Les Cinc Vies de Tomàs d'Aquino i la Metafísica d'Aristòtil
Les cinc vies de Tomàs d'Aquino
Tomàs d'Aquino proposa cinc demostracions de l'existència de Déu, conegudes com les cinc vies, que parteixen de l'experiència sensible per arribar a una causa primera.
1a via (basada en el moviment)
Consta pel testimoni dels sentits que en el món hi ha coses que es mouen. Tot el que es mou és mogut per un altre. És impossible que una cosa sigui al mateix temps i de la mateixa manera motor i moguda. Si no hi hagués un primer motor, tampoc no existirien els motors intermedis. Cal, per tant, un primer motor, acte pur, que no sigui mogut per ningú: això és Déu.
2a via (basada en la naturalesa de la causa eficient)
Trobem que en aquest món sensible existeix un ordre en l'encadenament de les causes eficients. No és possible que una cosa sigui causa de si mateixa, perquè seria anterior a si mateixa. Tanmateix, no es pot remuntar una sèrie infinita de causes cap a l'infinit. Cal admetre una primera causa eficient: això és Déu.
3a via (la contingència dels éssers exigeix un ésser necessari)
En la naturalesa trobem coses que poden ser o no ser, ja que hi ha éssers que neixen i moren. És impossible que aquests éssers existeixin sempre, perquè allò que és possible que no existeixi, en algun temps no existia. No tots els éssers són, doncs, possibles o contingents; per tant, cal que en la naturalesa existeixi un ésser necessari: això és Déu.
4a via (pressa dels graus de perfecció que s'observen en els éssers)
En la naturalesa s'observen éssers que són més o menys bons, nobles i veritables. Existeix alguna cosa que és la veritat, causa de la bondat i de les perfeccions dels éssers: això és Déu.
5a via (presa de l'ordre del món)
Veiem en la naturalesa que els éssers desproveïts de coneixement, com els cossos naturals, actuen per una finalitat, no per casualitat sinó intencionadament. Allò que manca de coneixement no pot tendir a una finalitat si no l'orienta algú que tingui coneixement. Existeix, doncs, un ésser summament intel·ligent que dirigeix totes les coses a la seva finalitat: això és Déu.
La forma, la matèria i l'acte segons Aristòtil
La forma és el que determina la matèria, el que converteix la seva indeterminació en realitat. La matèria conté l'essència només en potència (gr. δύναμις) i adquireix realitat o acte (gr. ἐνέργεια) a través de la forma.
La potència es defineix com el principi capaç de produir un canvi en un altre, o en tant que un altre. L'acte és anterior a tota potència, tant en la noció com en l'entitat. La noció d'acte precedeix necessàriament la de potència, i el coneixement de l'acte precedeix el coneixement de la potència.
L'entelèquia (gr. ἐντελέχεια) consisteix en l'actualitat o perfecció resultant d'una actualització.
Finalment, l'acte i la forma serveixen per determinar la realitat. Si habitualment hi ha acte i potència, forma i matèria, és perquè allò real oscil·la entre una pura potència, que és un no-ser, i una forma pura, que és l'única que no rep res. D'aquí també es desprèn la indissoluble unitat de la física, la metafísica i la teologia aristotèliques.