El teatre galego al primer terç del segle XX: Irmandades, vangardes i Grup Nós

O teatre en el primer terç del segle XX: Irmandades, vangardes i Grup Nós

El xènere dramàtic és un dels àmbits on el procés de normalització literària, iniciat en les primeres dècades del segle XX, va ser molt més complicat que en els altres xèneres, ja que la seua finalitat última és la representació. En aquesta època, excepte algunes excepcions, no existien programes estables ni companyies professionals que acostaren el teatre galego a un públic, en la seua gran majoria, poc culturitzat. Malgrat tots els inconvenients, destaquem, però, en aquest primer terç, tres etapes en el teatre galego, relacionades amb les tendències literàries.

1) El teatre en el temps de les Irmandades

La preocupació pel teatre va ser una constant per als homes de les Irmandades, i per aquesta raó va ser un dels àmbits que van tractar de potenciar amb la creació del Conservatori Nacional d'Art Galega (1919), un veritable projecte de teatre nacional i popular, que era considerat com l'arma més eficaç per a la propaganda lingüística i ideològica. D'aquesta manera es recreen els aspectes més singulars de Galícia des d'un punt de vista històric (peroeiros destacables), social (crítica a l'emigració) i cultural (tradicions populars).

Dues són les figures més destacades dins d'aquest procés de renovació del teatre: Cabanillas i Antón Villar Ponte, autors conjuntament de l'obra més representativa d'aquest període, O Mariscal, una tragèdia en vers que gira al voltant de la personalitat i la mort del noble Pardo de Cela, símbol de la resistència de la noblesa autòctona que es negava a cedir el seu poder als Reis Catòlics. Des de la perspectiva històrica es tracta d'una mitificació interessada del personatge que es posa al servei de les idees del nacionalisme galego dels anys 20.

Cabanillas és, a més, l'autor d'una altra obra en la qual per primera vegada dos personatges d'alta classe empren el galego, A man de santiña, una comèdia de final feliç, d'ambient fidalgo i de trama amorosa.

2) El teatre en el Grup Nós

Una de les grans preocupacions del Grup, seguint l'esperit sorgit a les Irmandades per crear una dramatúrgia galega capaç d'oferir productes de qualitat i que poguessen interessar al públic culte, va ser també la renovació i l'europeïtzació del gènere teatral. En les seues peces van tractar d'acostar les innovacions que es estaven produint a Europa (influència del teatre francès en l'ús de màscares en els actors amb la finalitat de despersonalitzar el personatge, o la influència del Teatro da arte, que concep el teatre com un sistema d'arts diferents: text, música, ball, ritme, llum, vestuari...), de manera que les seues obres suposen un esforç per superar el drama rural que tanta presència tenia en la dramatúrgia galega.

Un exemple d'aquesta superació són les obres O bufón de El-Rei, de Risco, i A lagarada, d'Otero Pedrayo. En la primera s'explora la degradació moral aparellada a la degradació física que pateix un rei en una cort medieval, i la segona deixa pas als desenfrenaments i les tensions (cobdícia i luxúria) desencadenades en l'època de la verema.

Destaquem també una obra de Castelao, Os vellos non deben de namorarse (encara que la peça va ser estrenada a l'exili de Buenos Aires, 1941). Sota la seua espectacularitat visual (el mateix Castelao va ser l'escenògraf), imaginada més per un pintor que per un escriptor, com el propi Castelao reconeix, l'obra tracta sobre els amors a destemps d'uns vells que s'enamoren de noies joves i interessades, però reflecteix també una profunda crítica als esquemes i valors dominants de la societat: l'amor i la mort, el poder dels diners, la noblesa caduca, la cosificació eròtica de la dona o la hipocresia i la mentida com a codi de relació social.

3) El teatre en les Vangardes

En la generació de les vangardes, el grup literari més jove d'aquest període del primer terç del segle XX, més inclinat a l'experimentalisme i a la renovació, destaca Rafael Diste, autor d'un dels textos més significatius de la dramatúrgia galega, A fiestra baldeira. En aquesta obra es dóna un tractament original a un tema popular, allunyant-se del costumisme tradicional i propagandístic. És una comèdia basada en la història de dos Miguel, vell mariner que simbolitza la lluita de l'home en la defensa de la seua pròpia identitat.