Sociabilitat Humana: Desenvolupament i Integració
La sociabilitat de l'ésser humà
Des de l'Antiguitat, s'ha considerat que hi ha en l'ésser humà una tendència a viure en societat. Aquesta tendència es denomina sociabilitat, i consisteix a viure compartint amb la resta d'individus, per assegurar i garantir la supervivència de cada membre.
Fonaments biològics de la sociabilitat
El fet que l'ésser humà sigui un ésser biològic, un ésser viu, li fa posseir una sèrie de característiques:
- Indeterminació instintiva: tot i que gairebé tots els animals la posseeixen, l'ésser humà no té un mecanisme d'adaptació i reacció a la realitat. L'ésser humà ha d'aprendre per poder sobreviure, i aquest aprenentatge només és possible gràcies a la permeabilitat, la intel·ligència i a un cos social.
- Llarg període d'immaduresa: les noves generacions d'éssers humans necessiten un llarg període per assolir la plenitud de facultats i l'autonomia necessària per a poder viure sense els seus progenitors.
- Inexistència de qualitats físiques destacables: l'ésser humà no posseeix trets que li facin destacar físicament entre la resta d'animals.
Cooperació i agressivitat
Al costat de les relacions harmòniques i cooperatives, l'ésser humà també estableix amb la resta d'individus de la societat relacions de competència, rivalitat, tensió, etc.
Hi ha tres possibles explicacions sobre aquest fet:
- Agressivitat i violència: elements propis de la naturalesa humana. Alguns autors consideren que l'ésser humà és egoista per naturalesa.
- Darwinisme sociològic: defensa que no només les espècies evolucionen, sinó que també ho fan els seus individus. Segons això, només sobreviuen els més preparats, i per això, l'agressivitat és imprescindible per al progrés humà.
- Factors externs: defensa que l'ésser humà és agressiu per necessitat.
Harmonia i harmonia social
L'ésser humà té una doble vessant: d'una banda, és essencialment sociable: necessita els altres; però per altra banda, també necessita moments d'individualitat i intimitat.
El procés de socialització
Definició de socialització
La socialització és el procés d'aprenentatge mitjançant el qual ens integrem en la comunitat de la qual formem part, adquirint les seves regles, costums, etc.
Gràcies a la socialització adquirim coneixements del que ens envolta, establim vincles afectius, i modelem la nostra personalitat i conducta. És un procés humanitzador.
Mecanismes
Durant la infància l'ésser humà està millor dotat per a l'aprenentatge. A causa d'aquesta diferència, es parla de dos tipus de socialització:
- Primària: durant la infància, s'adquireixen els coneixements bàsics (llenguatge, costums), es creen vincles afectius, i s'inicia la base de la personalitat.
- Secundària: al llarg de tota la vida, és més conscient i deliberada, permet una readaptació a canvis de l'entorn.
Agents de socialització
Són aquells elements que fan efectiva la socialització. Els principals són:
- La família: el primer i més important agent, l'únic contacte social els primers anys de vida.
- L'escola: aporta els coneixements necessaris per formar nous membres de la societat.
- El grup d'iguals: el grup d'individus de la mateixa edat amb els quals el nen entrarà en relació a l'escola i en altres àmbits.
- Els mitjans de comunicació: a través dels quals el nen accedeix a noves experiències i coneixements.
Repercussions
El principal efecte de la socialització és la formació de la personalitat, la manera de ser, i el caràcter. A més, la socialització assegura que els trets i la cultura d'una societat no es perden, ja que es transmeten a les noves generacions.
Les relacions individu-societat
Definició de conceptes
- Individu: unitat menor que compon la societat, l'ésser humà.
- Societat: grup humà, unit i independent respecte d'altres. Es caracteritza per tenir una continuïtat temporal que supera la dels seus integrants.
- Sociologia: ciència social que s'ocupa de la societat i dels individus que la integren.
Valoració de la relació
Col·lectivisme
Concepció social que defensa que l'individu és només una peça més de l'engranatge social, substituïble i reemplaçable.
Individualisme
Oposat al col·lectivisme, valora per sobre de tot l'individu i les seves necessitats i preferències.
Humanisme
És un punt mig entre les dues teories, apunta per l'equilibri entre l'interès col·lectiu i el respecte per la individualitat. És el comú en les societats democràtiques.
Tensions en la relació individu-societat
Les tensions produïdes entre l'individu i la societat es poden deure a:
- El rebuig: es produeix quan el grup majoritari no accepta a alguns membres com a membres de ple dret.
- Autoexclusió: es produeix quan l'individu no s'identifica amb la seva societat, i viu ignorant les seves normes i costums.
Aquestes tensions tenen nombroses conseqüències, algunes com:
- La marginació: aquell que és rebutjat per la societat s'aïlla de la resta d'individus, i pot arribar a patir deficiències afectives, econòmiques i culturals.
- La violència: el marginat per la societat recorre a la violència per reivindicar les seves necessitats bàsiques, com ara aliment, higiene, habitatge, etc.
Harmonia en la relació individu-societat
Quan la societat respecta l'individu i l'afavoreix, aquest se sent satisfet amb el seu entorn i assumeix tot el que això comporta, com les normes i costums de la societat. L'individu també ha de promoure el bé social, responsabilitzant-se amb la societat.