Anàlisi de les Meditacions de René Descartes
1a Meditació: El dubte metòdic
El procediment o mètode consisteix a sotmetre a la prova de foc del dubte tota opinió, per trobar el camí recte cap a la veritat. De què es pot dubtar?
- Dels sentits: alguna vegada ens han enganyat.
- De la suposada salut mental: no hem d'obrar com els folls.
- De la diferència entre vetlla i somni: no sembla que es puguin distingir amb netedat.
- De les ciències.
- De Déu: com que és omnipotent, pot ser que m'enganyi contínuament o que permeti que m'equivoqui a vegades.
- D'un geni maligne: tot el que percebo podria no ser res més que les seves il·lusions i enganys.
El llibre és un intent de reconstrucció del que podem saber amb certesa.
2a Meditació: La naturalesa del jo
Les coses corporals (la matèria) no són res més que extensió, figura i quantitat. El jo, en canvi, no és una substància material, sinó esperit, cosa que pensa. Que jo sóc i que jo sóc esperit, cosa que pensa, és la primera certesa indubtable que podem trobar.
Conclusió: És més fàcil conèixer el propi jo que les coses corporals del món. En canvi, requereix més esforç conèixer què pertany i què no pertany veritablement a les coses corporals, a la matèria, al món.
5a Meditació: Déu com a garantia de veritat
És més fàcil, doncs, equivocar-se en el coneixement de les coses materials. Per tant, les idees de la geometria i de l'aritmètica són ben clares i distintes. Per a Descartes, la geometria és font de coneixement segur.
Les idees veritables són nascudes en el nostre esperit: innates, congènites, no procedeixen dels sentits, ni són inventades o fingides per nosaltres. Entre elles, la primera i principal en l'ordre de l'ésser és la de Déu, tot i que en l'ordre del conèixer la primera és la del jo.
Demostrar que Déu existeix porta a explicar per què podem estar segurs del nostre coneixement de les coses d'aquest món. Déu és la garantia de la veritat. Si ignorés que hi ha un Déu, no tindria mai una ciència veritable i certa de cap cosa.
Versió cartesiana de l'argument ontològic
L'essència de Déu, en tant que ésser sobiranament perfecte, és inseparable de la seva existència. O sigui, no es pot pensar un ésser perfecte sense una perfecció possible, com ara la d'existir.
Conclusió: Tot el que el meu esperit pot concebre de manera clara i distinta no pot deixar d'ésser veritable, car Déu és el garant de la veritat del coneixement humà. Per això podem arribar a construir ciències veritables i certes, i podem superar els errors de la ciència i filosofia del passat. La filosofia de Descartes és un cant a l'optimisme de les capacitats de la ment humana.