Teories Sociològiques Clau: Estructuralisme, Constructivisme i Socialització

Estructuralisme

És un funcionalisme europeu, on el llenguatge és la clau. No hi ha més realitat que la que crea l’estructura del llenguatge. Es genera realitat social gràcies a les estructures, no als subjectes en si. L’estructuralisme va en contra de l’humanisme i de l’existencialisme. L’home és un producte de les estructures. No hi ha intenció ni acció conscient. Visió holística. L’estructura social ha de ser entesa segons un llenguatge.

Perspectiva Subjectivista

Com les persones generen llenguatge i com el llenguatge afecta (fa) les persones. La veritat és la realitat del qui l’expressa.

• Simmel: Totalment aplicable als nostres dies. Influència a autors posteriors.
• La metrópolis y la vida mental
• El conflicto de la vida moderna
• Antipositivista

Constructivisme Social

• Estudia el que la gent pensa.
• Primer actuem i després pensem, però seguint unes pautes culturals.
• La societat és creada per persones i, a la vegada, les persones són creades per la societat.
• Coneixements previs.
• El món és intersubjectiu.
• Garanteix la integració social.
• El seu coneixement dóna sentit a l’acció de les persones. Acceptem sense qüestionar.
• Desigualtats.

Berger i Luckman

Autors de La construcció social de la realitat. L’home és modelable. Defensen un relativisme extrem.

• Externalització: la societat és producte de l’activitat humana.
• Objectivització: la societat és una realitat objectiva (exemple: el diner).
• Internalització: els humans som un producte social.

La institucionalització coordina l’externalització i l’objectivització. La legitimació lliga l’objectivització i la internalització. La socialització lliga les 3: vivim la realitat com si fos necessària.

Searle

Autor de La construcció de la realitat social: no és mal·leable ni trivial, la realitat social simbòlicament no existeix sense humans. Les interaccions socials activen la construcció social.

Interaccionisme Simbòlic: Mead

Es centra en el llenguatge, ja que la interacció es produeix a través d’ell.

• De la comunicació per gestos a senyals.
• De la comunicació per senyals a la parla.

• Un objecte és interpretat diferent segons sigui la cultura de l’individu.
• És degut al context.
• Les expectatives no depenen dels coneixements previs sinó de les interaccions amb els altres (Habermas i Freire).

Dramatúrgia: Goffman

(Microsociologia)

• Institucions totals
• Rituals
• Estigmes (signes corporals que intenten exhibir alguna cosa dolenta, poc habitual a la societat, referència a un atribut desacreditador de la persona).

Socialització

És el procés mitjançant el qual els nous membres de la societat aprenen la forma de vida d'aquesta. És el principal canal de transmissió cultural al llarg del temps i les generacions. El “nou membre” es va convertint gradualment en una persona conscient de si mateixa, amb coneixements i destra en les manifestacions de la cultura en la qual ha nascut.

La socialització és un procés bidireccional. Influeix en els “nous” però també influeix en els adults. Parlar de socialització personal inclou parlar de socialització de gènere.

• Primària: de nadó i infància. Agent: família.
• Secundària: des de la darrera infància fins a la maduresa. Agents: escoles, companys, organitzacions, mitjans de comunicació, feina.
• Terciària: el procés de reintegració social o resocialització només aplicable a aquells que han patit una desviació de la norma. Es tracta de readaptar la conducta del desviat, sol donar-se dins de la presó. Agents: autoritats competents i els professionals (educadors socials, psiquiatres, psicòlegs i metges).