Anàlisi d'Obres Clau: Neoclassicisme, Romanticisme i Arquitectura Moderna

Eros i Psique (Antonio Canova)

Documentació General

• Títol: Eros i Psique (Cupido i Psique)
• Cronologia: 1787-1793
• Material: Marbre
• Mides: 45 x 58 x 43 cm
• Localització: Museu del Louvre, París
• Tipologia: Grup escultòric exempt
• Tècnica: Talla
• Autor: Antonio Canova (1757-1822)

Anàlisi Formal

La composició és en aspa (o X), marcada per les línies diagonals de les ales i la cama dreta d’Eros, i el cos de Psique. El tractament de les figures busca la realitat ideal: la superfície de les figures és neta, amb un gran virtuosisme en la representació de la qualitat tàctil de la pell, la nitidesa de la línia i la textura tersa i nítida del marbre.

La serenitat del moviment, l’absència de gesticulació i l’eliminació de qualsevol excés recorden els models antics. No obstant això, l’hermetisme en l’expressió nega el coneixement d’una personalitat concreta.

Estil

Obra neoclàssica inspirada directament en les obres escultòriques de la Grècia clàssica.

Interpretació

Iconografia

La història narra com Vulcà accepta el fill (Eros, de Venus) que no és seu i li fabrica un arc i dues fletxes: una d’or (amor) i una de plom (odi). Eros s’enamora de Psique i Venus, que la veu com una rival, li mana clavar-li la fletxa de plom. Però ell li clava la d’or. Després de totes les oposicions de les famílies, Eros aconsegueix despertar Psique amb un petó i la porta a l’Olimp, on Zeus els va unir per sempre.

Iconologia

Es tracta d’una faula que recull les peripècies que han de patir els ferits per les daurades fletxes d’Eros, abans del triomf de l’amor. Psique encarna l’ànima immortal i Eros el déu de l’amor.

Funció i Encàrrec

• Funció: Decorativa.
• Encàrrec: Desconegut.

Marc Històric i Cultural

El Neoclassicisme es relaciona amb la Il·lustració i la Revolució Francesa. La seva defensa de la raó els portava a criticar el Barroc i el Rococó i a proposar un retorn a l’art més pur.

Conclusió

Un dels primers ismes de l’art contemporani, lligat a la Revolució Francesa i a una aproximació racional a la creació artística, però mirant cap al passat, cap al món grec clàssic.

El Jurament dels Horacis (Jacques-Louis David)

Documentació General

• Títol: El Jurament dels Horacis
• Tècnica: Oli sobre tela
• Cronologia: 1784
• Mides: 3,30 x 4,25 m
• Localització: Museu del Louvre, París
• Autor: Jacques-Louis David

Anàlisi Formal

La composició és equilibrada i racional, amb una clara simetria. L'eix és el personatge central (el pare), i a dreta i a esquerra hi ha els dos cossos pictòrics (els fills i les dones). Els mànecs de les espases actuen com a punt fort central que capta l'atenció, formant el vèrtex d'un triangle que descendeix a través dels braços dels soldats. En general, és una composició que genera estabilitat.

Es tracta d'una composició tancada —l'ull s'adreça al centre del quadre— i superficial, ja que se centra sobretot en el primer pla. Les figures presenten volum i hi ha una sensació d'espai controlada. La gamma cromàtica és neutra i la pinzellada, homogènia.

Estil

Obra neoclàssica, exemple de la pintura històrica del moviment.

Interpretació

Iconografia

Ens representa el moment en què els tres germans Horacis fan el jurament davant el seu pare, de lluitar contra els tres germans Curiacis, fins a la mort si cal. Segons la llegenda, la mort en el combat d'aquests darrers va suposar la fi de la guerra i la victòria de Roma.

Iconologia

És una mostra de virtut cívica: el deure dels ciutadans de sacrificar-se per la pàtria. Representa l’Estat per sobre dels interessos particulars i el conflicte entre deure i sentiment.

Funció

Exaltar el sentiment del deure i la moralitat cívica.

Marc Històric i Cultural

És important assenyalar com els estils neoclàssics, defensors de la raó i de l'educació, introdueixen a les seves obres un contingut moralitzant, buscant educar l'espectador.

Conclusió

Una obra que ens mostra la reinvenció de la pintura clàssica (de la qual no hi havia gaires models) des del punt de vista formal i temàtic, però amb un contingut profundament moralitzant.

El Tres de Maig (Francisco de Goya)

Documentació General

• Títol: El Tres de Maig (Els afusellaments del 3 de maig)
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 2,66 x 3,45 m
• Cronologia: 1814
• Autor: Francisco de Goya y Lucientes

Anàlisi Formal

Composició i Espai

La composició s’estructura a partir d'un paisatge sense gaire interès, neutre i fosc. La sensació de perspectiva se suggereix mitjançant diversos recursos:

• La superposició de personatges.
• La diferent il·luminació amb ombres i zones clares.
• La disposició en diagonal dels soldats francesos.
• La desmaterialització de les figures allunyades.

El volum s’aconsegueix en els personatges a través dels efectes de llum i ombra que modelen les figures, mentre que en el fons la visió és molt més plana.

Aspectes Plàstics

Els aspectes plàstics estan sotmesos al predomini del color i la pinzellada. La línia del dibuix és més marcada en els contorns del paisatge i dels soldats francesos. La gamma cromàtica guanya protagonisme.

La pinzellada varia d’una zona a l’altra: és més homogènia i compacta al grup de soldats, i més lliure, llarga i oberta a la zona de l’esquerra (la de les víctimes), per accentuar les diferències entre els dos grups. Aquesta diferenciació és reforçada per la llum.

Les figures estan tractades amb més naturalisme, però la mimesi es veu modificada per l’afany expressionista de l’obra. Els soldats francesos s’han convertit en un bloc bastant compacte. L'obra transmet moviment i una gran expressivitat.

Interpretació

Iconografia

Els soldats francesos afusellen els ciutadans madrilenys que el dia anterior s’han enfrontat als mamelucs al centre de Madrid. La figura principal és la de l’home que aixeca els braços, vestit de groc i blanc (colors que s'associen a la divinitat i al Vaticà), qui absorbeix tota la càrrega emotiva i gestual, i tota la llum. Alguns l'associen a la figura de Crist crucificat, ja que fins i tot sembla que mostri estigmes de la passió a les seves mans.

Iconologia i Funció

La funció de l'obra és al·legòrica i commemorativa, denunciant la barbàrie de la guerra.

Marc Històric i Cultural

Aquesta pintura de Goya actua com a rerefons de la Guerra del Francès i marca la transició cap al Romanticisme, allunyant-se dels cànons neoclàssics.

L'Església de la Madeleine (Vignon i Huvé)

Documentació General

• Títol: L'Església de la Madeleine (La Magdalena)
• Tipologia: Església (Temple)
• Cronologia: 1806-1842
• Autors: Jean Huvé / Pierre Vignon
• Localització: Plaça de la Madeleine, París
• Materials: Marbre i pedra
• Mides: 108 x 43 m
• Sistema Constructiu: Exterior arquitravat, interior de volta.

Anàlisi Formal

Espai Interior

La planta és rectangular, creant un espai ampli i espaiós amb una única nau. L'interior està cobert per tres cúpules semiesfèriques sense tambor, sobre petxines, separades per arcs de mig punt. L'interior no és excessivament lluminós malgrat la presència d'obertures a les cúpules.

Espai Exterior

L'estructura exterior és la d'un temple perípter i octàstil (vuit columnes al frontis). Presenta:

• Columnes d'ordre corinti.
• Entaulament amb relleus.
• Cornisa i frontó triangular.

Elements No Constructius

A l'exterior, destaca l'escultura del frontó. A l'interior, la decoració daurada dels capitells i els cassetons octogonals, que contrasten amb les tonalitats blanques de les columnes, arcs i parets.

Estil

Arquitectura neoclàssica, caracteritzada per:

• Imitació de les formes clàssiques.
• Simplicitat espacial i compositiva.
• Proporcions clàssiques.
• Adopció del model de temple romà (Model Maison Carrée).
• Combinació d'arquitectura arquitravada i de volta.

Interpretació

Funció i Encàrrec

Originalment, la funció era religiosa, però durant l’època napoleònica es va convertir en un temple dedicat a la Glòria de l’Exèrcit francès. Després del període napoleònic, va tornar a ser una església. L’encàrrec sorgeix de Napoleó Bonaparte.

Marc Històric

El Neoclassicisme s'associa a la Raó (Il·lustració i Revolució Francesa), el rebuig del Barroc i el Rococó, i la relació amb les excavacions arqueològiques del món clàssic.

Conclusió

Model d’arquitectura neoclàssica que plasma els ideals racionals il·lustrats i l’afany imperial de Napoleó, amb un retorn formal a l'estètica de l'antiga Roma.

Torre Eiffel (Alexandre Gustave Eiffel)

Documentació General

• Títol: Torre Eiffel
• Tipologia: Monument commemoratiu / Fita arquitectònica
• Cronologia: 1887-1889
• Autor: Alexandre Gustave Eiffel
• Localització: Champ de Mars, París
• Material: Ferro laminat
• Sistema Constructiu: Arquitectura arquitravada i de volta (arcs a la base).

Anàlisi Formal

L'estructura es compon de quatre grans pilars corbats que convergeixen i s’uneixen formant una agulla metàl·lica. L'alçada es divideix en tres trams separats per tres pisos que tallen horitzontalment les línies verticals dominants.

• Primer Tram: Arriba fins als 57,6 m. Destaquen els quatre grans arcs metàl·lics a la base.
• Segon Tram: Arriba fins als 115,73 m, on es troba el segon pis.
• Tercer Tram: Convertit en una esvelta agulla metàl·lica, arriba fins als 275,13 m, on es troba el tercer pis.

Elements No Constructius

Tot i tractar-se d’una obra contemporània amb una estètica funcional, la Torre Eiffel és un objecte estèticament decoratiu i simbòlic per si mateix.

Estil

Arquitectura del ferro, precursora de l'arquitectura moderna.

Interpretació

Funció i Encàrrec

L’encàrrec correspon a l’Estat francès, ja que va formar part de l’Exposició Internacional celebrada a París el 1889. La funció és utilitària (mirador, comunicacions) i, per tant, esdevé un monument simbòlic.

Significat

Significa París com a centre artístic i el dinamisme social de l'època. Es relaciona amb la societat industrial, urbana i burgesa, i la successió d’ismes artístics.

Conclusió

L'obra és un exemple de com els nous condicionants tècnics i socials comporten noves solucions arquitectòniques, utilitzant materials industrials com el ferro.

Magatzems Carson Pirie Scott & Co. (Louis Sullivan)

Documentació General

• Títol: Magatzems Carson Pirie Scott & Co. (Antics Schlesinger & Mayer)
• Cronologia: 1899-1901
• Autor: Louis H. Sullivan
• Tipologia: Centre comercial, financer i administratiu
• Sistema Constructiu: Reticular (pilars de formigó, jàsseres i bigues de ferro) i tancaments de vidre.
• Elements Decoratius: Ferro forjat i terracota.

Anàlisi Formal

Espai Interior

La planta és rectangular, gairebé quadrada, creant un espai lliure on els pilars són l’únic element de suport.

Espai Exterior (Façana)

La façana respon a funcions elementals: protegir i il·luminar l’interior. Les dues primeres plantes presenten grans aparadors i una decoració exuberant amb ferro forjat.

Elements No Constructius

Tot i que no hi ha una profusió d’elements decoratius escultòrics o pictòrics clàssics, Sullivan introdueix elements decoratius de clara inspiració modernista (Art Nouveau) amb formes que recorden el món natural i el predomini de la línia corba i estilitzada, especialment a la base.

Estil

Escola de Chicago. Caracteritzat per:

• Ús de nous materials industrials (formigó, ferro i vidre).
• Desaparició dels murs de càrrega gràcies a l'estructura interior reticular.
• Predomini de la funció com a condicionant de tot l’edifici (Form follows function).

Interpretació

Encàrrec i Significat

L’encàrrec era establir uns grans magatzems especialitzats en la venda de roba, calçat, mobles, joieria i productes de bellesa. La seva construcció s'emmarca en el procés de reconstrucció de Chicago després de l’incendi de 1871. L'edifici s’aixeca sota nous criteris i condicionants socials, tècnics i econòmics, afavorits pels avenços industrials.

Conclusió

Exemple d'arquitectura contemporània, vinculat a l’estètica de la funció. Sullivan no renuncia a l’ús d’elements decoratius d’inspiració modernista. Reflecteix els nous condicionants econòmics, socials i tècnics relacionats amb la societat urbana i burgesa occidental.