El Text Teatral i la Història del Teatre Català
El Text Teatral: Definició i Fonaments
El teatre consisteix en la representació d'uns esdeveniments que protagonitzen uns personatges en un lloc i un temps concret i davant d'un públic.
Característiques del Text Teatral
El text teatral presenta dos nivells textuals: el que anuncien els personatges i el de les acotacions. Les acotacions s'insereixen entre parèntesis i amb lletra diferent a la del text principal.
Nivells Textuals
- Text anunciat: Es presenta en forma de diàleg.
- Les acotacions: Poden ser diegètiques (si fan referència a la trama), escèniques (si informen sobre aspectes tècnics) o dramàtiques (si aclareixen l'actitud que ha de mostrar el personatge en dir el text).
Varietats de Text Dialogat
- Col·loqui
- Diàleg sobre un tema concret entre diversos interlocutors que presenten discursos contraposats.
- Sol·loqui o discurs
- El personatge parla per a ell mateix.
- Monòleg
- Una persona parla sola, però ho fa adreçant-se a un grup de personatges.
- L'apart
- És un diàleg o petit monòleg que se sostreu convencionalment de la percepció dels altres personatges.
- L'apel·lació
- És un discurs adreçat directament als espectadors.
En les obres dramàtiques no hi ha cap narrador. El text teatral es diferencia també del text fílmic, on el director, a l'hora de muntar la pel·lícula, decideix què veurem abans i què veurem després, i alterna primers plans amb plans generals.
Estructura del Text Teatral
Les escenes configuren unitats majors: els actes. Aquests se subdivideixen en quadres. El nombre d'escenes que pot tenir un acte és variable. El pas d'una escena a una altra, que marca la progressió de la trama, ve marcada habitualment per les entrades o sortides d'algun o alguns personatges o per qualsevol fet que modifiqui la situació inicial (introducció, nus, desenllaç). El ritme de la trama es va incrementant fins a arribar a un moment culminant cap al final de l'acte, per mantenir l'interès de l'espectador en la continuació de l'acció dramàtica.
Elements del Text Teatral
El text dramàtic es caracteritza pel fet de ser un text pensat per ser declamat (per ser representat). Els elements característics de la ficció es concreten d'una manera diferent a l'habitual en la narració.
L'Acció, el Temps i l'Espai
En la construcció del text teatral hi distingim el que la tradició anomenava les tres unitats: la d'acció, la del temps i la de lloc.
L'acció dramàtica és el conjunt integrat per:
- L'acció patent (la realment representada).
- L'acció latent (enunciada per un personatge com a contigua a l'anterior o suggerida indirectament).
- L'acció absent (la que no es realitza, però queda sobreentesa).
El temps dramàtic presenta la mateixa gradació en la representació temporal: el temps realment representat, el suggerit o indicat per algun personatge on transcorre l'acció, el contingut que queda apuntat pels personatges i el que es pressuposa.
Els Personatges
La caracterització dels personatges es pot fer de diverses maneres:
- Explícites o implícites: Directament pel que diu el mateix personatge o indirectament per allò que fa.
- Verbals o extraverbals: Per les paraules o la gestualitat.
- En presència o en absència: Si el personatge es mostra ell mateix, o bé si el coneixem perquè n'expliquen altres personatges.
Pel que fa a la quantitat i varietat dels atributs que constitueixen els personatges, trobem personatges simples o complexos.
Segons la seva evolució, poden ser:
- Fixos: Tenen les possibilitats de variació limitades, però no cal que siguin del tot invariables.
- Variables: Presenten unes variacions molt marcades.
- Múltiples: El cas menys freqüent; són personatges que arriben a tenir caracteritzacions diferents.
Principals Gèneres Dramàtics
- Tragèdia
- Situa l'acció entre divinitats o personatges nobles que han d'enfrontar-se a un destí advers que els acaba destruint.
- Comèdia
- Presenta personatges de la realitat enfrontats a conflictes quotidians, en un llenguatge més lleuger i amb una voluntat crítica i satírica. A diferència de la tragèdia, la comèdia ha d'acabar bé. Es distingeix entre l'alta comèdia i la baixa comèdia.
- Tragicomèdia
- Va impulsar una forma nova que feia compatibles elements de la tragèdia i de la comèdia.
- Drama
- Significà la modernització del conflicte tràgic en situar l'enfrontament entre l'individu i la societat. Pot tenir un final desafortunat i recull aspectes de la comèdia, sent també hereu de la tragicomèdia.
- Òpera
- La música aplicada als continguts tràgics o dramàtics va donar-li lloc.
- Opereta
- Era més pròpia de la comèdia.
El Teatre Medieval
Les manifestacions espectaculars medievals es poden classificar segons la seva funció:
Manifestacions Espectaculars
- Diversió: A càrrec dels professionals de l'època (joglars), el mim, la dansa o la música. Incloïa jocs malabars i cançons dramatitzades. Aquesta activitat, eminentment lúdica, era sospitosa als ulls de l'Església, que la tolerava a contracor i recomanava que fos feta per criatures innocents com els nens. Eren textos de caràcter marcadament humorístic i s'associaven a la visió carnavalesca del món, que solia expressar-se també a través de jocs de màscares i balls on intervenien personatges disfressats.
- Ritu civil: Preparades pel poder laic. Les celebracions entorn del poder es manifestaven en formes de gran espectacularitat i molt ritualitzades.
- Caràcter edificant: Afavorides per l'Església. Inicialment, el Drama litúrgic es feia en llatí, on els capellans cantaven amb una gestualitat i una escenografia mínima. Van evolucionar cap a una major teatralitat i ja es van fer en català. Estaven destinades a impressionar i commoure l'auditori, i el text n'era només la base a partir de la qual es creava una representació.
Teatre Religiós
S'agrupa al voltant d'uns cicles temàtics molt delimitats, basats en històries procedents de l'Antic Testament, la biografia del Crist, sobre l'Assumpció de la Verge Maria i el cicle hagiogràfic referit a vides i martiris de sants, o cicles menors.
El Teatre Renaixentista i Barroc
El Renaixement
El teatre del Renaixement manté escèniques medievals. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, i en alguns casos encara perduren (el Misteri d'Elx o les Passions). Trobem:
- Teatre religiós d'influència castellana, com els Autos Sacramentals que va escriure Joan Timoneda.
- Teatre profà en les farses, com la Farsa d'en Cornei.
- Teatre cortesà, com els diàlegs catalans o bilingües de Joan Fernández de Heredia (La Vesita).
- Teatre culte en llatí, practicat pels humanistes a les universitats, basat en la comèdia i la tragèdia clàssiques.
El Barroc
Durant el Barroc es va produir la plena penetració de les formes del teatre castellà del Segle d'Or en els territoris de parla catalana. Destaquen autors com Francesc Vicent Garcia. El teatre profà i de temàtica pastoral de Francesc Fontanella es basa en les fórmules dramàtiques castellanes. El teatre català es va veure força exclòs de l'àmbit comercial i es va refugiar en la privacitat de les cases particulars o en altres espais semipúblics.
Es van popularitzar peces breus com la Lloa (que feia d'introducció) i l'Entremès (que es representava entre el primer i el segon acte). També es va desenvolupar El Desengany (una òpera bufa o comèdia).
El Teatre Neoclàssic
El neoclassicisme teatral es va caracteritzar per la voluntat de seguir de manera rigorosa les tres unitats dramàtiques, recuperant les fórmules de la tragèdia i la comèdia grecoromanes. Es va imposar el decòrum, el rebuig de qualsevol forma de violència i el manteniment de la unitat de to, que havia de ser sempre elevat.
Joan Ramis i Ramis
El menorquí Joan Ramis i Ramis (segle XVIII) és conegut per obres com Lucrècia.
El Teatre de la Renaixença
Frederic Soler (Pitarra)
Frederic Soler va ser el primer a crear teatre de consum, pensat per agradar al nou públic ciutadà. Va destacar per les seves creacions satíriques, les gatades, que signava com a Pitarra (drama de costums catalans). Va incorporar elements sentimentals com el melodrama (un gènere teatral basat en l'espectacularitat i en l'acció, amb una gran preponderància de la sentimentalitat) i el drama romàntic (que es va servir sovint d'alguns recursos del melodrama). Frederic Soler va adaptar aspectes del drama i la comèdia romàntica amb un rerefons realista.
Àngel Guimerà
En la primera etapa va incorporar la tragèdia romàntica en vers. En la segona etapa va escriure drames en prosa. Destaquen obres com Mar i cel, Maria Rosa, Terra baixa i Filla del mar. La seva obra sovint tracta el tema del marginat que s'enfronta al cos social que tendeix a anorrear-lo.
El Teatre Modernista
El teatre modernista es va desenvolupar sota dues grans influències:
Influència d'Ibsen (Teatre d'Idees)
Aquest corrent se centra en l'individu portador d'idees noves. L'obra més emblemàtica és L'Enemic del poble. Destaquen els Autors regeneracionistes, com Joan Puig i Ferreter.
Influència de Maeterlinck (Teatre Simbolista)
Teatre basat en la suggestió i en l'exaltació poètica del misteri. Destaquen els Autors esteticistes, com Santiago Rusiñol.
Autors Clau del Modernisme
- Joan Puig i Ferreter: Aigües encantades.
- Santiago Rusiñol: L'alegria que passa i L'auca del senyor Esteve (amb un estímul costumista).