Anàlisi de l'Obra de Monzó, Mira, Benet i Martí i Pol
Quim Monzó: Narrativa curta i estil inimitable
Quim Monzó és autor d'uns quants llibres de contes, alguns excepcionals. La millor referència de la seva narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes.
Els seus contes sorprenen i pertorben. La seva lectura permet advertir el rigor de l'autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Es pot dir que la seva prosa és inimitable, com la dels grans escriptors.
Els seus contes són un reflex de la societat contemporània, ja que una bona part se centren al voltant dels conflictes sentimentals. Les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i opten per una mirada violenta i seca.
Temes recurrents en l'obra de Monzó
- La vida exasperada d'una gran ciutat.
- La faula moral.
Els seus contes admeten diverses lectures perquè ha tingut el suficient respecte pel lector per tractar múltiples camins.
Joan F. Mira: Assaig, Antropologia i Societat
Joan F. Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L'article d'opinió a les seves mans és un assaig en miniatura. Mira ha après de Fuster els recursos essencials del gènere, maneja molt bé la ironia i és un veritable mestre de l'adjectiu.
Els coneixements antropològics de l'autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres només veurien aspectes superficials.
Qüestions fonamentals tractades per Mira
- El nacionalisme.
- La relació entre la cultura i el poder.
- La creació i l'evolució de les identitats i dels símbols que les conformen.
- La importància de les llengües per tal de crear consciència col·lectiva.
- La possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d'interessos molt concrets.
Observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l'experiència vital, per la lectura i l'escriptura.
Josep M. Benet i Jornet: Evolució i Teatre
Josep M. Benet i Jornet (Benet) es va formar als anys 60 amb lectures populars i serials radiofònics, després d'estudiar a la Universitat de Barcelona (UB).
És l'únic autor de la seva generació que ha aconseguit estrenar amb regularitat, perquè ha sabut evolucionar i ha mantingut una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic que l'entén. És autor d'una trentena d'obres, com ara Una vella, coneguda olor (1963) i Desig (1971).
Evolució del seu teatre
- Del realisme social dels primers temps a la recerca d'un territori mític (ex: Cançons perdudes).
- Les obres del cicle de Dardanyà.
- El retorn al realisme, però focalitzant la intimitat dels personatges (ex: Bernabeu a les fosques).
- L'aportació al teatre de Harold Pinter (referència a Pnlit, 2005).
- El retorn a un intimisme en què la comunicació es fa gairebé impossible.
Durant els primers anys, els personatges eren infeliços o cruels. Més endavant, va centrar-se en la dificultat d'expressar-se dels personatges.
Va començar fent guions televisius per a TVE i va crear la primera sèrie diària de tot el territori espanyol.
Miquel Martí i Pol: Poesia, accessibilitat i política
Miquel Martí i Pol és considerat el poeta més llegit i accessible, sovint amb una forta càrrega de crítica política.
A finals dels anys 50, va tenir vinculació amb la Nova Cançó i el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), fins i tot amb presència al Parlament.
La seva obra es caracteritza per la unitat entre poesia i vida, i es divideix en diverses etapes. La seva trajectòria es valora per tres grans aspectes (referència a “pn400parlament” que sembla una nota interna, la mantenim com a referència a la seva activitat política/social).