Ascens del Feixisme a Itàlia i la República de Weimar
L'Ascens del Feixisme a Itàlia
A partir del 1921, Mussolini va formar el Partit Nacional Feixista amb un contingut ideològic en el qual es barrejaven elements nacionalistes, igualitaris, la defensa de la propietat i, sobretot, elements populistes (el que vol sentir la gent). També cal destacar el seu fort discurs anticomunista. La base social d'aquest nou partit era molt heterogènia, però bàsicament estava formada pels diferents grups socials més castigats per la crisi; per tant, anirien des d'obrers fins a la burgesia.
El partit feixista ràpidament va obtenir el recolzament de l'oligarquia (el poder d'uns pocs) de l'economia i la política perquè veien en aquest nou partit un instrument per aturar el radicalisme obrer. En aquest sentit, cal destacar els actes violents encapçalats per les esquadres feixistes, actes que no obtenien cap resposta ni per part de la justícia ni per la policia.
La Marxa sobre Roma i l'Arribada al Poder
L'any 1922, Mussolini va aprofitar la convocatòria d'una vaga general per començar a preparar el seu cop de força. Van exigir que si el govern no era capaç d'aturar la vaga, aquest hauria de dimitir. Acte seguit, va tenir lloc la Marxa sobre Roma. Aquest fet va ser el punt d'inflexió en la seva arribada al poder, ja que el rei, davant d'aquesta situació, en comptes de recolzar el govern d'Itàlia, li va demanar a Mussolini la formació d'un nou govern.
Consolidació de la Dictadura Feixista
A partir d'aquest moment, el procés de consolidació de la dictadura de Mussolini va ser força ràpid. Mussolini va assumir tots els plens poders, i això li va permetre transformar l'estat liberal en un estat totalitari en què estat i partit s'identificaven com la mateixa cosa. A partir del 1926, les institucions liberals van ser substituïdes poc a poc per les corporacions feixistes. D'aquesta manera, el parlament va ser substituït per la Cambra dels Fasci i de les Corporacions. A més, totes les entitats provisionals i municipals eren configurades pel mateix partit.
La dictadura feixista va saber atreure els sectors catòlics amb el reconeixement de l'estat del Vaticà i el manteniment d'aportacions econòmiques a l'Església. Per la seva part, l'Església reconeixia l'estat d'Itàlia. Finalment, Mussolini es va dedicar a un discurs cada cop més nacionalista i expansionista, fet que li va comportar un recolzament cada cop més ampli dels diferents sectors socials. Això aniria acompanyat d'una política de rearmament.
Política Econòmica del Feixisme
A nivell econòmic, l'estat feixista es va caracteritzar per una forta intervenció estatal, amb l'objectiu d'afavorir els sectors financers i econòmics autòctons del país. Amb aquest objectiu, va posar a la pràctica el que es coneix com a autarquia econòmica. Aquest proteccionisme econòmic també va anar acompanyat d'una forta inversió per part de l'estat en obres públiques. En definitiva, aquesta política només va beneficiar la reduïda oligarquia industrial i financera.
Control Social i Ideològic
El control ideològic és un punt central de tot estat totalitari, i per assolir aquest objectiu és fonamental el control sobre l'educació, els mitjans de comunicació i la propaganda. D'aquí la importància que una gran part de la població estigui afiliada al partit.
La República de Weimar
El nou estat sorgit després de la Primera Guerra Mundial no ho va tenir gens fàcil per consolidar les bases d'una república democràtica. La greu situació econòmica com a conseqüència de la guerra va produir en aquest país una greu situació social, un descontentament que es traduiria en una radicalització del discurs tant de la dreta com de l'esquerra i que va provocar continus intents de cops d'estat. Per exemple, els intents revolucionaris per part del comunisme (els espartaquistes), però també els intents de cops d'estat protagonitzats per la dreta, el més destacat, l'encapçalat pel mateix Hitler a Munic.
Dificultats i Inestabilitat Política
En aquest context, els diferents governs de la coalició governamental van tenir moltes dificultats per poder tirar endavant qualsevol procés legislatiu, ja que cada cop es feia més evident que havien perdut el suport d'amplis sectors que tradicionalment els havien recolzat. Malgrat la relativa estabilitat en el període del 1925 al 1930, la crisi del 1929 faria tornar a sorgir els vells fantasmes de la crisi i, amb ells, l'antagonisme social.