió de l'altre en mi». Aquesta apareix com una interrelació entre diversos projectes i posa de manifest les diverses objectivacions que resulten de la pluralitat de formes que tenen els subjectes de relacionar-se entre si. La seva anàlisi ens porta a comprendre per què i com un subjecte es converteix en objecte per als projectes d'un altre subjecte, i l'expressió més radical de la qual la formula Sartre en la seva obra «A porta tancada» quan afirma que «l'infern són els altres».
L'Absència de Déu i la Llibertat
Sartre no pot creure que Déu existeixi. La llibertat de l'home és quelcom absolutament necessari de fet, i un Déu autoconscient i infinit l'anul·laria; el subjecte opta i decideix el que ha de fer en cada situació.
La Llibertat com a Projecte i Creació
La llibertat és creativa, és el que l'home no té però que ha d'aconseguir, és futur, mai actualitat. La llibertat és dinàmica, és l'expressió d'un ésser que ha de ser ell mateix, autoafirmar-se, ser sempre autor de la seva pròpia història. Comença per ser no-res, només serà després i serà tal com s'hagi fet, tal com ell vulgui després del seu impuls cap a l'existència. La llibertat en l'home no és per escollir el seu ser —ja és un ser per a si— sinó per decidir la seva manera de ser.
L'Existencialisme com a Humanisme
L'home existeix, està en el món sense cap determinació, és pura subjectivitat originària i irreductible. Aquesta indeterminació és la que el diferencia radicalment de les coses determinades, d'allò compacte o produït. L'existencialisme, afirma Sartre, és un humanisme: l'home és l'únic que existeix, és la transcendència en funció de la qual totes les coses són. L'existencialisme és l'únic que permet a l'home realitzar-se plenament com a humà.
Evolució del Pensament de Sartre
Sartre fa totes aquestes anàlisis des de la perspectiva del subjecte, de l'individu, en uns moments històrics en els quals precisament faltava la identitat pròpia de l'individu. En canvi, aviat se li va presentar a Sartre la necessitat de superar aquests plantejaments individualistes i d'assumir la dimensió social dels esdeveniments.