Anàlisi d'Obres Mestres: Arquitectura Moderna i Postimpressionisme
Pavelló Alemany de Barcelona (Mies van der Rohe)
Descripció Formal
S'aixeca sobre un podi de travertí, al qual s'accedeix per una petita escala de vuit graons tangencial al pla. Aquesta escala també permet l'accés a una piscina de planta rectangular situada a la part esquerra de la plataforma.
Darrere d'aquest estany artificial, hi ha la zona de serveis (despatxos i lavabo), integrats amb un mur de travertí, que s'uneix a la coberta de la construcció principal.
Aquesta coberta, totalment plana i horitzontal, s'estén en voladís respecte de l'estructura inferior de suport a l'extrem esquerre, i deixa al descobert el cantó contrari (petit pati rectangular tancat).
- Pati: Escultura femenina de bronze de Georg Kolbe.
- Superfície mural vidrada: Permet una bona interrelació entre interior i exterior.
Aquesta entrada de llum permet crear una sensació d'espai més gran, que l'arquitecte reforça per mitjà del reflex del mateix edifici a l'aigua de les dues piscines.
Els nous avenços tecnològics i els nous materials permeten que la coberta de l'edifici se sostingui amb 8 pilars metàl·lics.
L'arquitecte aconsegueix que les parets il·lusòries de marbres de colors i vidre transparent de l'interior creïn la percepció d'un recinte obert i polivalent.
El mobiliari de l'interior el formen la popular Cadira Barcelona i una catifa negra i una cortina vermella que, al costat del mur central d'ònix daurat, representen la bandera alemanya.
Funció, Contingut i Significat
Concebut per a l'Exposició Internacional celebrada a Barcelona l'any 1929, la seva funció principal era acollir la recepció oficial dispensada al rei Alfons XIII per les autoritats alemanyes. La construcció va suposar un model de referència i difusió de les noves idees de l'arquitectura del moviment modern. Acabada l'Exposició, el Pavelló es va desmuntar. A petició d'alguns arquitectes importants de la ciutat, es va reconstruir fidelment a l'emplaçament original.
Models i Influències
Mies van der Rohe va seguir els principis de l'arquitectura funcionalista iniciada a l'escola de Chicago per Louis Sullivan a la darreria del segle XIX.
Aquest corrent arquitectònic va tenir continuïtat a Alemanya, amb els edificis de Walter Gropius, i a França, amb Le Corbusier.
L'any 1926, l'arquitecte francès va formular els 5 principis bàsics de la nova arquitectura:
- Planta lliure
- Ús de pilons (columnes metàl·liques)
- Terrasses planes
- Finestral continu
- Lliure formació de la façana
Aquests preceptes van ser utilitzats per Mies van der Rohe en l'edifici barceloní, esdevenint referents per a la Casa Tugendhat de Brno i per a l'obra de diverses generacions d'arquitectes contemporanis.
Casa Kaufmann o Casa de la Cascada (F. L. Wright)
Descripció Formal
La Casa de la Cascada consta de 3 plantes. Es construeix a partir d'una composició geomètrica de plans verticals de pedra (murs i xemeneia) que s'oposen als horitzontals de formigó (terrasses en voladís).
Aquests darrers s'equilibren sobre la superfície rocosa que evoca la cascada que es troba just a sota, potenciant l’asimetria. La casa està totalment integrada a l'entorn natural.
Els criteris que constitueixen la lògica compositiva del conjunt són:
- L'encreuament continu d'uns volums a sobre dels altres.
- La manera de projectar l'edifici des de l'interior cap a l'exterior.
- La integració de l'edifici en un entorn natural determinat.
L'asimetria dels blocs, el desplaçament dels volums i dels pisos, responen a una voluntat figurativa i reflecteixen el “desordre” orgànic propi de la naturalesa.
A l'Interior
Cada planta té una disposició totalment lliure, sense cap estructura reguladora d'espais, adaptant-se a les necessitats concretes de cada zona.
L’ús del vidre i el fet que tots els espais interiors s'estenguin al llarg dels amplis balcons cap al paisatge fomenta una gran intercomunicació amb l'exterior, evitant l'opacitat i la sensació d'estar tancat dins una caixa hermètica.
Funció, Contingut i Significat
Pensada com a habitatge unifamiliar, la Casa Kaufmann encarna les profundes conviccions de l'arquitecte sobre la unitat entre els éssers humans i la naturalesa. Per aquest motiu, és la materialització d'un ideal de l'arquitectura organicista: poder viure enmig de la natura sense renunciar a les comoditats de l'arquitectura moderna, conjugant ecologia i progrés.
Models i Influències
Frank Lloyd Wright va establir les bases constructives en el Funcionalisme. També es va inspirar en els “ismes” i en les pragmàtiques i senzilles arquitectures japoneses.
El seu afany innovador el va portar a encunyar el terme arquitectura orgànica, que pretenia unir l'home, l'arquitectura i la naturalesa sense abandonar el concepte de funcionalitat. Va introduir el concepte de confort.
Aquesta fusió de Funcionalisme i Organicisme també va ser utilitzada per l'arquitecte Alvar Aalto, que va optar per la integració de l'arquitectura a la natura i l'ús de la llum natural per a la il·luminació dels interiors.
Museu Guggenheim de Bilbao (Frank Gehry)
Descripció Formal
Ofereix una visió exterior creada a partir de dos tipus de volums interconnectats:
- Ortogonals: Recoberts de pedra calcària.
- Corbats i retorçats: Recoberts de làmines de titani.
Tots aquests elements es combinen i s'uneixen a través dels murs a manera de cortina de vidre (transparència i relació exterior-interior).
Cal remarcar la vidriera de la part posterior del vestíbul, realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa i que descansa en una columna de pedra colossal. L'entrada principal del museu s'amaga darrere d'una escalinata descendent. Amb això, l'arquitecte aconsegueix crear una visió global del conjunt.
L'Interior
Es vertebra a partir de l'enorme vestíbul de 50 m d'alçada, al voltant del qual s'articulen els 3 nivells de sales expositives, connectades per mitjà de passarel·les curvilínies, ascensors envidriats i torres d'escales.
La superfície d'exposicions es distribueix en 19 galeries: 10 de planta ortogonal i 9 de planta irregular.
La més espectacular és la sala gran, o sala del peix (espai lliure de columnes). Gairebé totes les sales reben una il·luminació natural zenital per mitjà de claraboies.
Funció, Contingut i Significat
El Museu Guggenheim de Bilbao és un dels museus que la fundació Solomon R. Guggenheim té al món. La seva funció principal és exposar a les seves sales qualsevol manifestació artística contemporània, a partir d'un fons propi i de les exposicions temporals en el circuit de museus de la fundació.
Vistes des del riu, les seves formes orgàniques han estat identificades amb un vaixell, interpretació que ret homenatge a la tradició portuària de la ciutat. Seguint el símil marítim, els panells lluents de l'exterior es projecten en l'aigua com si fossin l'escata d'un peix.
Models i Influències
Frank Gehry es vincula a les teories desconstructivistes del filòsof Jacques Derrida: fragmentació de la forma i desequilibris de la geometria.
Aquesta voluntat d'experimentació té també com a referent el moviment constructivista (Monument a la Tercera Internacional).
Frank Gehry va utilitzar un programa de simulació per ordinador per calcular l'estructura de l'edifici, i a partir dels avenços tecnològics, va obrir noves portes a l'arquitectura.
Context Històric de l'Arquitectura del S. XX
Al segle XX, l'arquitectura va rebutjar les tendències anteriors i comença una etapa lligada al desenvolupament tècnic i industrial.
Funcionalisme
Encapçalat per Louis Sullivan (Escola de Chicago). Aquest estil dona preferència a les necessitats i a la comoditat per davant de la bellesa estètica. El funcionalisme és un moviment lligat al progrés industrial. Destaca Le Corbusier, que redueix les formes utilitzant el quadrat, el cub, el cilindre, etc.
Organicisme
Difusor principal: Frank Lloyd Wright. Ell va partir de l'ensenyament de Sullivan (Escola de Chicago). Volia una arquitectura capaç de constituir un vincle harmònic entre la funció i l'entorn, integrada en el medi natural. Aquest arquitecte tenia en compte la psicologia de les persones que havien de viure en l'edifici que els encarreguessin.
Arquitectura d'Avantguarda
La característica més representativa és reduir les formes, el volum i el color a la seva expressió més elemental, aconseguint una simplicitat.
Context Sociocultural de la 2a Meitat del S. XIX
La segona meitat del segle XIX va estar marcada per esdeveniments de gran transcendència política i social:
- Esdeveniments globals: Unificació italiana, reordenament de grans imperis, caiguda del Segon Imperi, adveniment de la Tercera República a França, consolidació dels EUA, Guerra de Successió.
- Espanya: Alterada per la Revolució del 1868, per un canvi dinàstic i la proclamació de la Primera República i la Restauració monàrquica.
- Transformacions socioculturals: Burgesia com a gran consumidora, mercantilització de l’art, nova forma de relació entre l’artista i el client, creixement demogràfic, major concentració urbana, desenvolupament industrial i canvis en les comunicacions. Replantejament de les necessitats urbanístiques i treball mecànic.
L'art apel·la al gust de les classes dominants amb la producció d’obres diverses, i a noves formes d’expressió aprofitant la gosadia d’alguns marxants i la constància d’uns artistes atents als progressos i als experiments científics.
La societat, cada vegada més industrialitzada i competent, va contribuir a una sèrie d’esdeveniments que van esdevenir el germen de les Avantguardes del segle XX.
Els Jugadors de Cartes (Paul Cézanne)
Fitxa Tècnica
- Títol: Els jugadors de cartes
- Autor: Paul Cézanne
- Cronologia: 1893
- Tècnica: Oli sobre tela
- Mides: 47 x 57 cm
- Estil: Postimpressionista
- Tema: Escena costumista
- Localització: Musée d’Orsay (París)
Descripció Formal
Composició
Dos homes asseguts de cara a una taula, de manera que l’espectador només en veu el perfil. L’ampolla que hi ha damunt de la taula marca l’eix compositiu, que està desplaçat cap a la dreta. Això fa que la figura de l’esquerra quedi totalment dins del quadre, mentre que l’altre personatge està retallat per la vora del quadre. La seva figura robusta compensa la part perduda, ja que amb el cos cap endavant, ocupa un espai més gran a la taula. El tors del jugador de l’esquerra forma una columna vertical que contrasta amb la línia horitzontal del fons a l’alçada del seu cap. Cal assenyalar el triangle imaginari invers format a partir de les mirades dels dos jugadors fixades a les cartes.
L’ús de figures geomètriques no solament se cenyeix a la composició, sinó que en les últimes parts, la conformació de les figures s’estableix també per mitjà de formes geomètriques. Això no vol dir que l’artista supediti el color a la línia, perquè per al pintor francès tots dos conceptes tenen la mateixa importància.
Pinzellada
Breu i disposada en superposició per mitjà de l’ús de diferents tonalitats, ajuda a modelar els cossos dels objectes i les persones de l’escena.
Llum
És utilitzada com un element de configuració de l’espai i no solament com un efecte realista.
Color
Predominen determinades tonalitats cromàtiques com ara els ocres. L’autor inverteix els colors de la jaqueta i els pantalons de l'un i l'altre.
Temàtica
El pintor reprodueix una escena quotidiana en la qual dos personatges juguen una partida de cartes asseguts davant una taula. El jugador de l’esquerra, que fuma amb pipa, ha estat identificat amb Alexandre, el jardiner del pare de l’artista.
Aquesta tela és un dels 5 quadres que l’artista va fer durant la primera meitat de la dècada del 1890.
Cal remarcar que aquesta temàtica va ser tractada abundantment per la pintura francesa dels segles XVII i XVIII.
Models i Influències
Cézanne va trobar en els clàssics la seva font d’inspiració principal. Entre d’altres, destaca la figura de Poussin, la tradició estructural del qual (emmarcada en el classicisme francès) Cézanne va voler combinar amb el millor realisme contemporani conreat per Courbet.
Les seves experimentacions amb la forma i el color el van fer mereixedor d’un gran nombre d’artistes de les primeres avantguardes.
Per la manera de representar la realitat amb figures geomètriques, se'l considera precursor del moviment cubista liderat per Picasso i Braque.
També va influir en el Fauvisme i l’Expressionisme, gràcies al fet que va prescindir de l’obligació de copiar els colors i les formes dels objectes.