Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu: Poesia de Postguerra

Vicent Andrés Estellés: El gran renovador

Vicent Andrés Estellés és considerat el gran renovador de la poesia valenciana i un dels poetes més importants del País Valencià des del segle XV. Durant la dècada dels 70 assolí una gran popularitat, amb obres com el Llibre de meravelles, on va reflectir la crua i dura postguerra al País Valencià. La seua és una obra poètica de to marcadament popular, quotidià i col·loquial. Els seus principals eixos temàtics són: l'amor, la mort i el compromís cívic.

La presència de la mort a la seua obra es fonamenta en l’experiència personal i col·lectiva. És també el gran poeta de l'amor, del desig amorós, un sentiment que va saber expressar amb una especial intensitat. Als seus poemes és present la quotidianitat. Poc acadèmic, però cultista alhora, amb referències als clàssics catalans, als grecollatins i als poetes simbolistes i avantguardistes.

Al to popular de la poesia d'Estellés s'hi vincula el compromís cívic amb un país condemnat al silenci, que pateix una feroç dictadura i l'anul·lació de la identitat i la cultura pròpies. En aquest sentit, Estellés s'erigeix en el poeta de la resistència i de l'esperança en un esdevenidor més pròsper i més lliure.

Salvador Espriu: La veu de la postguerra

Salvador Espriu (1913-1985) va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura. En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu poble, sotmés a la repressió política i al silenci.

Característiques de la poesia d'Espriu

Les característiques de la poesia d'Espriu es poden sintetitzar en els enunciats següents:

1. La poesia d’Espriu és també una poesia de símbols, però, a diferència de la poesia pura, no dóna tanta importància a la musicalitat i l’harmonia.
2. La lectura i l’estudi de la Bíblia i de cultures llunyanes com ara l’egípcia influeixen en la seua poesia. Per això, aquesta es caracteritza per la presència dels mites següents: Sepharad i Sinera.
3. La reflexió sobre la mort i el més enllà són el tema central de tota la poesia espriuana.
4. La preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra és una de les seues constants.
5. Domina tots els registres de la llengua.
6. Al costat del discurs metafísic sec i aspre i del discurs de profeta civil, es troben també pinzellades d’humor dur i cruel.

Conclusió sobre l'evolució poètica

Com a conclusió, podem afirmar que en l’evolució des del simbolisme a la poesia del realisme social, reflecteix l’evolució pròpia de la poesia europea i espanyola de la postguerra.