Teories de l'aprenentatge: condicionament clàssic, operant i social

L'aprenentatge

L'aprenentatge és un canvi relativament permanent en la conducta dels individus que reflecteix una adquisició de coneixements o habilitats a través de l'experiència. Inclou els canvis derivats de l'estudi, l'observació o la pràctica.

Ara bé, és important recordar que:

• L'aprenentatge consisteix en un canvi en la conducta, però no implica la realització d'aquest canvi en qualsevol circumstància.
• Aquests canvis produïts per l'aprenentatge no són sempre permanents.
• Encara que associem "aprendre" amb adquirir informació o conductes noves, l'aprenentatge també pot suposar una disminució o la pèrdua d'una conducta.

Els patrons innats de conducta

• La capacitat d'aprendre de l'experiència i de respondre a les diferents situacions ambientals està programada en l'estructura genètica de les espècies.
• Totes les espècies i els seus individus tenen comportaments innats que incrementen la seva possibilitat d'adaptació a l'ambient.
• S'hi inclouen els dos següents:
  • Els reflexos.
  • Pautes fixes d'acció: L'etologia (ciència de la conducta animal) anomena pautes fixes d'acció a les accions vitals complexes aparegudes en el transcurs de la filogènia (el període de formació de les diverses espècies animals). Per exemple, són pautes fixes d'acció la construcció del rusc per part de les abelles, la decapitació del mascle de la mantis religiosa o el vol nupcial de les àligues.

Característiques dels patrons innats

• Són pautes específiques de l'espècie.
• Segueixen patrons estereotipats (són iguals cada cop que s'executen).
• Són patrons innats (no adquirits o apresos per experiència).
• Són patrons consumatoris (un cop iniciats, sempre s'acaben).
• Són patrons resistents als canvis.
• Es desencadenen per un estímul específic o determinat.

Mecanismes conductuals bàsics

Tots els éssers vius tenen mecanismes conductuals que els permeten modificar les seves estructures i funcions per interactuar amb l'ambient i adaptar-s'hi. En destaquem:

• L'habituació: És el descens de la resposta a un estímul després de presentacions repetides d'aquest. En altres paraules, ens acostumem a alguna cosa com a conseqüència de l'exposició repetida.
• La sensibilització: És l'augment en la reacció davant dels esdeveniments o situacions ambientals.

Atenció: L'habituació i la sensibilització no es consideren conductes innates ni aprenentatges en sentit estricte, perquè no hi ha una associació de successos en la ment de l'individu. Són, simplement, canvis conductuals fruit de l'experiència de l'individu en el seu entorn.

Tot organisme es troba constantment sotmès a multitud d'estímuls. Aquests dos processos l'ajuden a organitzar i a dirigir la seva conducta perquè resulti eficaç en aquesta complexitat.

L'aprenentatge per condicionament clàssic (Pàvlov)

Mitjançant la simple habituació o sensibilització, els éssers vius no aprenen les relacions entre els diferents estímuls que poden percebre. Això comporta que els seus mecanismes de resposta no puguin adaptar-se amb flexibilitat als reptes ambientals; en altres paraules, no poden elaborar o aprendre respostes noves.

Per poder parlar d'aprenentatge en el seu sentit complet, una conducta ha de mostrar la percepció d'una relació entre diferents estímuls. Per exemple, un ésser viu mostra aprenentatge quan és capaç de sentir fàstic davant de certs sabors o por davant d'amenaces.

Aquest pas endavant fonamental en la teoria de l'aprenentatge fou obra del fisiòleg rus Ivan Pàvlov, amb els seus cèlebres experiments de 1904.

Observació de Pàvlov

La salivació i la secreció de sucs gàstrics per part dels gossos del seu experiment es produïa abans que veiessin els aliments, simplement en sentir les passes dels cuidadors que els alimentaven.

Hipòtesi de Pàvlov

Els gossos no només responien en funció d'una necessitat biològica, sinó també com a resultat d'un aprenentatge.

Fases de l'experiment de Pàvlov

1. Abans del condicionament: L'estímul incondicionat (EI), com el menjar, es presenta al subjecte i provoca la resposta incondicionada (RI), com la salivació. Si es presenta un estímul neutre (EN), com una campana, no hi ha resposta.
2. Durant el condicionament: S'agrupen l'EI i l'EN (es presenten alhora al subjecte), la qual cosa continua produint la RI.
3. Després del condicionament: L'EN, un cop associat amb l'EI, provoca per si sol la resposta. A partir d'aquest moment, l'EN es converteix en l'estímul condicionat (EC) i la resposta passa a ser la resposta condicionada (RC).

Factors d'influència en el condicionament clàssic

• Novetat: Els estímuls nous provoquen reaccions més intenses.
• Intensitat: Com més intens sigui l'estímul, més ràpid es produeix l'associació i, per tant, l'aprenentatge.
• Rellevància: S'aprèn millor l'associació entre estímuls que són rellevants entre si, és a dir, que d'alguna manera es reforcen l'un a l'altre.

Quan una resposta condicionada (RC) s'estén a elements similars a l'estímul condicionat (EC), parlem de generalització. En canvi, quan l'organisme aprèn a diferenciar entre estímuls similars i només respon a l'EC específic, parlem de discriminació. Finalment, quan l'EC es presenta repetidament sense l'EI, la RC disminueix fins a desaparèixer, un procés conegut com a extinció.

L'aprenentatge per condicionament operant

És l'aprenentatge referit al comportament voluntari i ens permet explicar com i per què s'aprenen nous comportaments. S'anomena operant perquè el subjecte actua sobre el medi per obtenir un reforç, i instrumental perquè la seva resposta és un mitjà per assolir una finalitat. El seu estudi va ser desenvolupat pels psicòlegs nord-americans E. L. Thorndike i, principalment, B. F. Skinner (conductisme).

El concepte de reforç

El condicionament instrumental és l'aprenentatge en el qual una resposta voluntària es reforça o es debilita segons si les seves conseqüències són positives o negatives.

Anomenem reforç qualsevol estímul que augmenti la probabilitat que una conducta es repeteixi. N'hi ha de dos tipus:

• Reforç primari: Estímuls biològicament importants, ja que són innats (aliments, aigua, activitat sexual).
• Reforç secundari: Estímuls les propietats reforçadores dels quals es deuen a la seva associació amb reforços primaris (diners, notes escolars, elogis).

Procediments en l'aprenentatge operant

Reforç positiu

És un objecte, esdeveniment o conducta que, en presentar-se després d'una resposta, n'incrementa la freqüència. És el mecanisme més efectiu perquè animals o humans aprenguin. La seva efectivitat depèn de:

• La quantitat de la recompensa: com més gran sigui, més gran serà l'esforç.
• La proximitat temporal entre el reforç i la conducta reforçada.
• El nivell de motivació de l'individu.

Reforç negatiu

Es produeix quan la realització d'una conducta elimina un estímul aversiu o desagradable. Pot ser de dos tipus:

• Condicionament d'escapament: L'estímul aversiu es presenta de manera contínua, però es pot interrompre si es duu a terme la conducta desitjada.
• Aprenentatge d'evitació: L'estímul aversiu està programat per presentar-se en el futur, però la realització de la conducta desitjada impedeix que aparegui.

Entrenament per omissió

Es produeix quan la realització d'una conducta impedeix la presentació d'un reforçador positiu o agradable.

El càstig

És una conseqüència negativa que es rep per una conducta no desitjada. Les seves característiques són:

• Provoca la disminució d'una conducta perquè el succés que la segueix és un estímul aversiu.
• Té un gran inconvenient: informa del que no s'ha de fer, però no ensenya el que sí que s'ha de fer.
• Fa que la conducta desaparegui només temporalment i pot tornar a aparèixer.
• Les seves conseqüències secundàries poden interferir en el procés d'aprenentatge.

L'aprenentatge social (Bandura)

El psicòleg Albert Bandura va demostrar que no tot l'aprenentatge es deu a l'experiència directa o a un esquema de recompenses i càstigs. També aprenem en contacte amb els altres, per observació o imitant la conducta d'altri.

En la seva obra Teoria de l'aprenentatge social, va exposar el model de l'anomenat aprenentatge observacional o per imitació, el qual consta dels processos següents:

• Atenció: El subjecte observa un model i reconeix els trets característics de la seva conducta.
• Retenció: Les conductes del model es guarden en la memòria de l'observador.
• Execució: Si el subjecte considera que la conducta del model és apropiada o té conseqüències positives per a ell, la reprodueix.
• Conseqüències: Imitant el model, l'individu pot ser reforçat per l'aprovació del seu grup social.