Nietzsche: voluntat de poder, sentiment tràgic i esperit dionisíac

Voluntat de Poder i Sentiment Tràgic de la Vida en Nietzsche

La filosofia de Nietzsche representa una dura crítica a la civilització occidental. Considera que els valors que la sustenten presenten una vitalitat decadent, incapaç de portar la humanitat a fites elevades.

Cal advertir que quan ell parla de decadència o corrupció, no ho fa en un sentit moralista. No es tracta de "corrupció de costums" o "immoralitat" (els mals que els moralistes de tots els temps han atribuït a la seva època), sinó de decadència en sentit vital: l'actitud davant la vida que es manifesta en els valors occidentals és una actitud negativa, nihilista.

Nietzsche qualifica com a sana o malalta una filosofia, un sistema de valors o una cultura, segons si afirma la vida o la condemna. Totes les manifestacions culturals de la nostra civilització –morals, religioses, filosòfiques, científiques– manifesten una actitud antivital.

Què és la vida per a Nietzsche?

Per a Nietzsche, la vida és essencialment voluntat de poder. Aquesta expressió no s'ha d'interpretar en sentit antropològic-polític, com a ànsia de domini. La voluntat de poder és un impuls (no conscient) de tot ésser viu a superar-se, a assolir formes noves i més elevades de vida i a deixar expandir-se lliurement la seva força i energia.

Nietzsche no va ser massa explícit en exposar què és aquesta "voluntat de poder", ell s'expressa més literàriament que filosòficament. Les expressions que fa servir per descriure-la són: "instint de creixement, de durada, d'acumulació de forces", "instint de finalitat, de quelcom més elevat, més llunyà, més divers", "donar curs lliure a les seves forces", i d'altres similars.

En definir la vida com a voluntat de poder, s'oposa a la concepció segons la qual l'ésser vivent es caracteritza per "l'instint de conservació", ja que aquest instint conduiria més aviat a un estancament que a una superació. La vida, doncs, ha d'entendre's com una força ascendent que origina formes superiors de vida de manera contínua, exigint, fins i tot, el sacrifici. Així, formen també part de la vida el sacrifici, la mort, el dolor, per alçar-hi una nova vida. Vida i sofriment, vida i mort formen una unitat inseparable. Nietzsche arriba a comparar-la amb els dolors de la partera, en què dolor i creació de quelcom nou van units. Afirmar la vida, dir sí a la vida, és afirmar i dir sí també al dolor que comporta. Res més lluny de l'afirmació de la vida –tal com Nietzsche l'entén– que un còmode i aburgesat aferrar-se als petits plaers. Afirmar la vida amb tot allò que té de terrible i de dolorós, tampoc no ha de confondre's amb "pessimisme", que seria una actitud de resignada lamentació i, per tant, un signe de debilitat espiritual.

Nietzsche defineix la seva concepció de la vida com una filosofia tràgica. Amb aquesta actitud, que anomenà sentiment tràgic, pretén situar-se més enllà del fals dualisme "pessimisme-optimisme". L'autèntica antítesi es dóna entre els homes afirmadors de la vida, amb tot el seu dolor, ja que saben que aquest dolor és condició per a la vida, i els negadors o nihilistes que condemnen la vida, sigui de forma ostensible o emmascarada.

L'Esperit Dionisíac dels Grecs

El sentiment tràgic és, precisament, l'essencial de l'esperit dels antics grecs, en els quals Nietzsche veu els seus precursors. En la seva obra El naixement de la tragèdia, proposa una interpretació de la cultura grega contrària a aquella que veu en els grecs un poble serè, feliç, racional i intel·lectualista. Per a Nietzsche, fou un poble turmentat per aquest sentit tràgic de l'existència que anomenarà dionisíac, en honor al déu Dionís, en qui veu el fenomen més important de la cultura grega. Aquest déu, segons la mitologia grega, neix i mor de forma contínua i cíclica; amb el seu perpetu morir i renéixer simbolitza la vida, la fertilitat, la primavera, sempre renaixents després de la mort, de l'esterilitat i de l'hivern. Els grecs, en les festes i orgies sexuals, celebraven aquest cicle vital.