Sofistes i Sòcrates: dues visions de la filosofia a l'Atenes democràtica

Els sofistes i Sòcrates

L'aparició, per primera vegada en la història, de la democràcia a Atenes va fer possible la discussió raonada, entre els ciutadans reunits a les assemblees, d'idees filosòfiques com què havia de entendre's per justícia o què significava viure bé. Aquests debats exigien que el poble tingués una educació.

A més, al segle V a. C., a la Grècia antiga neix una nova forma d'organització política i social: les polis. A la polis d'Atenes és on sorgeix la democràcia. Per la forma d'aquesta democràcia (que ja vam estudiar) era necessari que els ciutadans tinguessin una capacitat d'oratòria per exposar els seus problemes a l'àgora. Doncs bé, d'entendre, explicar i treballar en aquest sistema polític s'ocuparen en aquell temps els sofistes i Sòcrates, amb sistemes totalment oposats.

Amb Sòcrates i els sofistes, la filosofia grega s'obre a nous horitzons al segle V a. C.

Els sofistes van ser un grup no organitzat de filòsofs estrangers que van desenvolupar la seva activitat a Atenes a la segona meitat del segle V a. C. La sofística va ser un moviment intel·lectual lligat a la consolidació de la democràcia a Atenes.

Els sofistes es consideraven a si mateixos educadors i així viatjaven de ciutat en ciutat oferint els seus mètodes i coneixements. Posseïen la capacitat de l'oratòria, de la retòrica (art de dir bé i amb eloqüència per delectar, persuadir i commoure) i de l'erística (art de discutir), i la seva feina era ensenyar als joves, futurs ciutadans, a parlar en públic sobre qüestions polítiques i a defensar la millor opció segons convingués, cobrant per aquests ensenyaments, cosa per la qual eren mal vists per Sòcrates. El que els preocupava no era la recerca del bé comú ni de la veritat, sinó ensenyar a dominar la paraula als futurs polítics i ciutadans per defensar els seus punts de vista a les assemblees i a l'àgora.

A més, defensaven el relativisme.

I també defensen l'escepticisme. Gorgias, l'altre destacat sofista, afirma que "res no és. I si fos, no es podria conèixer. I si es pogués conèixer, no es podria comunicar".

En política proclamen la igualtat davant la llei (isonomia) i la igualtat de drets (isegoria).

Un punt de vista diferent oferia Sòcrates, el mestre de Plató, que també desenvolupava la seva activitat a Atenes, al segle V a. C. No va deixar res escrit, així que el que coneixem d'ell és gràcies als seus contemporanis i, sobretot, gràcies al seu deixeble i amic, Plató. Va rebutjar participar en la vida política de la seva ciutat, perquè així li indicava una veu interior, un daimon, però sempre va mantenir un compromís inquebrantable amb la seva ciutat i amb la justícia.

Sòcrates no creu saber res de valor i no creu saber el que no sap ("només sé que no sé res"). Per això és el més savi (així ho diu l'oracle del déu Apol·lo a Delfos: "ningú no és més savi que Sòcrates").

Davant el relativisme moral dels sofistes, Sòcrates defensa una concepció objectiva dels valors (són els que són en virtut de si mateixos, no depenen de cap decisió individual ni col·lectiva), perquè, en cas contrari, seria impossible el diàleg moral. Són els mateixos per a tothom. I davant l'escepticisme dels sofistes, afirma que la veritat pot ser coneguda. Però el saber, el coneixement, està a l'interior nostre.

Sòcrates tracta de distingir entre el bo i el dolent en l'obrar de l'ésser humà. Això requereix la definició de les virtuts. Com diu Aristòtil, Sòcrates va ser el primer en buscar definicions universals de les virtuts morals. Va practicar la inducció com a mitjà per establir aquestes definicions universals. Els arguments inductius de Sòcrates parteixen del reconeixement de la seva pròpia ignorància. Per això es negava a ser mestre de ningú i rebutjava la forma d'ensenyar dels sofistes. La filosofia és una recerca entre diversos a través del diàleg i la confrontació. La pràctica socràtica consisteix a fer preguntes. Ell es comparava amb una llevadora que ajuda a il·luminar la vida (maieutiké). Afirma ser estèril en saviesa, però ajuda els altres a engendrar en la seva ànima la veritat que hi habita mitjançant preguntes i respostes (maièutica). I la ironia és l'estratègia que utilitza en els diàlegs per posar en evidència la pròpia ignorància, dels seus deixebles i d'aquells que creien saber-ho tot.

Finalment, Sòcrates associa el saber amb la virtut: només es pot obrar bé si es coneix el bé (intel·lectualisme moral): el coneixement del bé implica fer el bé i qui fa el mal ho fa per ignorància. I qui realitza bones accions, qui sap, és qui aconsegueix la felicitat. La seva ètica és eudemonista: la finalitat de l'ésser humà és la felicitat (eudaimonía), que consisteix a ser virtuós (igual que després Plató, Aristòtil i les escoles ètiques hel·lenístiques). A més, els millor preparats, els que coneixen la seva ànima, podran dirigir la ciutat, i no tothom com pensaven els sofistes.