Vicent Andrés Estellés: Obra i Aportacions Poètiques
Aportacions de Vicent Andrés Estellés a la Poesia
Vicent Andrés Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra. El 1956 va publicar La nit i, el 1958, Donzell amarg. La situació es va capgirar a partir del 1970, quan es va produir el que s’ha anomenat el "boom Estellés".
Pòstumament s’ha publicat el Mural del País Valencià, una extensa composició dedicada a cantar tots els pobles i ciutats valencians, personatges històrics i accidents geogràfics. En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d’un petit món, explicat meticulosament en la seua quotidianitat. Es tracta d’un discurs poètic deliberadament oposat al de la poesia pura, perquè esquiva la temptació del pur joc verbal, del lirisme més o menys hermètic i privat.
En aquest món constituït per objectes i comportaments quotidians del poble, de la seua gent, l’amor, per exemple, tindrà una presència molt concreta i circumstanciada. La mort no serà tampoc cap entitat metafísica. Estellés inventaria la realitat a través de la seua poesia. Aquest inventari de la realitat l’ha portat a fer un autèntic fresc o mural de la València del seu temps.
La poesia d’Estellés tracta d’un testimoniatge, d’una crònica o documental de la realitat, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles, crònica impressionant d’un temps de crisi. En la poesia d’Estellés la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu construït amb predomini de la llengua col·loquial.
Al costat d’aquesta explotació poètica de la llengua col·loquial, la seua poesia mostra també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques i en la utilització de les fórmules clàssiques, particularment l’ègloga i l’alexandrí. Una altra aportació important d’Estellés al gènere poètic és l’ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb una intenció paròdica o irònica. Aquest procediment li permet operar amb un cert distanciament, com en les Horacianes, on les al·lusions al món llatí transformen en poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics.