Teories de l'Evolució: Neodarwinisme, Equilibri Puntuat i Especiació
La Teoria Sintètica de l'Evolució (Neodarwinisme)
En les primeres dècades del segle XX, es va reformular la teoria de l’evolució gràcies a l’aportació de coneixements d'especialistes clau:
- De Vries: Va descobrir que les mutacions produeixen variabilitat, juntament amb la recombinació gènica.
- Hardy i Weinberg: Van demostrar que, evolutivament, són més importants les poblacions que els individus. Mentre que els individus moren, les poblacions perduren i experimenten variacions.
- Fisher, Haldane i Wright: Van demostrar que els factors que fan variar les freqüències gèniques en una població són la selecció natural, les mutacions, les migracions i la deriva genètica.
Un altre aspecte fonamental és que, perquè dues poblacions evolucionin de manera diferent fins a convertir-se en dues espècies, cal que es mantinguin aïllades entre si.
Resum de la Teoria Sintètica (Neodarwinisme)
Aquesta nova teoria es resumeix en cinc punts principals:
- El procés evolutiu es basa en els principis darwinians de la variabilitat de la descendència i la selecció natural.
- La variabilitat de la descendència és deguda a les mutacions i a la recombinació gènica.
- El que evoluciona són les poblacions, no els individus. Les poblacions varien les seves freqüències gèniques, mentre que els individus moren amb els genotips amb què van néixer.
- Els factors que fan variar les freqüències gèniques d’una població són la selecció natural, les mutacions, les migracions i la deriva gènica.
- Perquè una població generi una espècie diferent, ha d’estar aïllada d’altres poblacions.
La Teoria Neutralista
La major part de mutacions són neutres (ni favorables ni desfavorables), per tant, la selecció natural no les afecta. Conseqüentment, l’evolució de les proteïnes depèn de l’atzar, no de la selecció.
Aquesta teoria no proposa que els canvis evolutius d’altres nivells biològics siguin deguts a l’atzar, sinó que s’accepta la necessitat de la selecció natural per explicar les adaptacions.
La Teoria de l'Equilibri Puntuat
Aquesta teoria explica que el ritme de l’evolució no és continu. S’accelera en determinats moments i situacions, on es donen canvis importants a un ritme accelerat.
Comparació: Equilibri Puntuat vs. Gradualisme
Gradualisme (Model Clàssic)
- Les espècies successives formen una sola línia evolutiva a partir de l’espècie ancestral.
- La transformació és lenta i continuada.
- La transformació es produeix en tota la població.
Equilibri Puntuat (Diferències)
- Les espècies successives no formen una sola línia evolutiva a partir de l’espècie ancestral, sinó que en formen dues o més.
- La transformació alterna etapes molt lentes i sense canvis (estasi) amb altres més ràpides (especiació).
- La transformació no es produeix en tota l’àrea inicial, sinó en una àrea reduïda on queda aïllada una subpoblació petita.
El Procés d'Especiació
L'especiació és el procés evolutiu mitjançant el qual, a partir d’una espècie preexistent, apareix una espècie nova.
Tipus d'Especiació segons les Causes
1. Especiació per Aïllament o Gradual
És necessari que l’espècie que evoluciona quedi aïllada perquè pugui constituir una espècie diferent. Si intercanviés gens amb altres poblacions, no acabaria de diferenciar-se.
Segons el tipus d’aïllament, diferenciem entre:
- Especiació Al·lopàtrica: Deguda a l’aïllament geogràfic.
- Especiació Simpàtrica: No deguda a l’aïllament geogràfic; la divergència té lloc dins la mateixa àrea.
2. Especiació Quàntica
És deguda a mutacions i es produeix per poliploïdia. Pot ser:
- Autopoliploïdia: Intervé una sola espècie. Es produeix per duplicació dels propis cromosomes.
- Al·lopoliploïdia: Intervenen dues espècies. Es produeix per una hibridació seguida d’una duplicació dels cromosomes.
Les Lleis de Mendel (Genètica Clàssica)
- Llei de la Uniformitat: Quan s’encreuen dues races pures, tots els descendents de la primera generació filial (F1) són iguals entre si.
- Llei de la Segregació: Els dos factors hereditaris que informen sobre un mateix caràcter no es fusionen o barregen, sinó que queden diferenciats durant tota la vida de l’individu i se segreguen en el moment de la formació dels gàmetes.
- Llei de la Independència: Els factors hereditaris no antagònics mantenen la seva independència a través de les generacions, ja que s’agrupen a l’atzar en els descendents.