Signes, Símbols i Llenguatge: Anàlisi i Funcions en la Comunicació Humana

Signes, Símbols i Llenguatge

Els éssers humans establim amb el món i amb els nostres semblants relacions mediades, és a dir, relacions en què pel mig hi ha signes i símbols de diversos tipus. Les nostres relacions no són, doncs, immediates, ni amb els objectes ni amb les persones. I això és així perquè tenim una facultat peculiar: la facultat de la representació; en virtut d'aquesta facultat, la realitat i els altres éssers humans es constitueixen en la nostra intimitat com un conjunt de representacions. En aquest tema ens ocuparem de la nostra peculiar forma de «fer-nos amb la realitat», és a dir, de la nostra facultat de simbolitzar, del primer i més comú producte de la simbolització (el llenguatge), de les regles més significatives perquè el llenguatge representi i comuniqui realment.

1.1 Signes i Símbols

• En el llenguatge les paraules són signes
• El llenguatge de l'ésser humà es caracteritza per:
• Vocabulari: un conjunt de paraules
• Gramàtica: regles per a la formació d'oracions amb significat.

Un llenguatge té sentit o significat, si i només si, l'ordre de les paraules i de les regles permet una significació.

Els Signes

Definició de signe (Peirce): “quelcom que representa una altra cosa per a algú”.

Exemple: la paraula “arbre” representa l'objecte arbre per als que saben català.

En el signe lingüístic poden diferenciar-se:

• El significant: el mitjà pel qual es transmet el missatge (paraula, imatge, so...)
• El significat: el que representa el receptor
• El referent: l'objecte al qual fa referència el signe

Tipus de Signes

Segons Peirce hi ha tres tipus de signes:

1. Les icones: el signe imita l'objecte designat.
2. Els índex: entre el signe i l'objecte hi ha una relació (el fum és índex de foc).
3. Els símbols: entre el signe i l'objecte representat no hi ha cap tipus de relació evident.

Els Símbols

Només els humans som capaços d'entendre els símbols.

Són productes convencionals, socials i culturals.

El colom que simbolitza la pau és un símbol des del segle XX.

Un símbol és un signe (el dibuix de Picasso) que representa un objecte (un colom) que representa una idea (la pau).

Els humans vivim en un món ple de símbols: l'univers simbòlic.

1.2 L'Univers Simbòlic

• L'ésser humà viu en un “món“ construït a base de símbols. Cada cultura o societat té el seu univers simbòlic, el conjunt de símbols que fan servir.
• El llenguatge i l'art són dos instruments per crear i usar els símbols i fan de mediadors entre la realitat i el subjecte.
• Wittgenstein: “els límits del nostre llenguatge expressen els límits del nostre món“.
• Heidegger: “El llenguatge és la casa de l'ésser“.

1.3 L’Animal Fantàstic

• Els símbols construïts per l’ésser humà tenen tant l’origen en la raó com en la fantasia.
• Tradicionalment s’ha destacat el paper de la raó en la construcció del nostre “món”.
• Actualment es destaca també el paper de la fantasia, els ideals i projectes, moltes vegades “irracionals”, de l’ésser humà, com per exemple “volar”.

1.4 Sistemes Simbòlics

• Disposem de tot un sistema que ens permet interpretar el que experimentem des d’una perspectiva construïda socialment i culturalment.
• El llenguatge, l’art, la ciència, la religió, la moral, la política, la mitologia, les tradicions, etc., són alguns dels elements del nostre sistema simbòlic: ens proporcionen símbols per tractar amb la realitat.
• Sense el llenguatge ens veuríem tancats dins els límits de les nostres necessitats biològiques i dels nostres interessos immediats.

1. Funcions del Llenguatge

El llenguatge humà és un sistema de comunicació interpersonal que exerceix tres funcions:

1. Representativa. Els signes lingüístics són símbols que serveixen per representar estats de coses.
2. Expressiva. Els signes lingüístics són símptomes que manifesten els estats interiors dels parlants.
3. Apel·lativa. Els signes lingüístics són senyals dirigides a l’interlocutor, de qui s’espera una determinada reacció.

2.2 Coneixement i Llenguatge

1. Adquirim coneixement a través del llenguatge (llegim, escoltem...)
2. Conservem el coneixement gràcies al llenguatge (llibres, suport informàtic...)
3. Compartim els coneixements a través del llenguatge (parla, escriptura...)

Per tant, podem induir que el llenguatge és la condició de possibilitat del coneixement.

2.3 La Constitució Lingüística del Coneixement

• No és possible conèixer sinó és a través del llenguatge.
• Necessitem els codis lingüístics per aprehendre els estats de coses de la realitat.
• El llenguatge és el mitjà en què té lloc el coneixement: no hi ha coneixement més enllà o fora del llenguatge.
• Pensar i parlar van entrelligats als éssers humans.

Dimensió sintàctica. La sintaxi són les regles per a la combinació de paraules i construir un missatge entenedor. Són les relacions dels signes entre si.

Dimensió semàntica. Són els significats de les paraules que emprem. Les relacions dels signes amb els significats corresponents.

Dimensió pragmàtica. Són les relacions dels signes amb els usuaris. El context, l’entonació, els gestos que acompanyen els signes transmeten uns missatges o uns altres, i els usuaris els entenen si comparteixen el mateix univers simbòlic.

2.5 El Llenguatge No Verbal

En la comunicació verbal, encara que el llenguatge és el factor més important, hi ha tot un seguit de missatges que no vénen expressats en paraules. Aquests missatges són els que anomenem no verbals, i van des del color dels ulls, l'allargada del cabell, moviments del cos, postura i fins el to de veu, passant per objectes, vestits, distribució de l'espai i del temps.

La comunicació no verbal és, per tant, conjunt de:

• Indicis que emetem els éssers humans amb el nostre cos per comunicar-nos.
• Símbols, representacions de la realitat, creats per la mateixa finalitat.

2.5 El Llenguatge No Verbal

L'estudi d'aquests sistemes de comunicació no comença de manera rigorosa fins bastant després de la II Guerra Mundial. Això no vol dir que alguna referència no la trobem ja en els antics mons Grec i Xinès, o en treballs sobre dansa, teatre o litúrgia. En principi tenia una finalitat pragmàtica i es va dirigir principalment a venedors, gerents i executius. Actualment, el seu estudi tracta d'analitzar i comprendre l'acte de la comunicació.

Reaccionem de la mateixa manera o de manera similar, amb un reflex-resposta davant estímuls com l'alegria, la tristesa, la por, la ira, la sorpresa, etc.

Per exemple, aixequem les celles i posem els llavis a O per expressar sorpresa, arruguem les celles quan alguna cosa ens preocupa, arruguem el nas i tanquem atapeïdament els ulls pel dolor d'haver-nos colpejat alguna part del cos.

LIE TO ME

2.5.1 Tipus de Comunicació No Verbal

• Kinèsica: tracta d'estudiar el moviment i la posició corporal (gestos, gesticulacions, postures).
• Proxèmica: la distància en espai (Distància íntima: 0-45 cm / personal: 45-120 cm / social 120-365 cm, pública: des de 365 cm) i en el temps (puntualitat: rigor, ansietat / retard: desídia, ocupat)
• Paralingüística: és la ciència que tracta d'estudiar els aspectes no lingüístics que acompanyen el llenguatge: el to, ritme, pauses, entonació, etc.
• Simbòlic-icònica (imatges, icones, indicis, senyals, símbols)

2.5.2 Factors de Comportament

• Expressió facial: reflecteix l'estat emocional (por, fàstic, alegria, dubte ...) sabem si comprèn o no per l'expressió del rostre.
• La mirada: expressa emocions. Mantenir la mirada en la conversa mostra interès amb l'interlocutor. Deixar de mirar falta d'interès. Mirada fixa com renyar.
• La postura.
• Els gestos. Reflecteixen emocions, emfatitzen missatges, expressen visualment el que es diu, regula la conversa...
• Proximitat espacial (próxeno) (íntima 0-45, personal 45-120, social 120-365, pública 365 en endavant.)
• Aparença personal: primera impressió: el vestit, el pentinat ...
• Simbòlic-icònica (imatges, icones, indicis, senyals, símbols)

2.5.3 Funcions de la Comunicació No Verbal

• Emfatitza el llenguatge verbal (dir adéu amb la mà)
• Expressa també emocions.
• Indica els sentiments que el nostre interlocutor ens produeix.
• Substitueix les paraules en ocasions.
• Orienta per interpretar el llenguatge verbal.
• Pot contradir el que s'ha dit en el verbal (amb somriure: ho sento, no ens queda)
• Regula la comunicació, (donar pas, assentir ...)

Enfocaments:

• La lògica informal: estudia els modes correctes d’argumentar atenent els diferents contextos de diàleg i les qüestions que es tracten.
• La lògica formal: estudia l’estructura dels arguments prescindint dels continguts concrets als quals fan referència.

3.2 La Lògica Formal

La lògica formal no entra en la veritat o falsedat dels fets del món, no és una ciència empírica, sinó que només s’ocupa de determinar si l’estructura d’un raonament és correcte/vàlid o no, per això és una ciència formal, tracta de la forma del raonament, no del seu contingut.

Els elements de les inferències són:

• Premisses: conjunts d’enunciats dels quals es parteix.
• Conclusió: enunciat que es deriva necessàriament de les premisses.

Un anunci de la televisió diu:

• La vida és mòbil
• Mòbil és Vodafone

Dóna per suposat que l’espectador traurà la conclusió

«La vida és Vodafone»!

Tots els raonaments amb aquesta estructura són vàlids, si canviem el contingut segueix essent correcte. Per exemple, si la competència contraataca dient:

• L’amor és comunicació
• Comunicació és Movistar

L’amor és Movistar

El raonament és exactament el mateix i és igual de vàlid, té la mateixa estructura o forma, i la lògica ens podrà demostrar per què és un raonament vàlid, en passar-lo a símbols podrem calcular amb ells com fa l’altre ciència formal, la matemàtica.

Exemple III

En canvi, un raonament és invàlid quan la conclusió no es deriva de les premisses, encara que la conclusió sigui certa:

Alguns alumnes de batxillerat són bromistes; Alguns T són C; alguns esportistes són alumnes de batxillerat; Alguns D són T; per consegüent, alguns esportistes són bromistes. Per c., alguns D són C.(sent T=alumnes de batxillerat, D =esportistes i C=bromistes)

Per tant, no hem de confondre la veritat de la conclusió amb la validesa del raonament. La veritat o la falsedat de la conclusió depèn del contingut o «missatge» que aquesta porta, mentre que la validesa del raonament depèn de la seva forma o estructura abstracta.

La Validesa dels Raonaments

• Les premisses i la conclusió, atès que són enunciats, poden ser vertaderes o falses.
• Els raonaments, com no afirmen ni neguen res (no són enunciats), no poden ser vertaders ni falsos. Són, per tant, correctes o vàlids.
• Un raonament és vàlid si la conclusió es deriva necessàriament de les premisses.
• Un raonament és incorrecte (no vàlid) si la conclusió no es deriva necessàriament de les premisses.
• En conclusió, per estar segurs de la veritat d’un raonament s’han de donar dues condicions:

La Validesa dels Raonaments II

• Possibilitats:
• Principis de la lògica Aristòtil

Paradoxes Lògiques

Una paradoxa és una proposició que implica necessàriament una contradicció.

“Aquest enunciat és fals”

“Epimènides, el cretenc, afirma que tots els cretencs són mentiders”

“Agustí és l’únic habitant de Vilanova del Camí que afaita a tots aquells habitants de Vilanova del Camí que no s’afaiten ells mateixos”

El Llenguatge de la Lògica

El llenguatge natural és equívoc i per tant els seus enunciats són ambigus i imprecisos.

La lògica, com a ciència que és, exigeix precisió, i, per tant, ha d’eliminar les ambigüitats del llenguatge natural.

Per aquesta raó la lògica inventa un llenguatge artificial de caràcter formal que elimina aquests inconvenients.

La formalització és el procediment mitjançant el qual es transforma el llenguatge natural en llenguatge formal. Al formalitzar un enunciat s’elimina l’ambigüitat del llenguatge natural perquè es buida l’enunciat del seu significat.

Elements del Llenguatge Lògic

El vocabulari, format per un conjunt de símbols:

• Lletres enunciatives que representen cadascun dels enunciats (p,q,r,s...)
• Connectives que representen les relacions entre els enunciats (, , , , !).
• Signes auxiliars que simplifiquen el càlcul lògic(“( )”,”[ ]”).

• Regles de formació que equivalen a la gramàtica. Estableixen quines expressions estan ben formades.
• Regles de transformació que indiquen com podem convertir unes fórmules en unes altres.

Trets de la Lògica Formal

• Consistència: No pot ser contradictòria. (Fent servir les regles de transformació no es pot arribar a una fórmula i la seva contrària)
• Completesa: Totes les fórmules correctes es poden deduir a partir de les regles de transformació.
• Decidibilitat: El sistema ha de tenir un procediment que permeti decidir si un fórmula o un raonament són correctes.

Els Símbols de la Lògica d’Enunciats

• Símbols lògics: ,%, etc.
• Símbols no lògics: Variables: (p, q, r, s, t...). Només poden tenir dos valors de veritat: V o F.
• Símbols auxiliars: parèntesis i claudàtors

Lògica d’Enunciats o Proposicional

Un enunciat és una oració que afirma o nega quelcom i que pot ser vertadera o falsa.

No són enunciats les oracions:

• Imperatives (Tanca la porta!)
• Interrogatives (Has sopat?)
• Desideratives (Tant de bo em toqui la loteria!)

Aquest tipus de lògica formal tracta d’establir la validesa dels raonaments sense analitzar internament (en termes de subjecte i predicat) els enunciats, és a dir, els pren com una totalitat.

Ex. Tots els homes són mortals - p

Fal·làcies Formals I

Negació de l’antecedent

Si tenim un condicional i tenim l’antecedent negat, no podem concloure la negació del conseqüent.

p  q Si plou els carrers estan banyats

¬ p No plou

¬ q Per tant, els carrers no estan banyats

és incorrecte lògicament.

(Explicació: p és una condició suficient de q però no necessària. Els carrers poden estar banyats per altres motius: la humitat, la màquina de netejar, etc.)

Fal·làcies Formals II

Afirmació del conseqüent

Si tenim un condicional i tenim el conseqüent igual, no podem afirmar l’antecedent.

p  q Si dones cianur al canari es morirà

q El canari es mor

P Per tant, li has donat cianur al canari

és incorrecte lògicament.

(Explicació: q té altres causes apart de p. El canari es pot morir de fam, de fred, de mort natural, d’un esglai, etc., no necessàriament per ingerir cianur)