Sociolingüística i conflicte lingüístic: història de la llengua catalana
Sociolingüística i conflicte lingüístic
Sociolingüística: disciplina que estudia la llengua en relació amb la societat.
Conflicte lingüístic: situació de pugna entre dues llengües per ocupar àmbits d'ús en la societat (bilingüisme individual, territorial, social i diglòssia). Inclou els processos de minorització i substitució, i la normalització, que suposa la presa de consciència comuna.
- Normativització: establiment i difusió de la norma de la llengua.
- Planificació lingüística: actuació dels organismes de l'Administració pública.
L'expansió i la consolidació de la llengua
Els segles VII i VIII corresponen a l'etapa d'expansió i consolidació de la llengua catalana, que s'inicia amb la literatura catalana medieval. Al segle X apareix la prosa religiosa, filosòfica, historiogràfica i didàctica.
Expansió territorial: els catalanoparlants es van desplaçar cap al sud i van arribar a Mallorca, Formentera, Menorca, Eivissa, la regió de València, l'Alguer i la regió de Múrcia.
El segle XV: plenitud i factors crítics
Durant el segle XV, el català va viure la seva plenitud territorial i literària. Es va consolidar com a llengua administrativa a les Corts de Nàpols, però al mateix temps es va establir un vincle amb el castellà. Amb el casament dels Reis Catòlics, es va iniciar una subordinació política i cultural del català al castellà. A més, el desequilibri econòmic, social i cultural entre els diferents territoris catalans va ser un factor important.
La llengua catalana en el regnat dels Àustria
Durant la dinastia dels Habsburg, el català es va mantenir com a llengua pròpia en l'ús privat i en gran part del públic, però es va anar introduint el castellà. El català va ser la llengua entesa i parlada pel poble fins que es va produir la propagació del castellà entre les classes socials altes. Malgrat la continuïtat del català, la política del regne era absolutista i centralista, de manera que tots els territoris hispànics es van reduir a la cultura i llengua castellanes.
La llengua catalana al segle XIX
Amb la construcció de l'estat contemporani es va restablir l'absolutisme monàrquic. Va ser una etapa de prescripció del català: les normes en proscrivien l'ús i imposaven el castellà a l'ensenyament, cosa que va generar una distribució diglòssica. Però també va tenir ressposta en contra del procés de substitució del català pel castellà. El romanticisme i la Renaixença van donar impuls al sentiment de pertinença, i el catalanisme va defensar l'autonomia de la llengua catalana dins Espanya.
Situació política i social fins al 1939
El catalanisme polític va aconseguir que el Principat de Catalunya accedís a dos breus períodes d'autonomia: la Mancomunitat i la Generalitat. Va suposar un canvi de tendència, però no va ser una empresa plana, sinó amb problemes (centralització de l'estat espanyol i dictadura de Primo de Rivera).
Normativització i normalització de la llengua
Normativització de la llengua: Pompeu Fabra.
Normalització social de la llengua: va superar la situació diglòssica per tenir una normativa oficial. La literatura, la cultura popular i culta van assolir la plena normalitat i la premsa va créixer.
Resistència lingüística i cultural
La majoria de la població va ser fidel a la llengua catalana, i els immigrants també. Sota el franquisme es van fer iniciatives per al redreçament lingüístic i cultural català, com la creació d'editorials, entitats privades de difusió de la llengua catalana, revistes en català i el moviment de la Nova Cançó.