El Torn de Partits i la Crisi del 98: Espanya Durant la Restauració

1. El Torn de Partits Durant la Restauració

El torn de partits era un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'alternança de poder dels dos grans partits dinàstics, el conservador i el liberal, en un torn pacífic. El sistema electoral garantia el torn de manera que, quan el partit que era al govern patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el monarca cridava el cap del partit de l'oposició a formar govern i el nou cap de gabinet convocava eleccions per aconseguir el nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar.

Dins del sistema hi havia el Partit Liberal-conservador i el Partit Liberal-fusionista.

S'oposaven al sistema de la Restauració els partits que quedaven fora, és a dir:

• Republicans (possibilistes, progressistes, unitaris i federals)
• Ultracatòlics (carlins, integristes i Unión Católica)
• Nacionalistes (catalans i bascos)
• Socialistes (PSOE)

2. Ideologia i Líders dels Partits Polítics

2.1 Partit Liberal

Defensaven el sufragi universal masculí i estaven inclinats a un reformisme social de caràcter més progressista i laic. El seu líder principal era Práxedes Mateo Sagasta.

2.2 Partit Conservador

Procliu a l'immobilisme polític, proposaven un sufragi censatari i la defensa de l'Església i de l'ordre social. El seu líder principal era Antonio Cánovas del Castillo.

3. Fraus Electorals i la Naturalesa del Sistema

La vinyeta denuncia la pràctica fraudulenta electoral consistent a falsificar el cens incloent-hi persones mortes. El sistema de la Restauració era un règim polític fictici, establert sobre unes bases poc democràtiques:

• Una Constitució limitada que instaurava la monarquia com a forma d'estat inqüestionable.
• Un sistema polític que només donava entrada a dos partits polítics i que excloïa l'oposició.
• Una alternança de poder que quedava assegurada pels fraus electorals constants propis del caciquisme.

4. La Pau de París (1898) i les seves Conseqüències

4.1 Pèrdues Territorials

Cuba, Puerto Rico, les illes de les Índies Occidentals, l'illa de Guam i les illes Filipines van ser les pèrdues territorials d'Espanya després de la guerra del 1898.

4.2 Oposició a la Guerra de Cuba

Els principals partits polítics de Catalunya i la societat en general es van oposar a la Guerra de Cuba. Criticaven la inflexibilitat del govern espanyol a l'hora d'accedir a la concessió de major autonomia a l'illa de Cuba i s'oposaven al reclutament de soldats catalans, demanant un acord de pau i la fi del conflicte.

4.3 Conseqüències del Desastre del 98

El "desastre" de 1898 va provocar a Espanya una crisi econòmica i política, però principalment moral i ideològica, que va sumir la societat espanyola en un estat de desencantament i de frustració que va destruir el mite de l'Imperi espanyol i va relegar Espanya a un paper de potència secundària en el context internacional. A més a més, es va estendre la idea que Espanya era una "nació moribunda" amb un exèrcit totalment ineficaç, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents.

Al conjunt d'Espanya la crisi del 98 va significar el final del sistema de la Restauració tal com l'havia dissenyat Cánovas i l'aparició d'una nova generació de polítics, intel·lectuals, científics i activistes socials i empresaris, encara que no es van dur a terme les profundes reformes polítiques que es proposaven. En l'àmbit cultural es va proposar la regeneració d'Espanya en un corrent que va rebre el nom de regeneracionisme. Aquest corrent defensava la necessitat de millorar la situació del camp espanyol i d'elevar el nivell educatiu i cultural del país.

A Catalunya la crisi del 98 va impulsar un nacionalisme polític, crític amb el sistema de la Restauració, que es va imposar a les eleccions i va posar fi al predomini dels partits dinàstics.