Voluntat de poder: Nietzsche sobre vida, Apol·lo i Dionís

La realitat: voluntat de poder

La realitat — voluntat de poder: els éssers vius manifesten una tendència a superar-se, a transformar-se en noves formes superiors de vida. Segons Nietzsche, és una mena d'energia que tendeix a adquirir cada vegada més força; ell l'anomena «voluntat de poder». La vida no és només una tendència de supervivència; els organismes acumulen força i poder per crear formes superiors de vida. En l'home, aquesta voluntat de poder equivaldria a la voluntat de domini, de força, de creació: un poder que no pretén simplement sotmetre l'altre, sinó augmentar la seva pròpia grandesa.

Vida i voluntat

Continuació — vida i voluntat: la vida té un valor per si mateixa. La vida és un reflex de la voluntat de poder; és un valor en si mateixa. La força que empeny la vida és la «voluntat de poder». L'home no es subordina a cap finalitat preestablerta, sinó que únicament actua des de dins de la seva pròpia existència. La «voluntat de poder» és l'única realitat a la qual tot està sotmès. L'únic real, per a Nietzsche, serien la força de les emocions, les intuïcions i els instints —allò que s'oposa als continguts estrictament racionals del coneixement.

Concepció de la vida: apol·lini i dionisíac

Concepció de la vida: apol·lini i dionisíac: la civilització grega anterior al període clàssic havia expressat el que era veritablement la naturalesa i la vida humana. El desenvolupament d'aquella civilització grega, segons Nietzsche, s'ha d'entendre a partir dels dos tipus de creences o principis que van acceptar i que impregnaven la vida i l'actitud de l'home: el dionisíac i l'apol·lini.

Apol·lini

Apol·lini: aquest principi prové del culte a Apol·lo (llum). Representa la tendència que neix en l'home per trobar un ordre, una mesura, un equilibri, una comprensió racional de les coses. Seria aquest principi el que faria que l'home no caigués en el pessimisme ni en la desesperació. És el responsable de dirigir la nostra mirada i la nostra consciència cap a la creació d'una realitat més consoladora.

Dionisíac

Dionisíac: aquest principi s'inspiraria en el culte a Dionís (força desmesurada, instints, caos). És la tendència contraposada a l'apol·lini; cerca anar més enllà de l'ordre. Representa la desmesura, l'absència d'ordre, el domini dels instints. Ens mostra l'aspecte més incomprensible de la vida: el dolor, l'horror. Aquest aspecte de la vida és el que intenta encobrir l'actitud apol·línia, però, malgrat tot, és un aspecte que existeix.

Contrast apol·lini i dionisíac

• Apol·lini: ordre, mesura, comprensió racional, consol.
• Dionisíac: chaos, instint, desmesura, expressió del dolor i l'horror.

La interpretació nietzscheana de la cultura grega i de la vida humana combina aquests principis per explicar la complexitat de l'existència: la voluntat de poder empeny la vida cap a la superació i la creació, mentre que els principis apol·lini i dionisíac expliquen les tensions entre ordre i desmesura en l'experiència humana.