Vegetació Serralada Cantàbrica: Pisos Bioclimàtics i Espècies
Introducció a la Vegetació de la Serralada Cantàbrica
El document que se'ns presenta correspon a una cliserie que mostra la representació esquemàtica dels diferents estatges o pisos bioclimàtics en què es distribueix la vegetació a la Serralada Cantàbrica, situada a la zona nord-oest de la península Ibèrica.
Aquesta distribució depèn principalment de dos factors:
- L'altitud: Modifica el clima, afectant la temperatura i les precipitacions.
- L'orientació de la vessant:
- Solana: Vessant sud, més assolellada i amb efecte de sotavent.
- Obaga: Vessant nord, més ombrívola i amb efecte de sobrevent.
Els Pisos Bioclimàtics i les Seves Espècies
Pis Basal (0-600 metres)
Iniciant l'anàlisi per la base, el pis basal (situat entre 0 i 600 metres d'altitud) presenta diferències significatives entre les vessants:
Vessant Nord: El Roure i el Bosc Atlàntic
A la façana nord, més freda i humida, hi trobem el roure (Quercus robur), una espècie caducifòlia característica del bosc atlàntic.
- És un arbre de fusta dura, molt apreciat per a la fabricació de mobles.
- Té un creixement lent, per la qual cosa la seva explotació forestal ha de ser controlada.
Vessant Sud: L'Alzina i el Bosc Mediterrani
En la vessant sud, l'espècie predominant és l'alzina (Quercus ilex), pròpia del bosc mediterrani perennifoli.
- Requereix menys aigua i temperatures més altes, la qual cosa explica la seva localització en aquesta zona més assolellada.
- També de creixement lent, s'ha emprat tradicionalment per a l'elaboració de carbó vegetal de qualitat.
- Tot i que el seu ús per a carbó s'ha reduït per la disponibilitat d'altres fonts d'energia, les seves glans (bellotes) són un recurs important per a l'alimentació del bestiar.
Pis Montà (600-1700 metres)
En l'estrat superior, el pis montà, la distribució de la vegetació continua mostrant contrastos entre les vessants.
Vessant Sud: Roure Reboll i Faig
A la vessant sud, entre 600 i 1300 metres, hi trobem el roure reboll (Quercus pyrenaica).
- Considerada una espècie de transició entre la regió mediterrània i l'atlàntica.
- Suporta molt bé les baixes temperatures i s'adapta millor que altres roures a la manca d'aigua.
- La seva fusta, tot i el lent creixement, és aprofitada per a l'obtenció de llenya.
A una altitud superior, entre 1300 i 1700 metres, hi ha una minsa representació del faig (Fagus sylvatica). És precisament per les condicions d'humitat que requereix que el trobem a aquesta elevada altitud en la vessant sud.
Vessant Nord: El Faig i la Humitat Atlàntica
En contrast, a la vessant nord, el faig ocupa la totalitat del pis montà, des dels 600 fins als 1700 metres.
Aquesta disharmonia entre les vessants s'explica per la gran necessitat d'humitat que requereix el faig. Mentre que a la solana es limita als nivells superiors de l'estatge montà, a la vessant nord de sobrevent hi ha més precipitacions per l'efecte orogràfic de les masses d'aire humides de l'Atlàntic que es veuen obligades a ascendir.