La teoria de la deriva continental i la tectònica de plaques

L'any 1912, un meteoròleg alemany, Alfred Wegener, va exposar per primera vegada la teoria de la deriva continental, segons la qual, en un passat llunyà, que es remunta fins a uns 300 milions d'anys, totes les terres emergides formaven un únic i gran continent, la Pangea, envoltat per un vast oceà anomenat Pantalassa.

Proves geogràfiques. L'encaix dels continents.

Proves geològiques. La continuïtat d'estructures com serralades antigues i roques entre els continents separats pel mar.

Proves paleontològiques. La presència de fòssils de la mateixa espècie.

Proves paleoclimàtiques. La presència de restes de morenes glacials en continents que avui dia es troben en climes equatorials i tropicals.

Tot i la certesa de les proves, la teoria de la deriva continental no podia explicar per què s'haurien fragmentat els continents i Wegener va pensar que els continents devien surar sota una capa semisòlida i que es devien desplaçar cap a l'equador a conseqüència de la força centrífuga generada per la rotació de la Terra i per la frenada produïda per l'atracció del Sol i la Lluna.

L'arrossegament de continents damunt del fons marí trencaria els mateixos continents a causa de l'intens fregament.

Cap als anys cinquanta del segle passat, l'avenç tecnològic aporta noves dades.

Aquestes noves proves són:

• El descobriment del relleu submarí profund, realitzat a partir de l'invent del sònar. L'ús de radars va permetre identificar el relleu del fons oceànic i relacionar les dorsals oceàniques i les fosses abissals amb les formes geològiques que creen i destrueixen la litosfera, respectivament.
• El descobriment de la inversió de la polaritat magnètica terrestre. El nucli extern del planeta genera un camp magnètic que s'inverteix cada cert període de temps i ens permet veure una simetria del sentit d'aquesta polaritat a banda i banda de les dorsals.
• La constatació d'un fons marí molt jove prop de les dorsals, i molt vell lluny de les dorsals. L'ús de mètodes de datació radioactiva ha permès comprovar que les roques més allunyades de les dorsals oceàniques i, per tant, més properes als continents.
• La distribució dels volcans i terratrèmols no és aleatòria arreu de la superfície terrestre, sinó que hi ha zones en què l'activitat sísmica i volcànica és més elevada que en d'altres. Aquesta es concentra en franges estretes del planeta, fet que permet deduir que la superfície terrestre està fracturada en aquestes zones.

Una nova teoria coneguda com a tectònica de plaques. Aquesta teoria afirma que no són els continents el que s'ha mogut, sinó fragments de litosfera o plaques tectòniques, que es desplacen, arrossegats per corrents de convecció de l'astenosfera, més calenta i fluida.

placa tectònica: fragment de litosfera que té un moviment independent de les altres. Segons la naturalesa de les plaques, cal distingir entre plaques oceàniques, continentals i mixtes, segons si tenen escorça oceànica, continental o totes dues.

Els moviments relatius entre dues plaques originen formes de relleu diferents:

• Les dorsals oceàniques.
• Les fosses abissals.
• Les falles de transformació.

Els límits de les plaques tectòniques estan marcats per les franges o cinturons sísmics, que representen zones de trencament de litosfera. El moviment independent de cada placa genera grans falles que, quan es mouen, provoquen terratrèmols.