El Barroc: Contrastos i Desenganys a l'Art i la Literatura

El Barroc va ser un moviment cultural i artístic que es va produir a Europa al llarg del segle XVII i a principis del segle XVIII. Va ser una època definida per la desconfiança, el desengany i una tendència al contrast i a una certa desorientació. Aquest període es va caracteritzar per una considerable crisi econòmica i demogràfica que va portar misèria als pobles i les ciutats. Aquesta va estar causada per males collites, l’extensió de la pesta, guerres (Guerra dels Trenta Anys) i l’arribada de l’or americà. Tot i que aquest metall preciós generalment és sinònim d’una bona situació econòmica, en el segle XVII va generar un desequilibri del comerç a causa de l’excés de moneda. Malgrat aquesta greu situació, els nobles i el clero van conservar tots els privilegis mentre que les classes més humils van sofrir la crisi de ple. Cal remarcar que al llarg del segle hi va haver grans avenços científics, com la teoria heliocèntrica, que van anar desplaçant l’antropocentrisme i van provocar una pèrdua de fe en la raó, l’home, la proporció i l’ordre. Aquestes noves maneres de veure el món van desorientar fins a cert punt a la gent, ja que l’època anterior havia estat totalment basada en valors confiables del passat.

Com s’ha vist, el Barroc va ser un període on abunden els contrastos. Per una banda, hi havia el desequilibri de classes, ja que en la societat hi convivien tant el luxe com la misèria i, per l’altra, hi havia confusió i desconfiança causades per la batalla entre els valors i models clàssics i les noves teories científiques. Es podria dir que l’home va caure del cim on es trobava en el Renaixement, i es va imposar el pessimisme. Totes aquestes facetes van quedar gravades en l’art, i es poden trobar en diferents obres literàries.

En “Romeu i Julieta”, una de les obres més famoses de William Shakespeare, hi ha nombrosos contrastos: llums i ombres, pobresa i riquesa o la realitat i l’aparença. Un exemple de contraposició relacionada amb els colors és quan es diu “la seva coloma blanca no era més que un corb negre”, la blancor de la primera coloma, símbol de puresa, contrasta amb el color negre de l’altra, símbol de maldat. Dins de la categoria anterior també podem incloure quan Romeo surt del ball a mitjanit i la foscor d’aquesta s’oposa a la gran bellesa de Julieta, la qual era tan intensa com una llum. També s’hi poden trobar contrastos entre sentiments oposats com l’amor, el sofriment i el menyspreu. Això es pot observar quan després que Romeu hagi matat a Teobald, Julieta diu que el seu estimat era “un tirà disfressat, un colom afamat, un xai amb ànima de llop...”. Probablement l’oposició més transcendent i important al llarg de l’obra és la que hi ha entre la vida i la mort. Hi ha parts de l’obra on aquesta queda totalment reflectida, uns exemples serien: “la mare va suplicar que deixés viure el seu fill, car que aquest havia fet justícia matant a Teobald” o “la festa del casori es va transformar en uns tristos funerals. L’àpat nupcial va servir per l’enterrament, (...), el capellà que l’havia de casar va oficiar els seus funerals. Tots ploraven per la jove dama, nascuda per engrossir la tràgica llista de morts abans d’hora.”.

Una altra obra plena de contrastos és el sonet “A una hermosa dama...” de Vicent Garcia. Aquesta composició tracta d’una bonica noia de cabell negre que es pentina amb una pinta de marfil. Hi podem trobar diferents versos que fan referència al color blanc i al color negre. Un exemple d’un moment en què fa referència al color més fosc és quan diu “los cabells de finíssima atzabeja”. En canvi, quan diu “la pura neu se descobria del coll” o “com la mà com lo marfil blanqueja”, menciona elements que es caracteritzen pel color blanc. El fet que mencioni els dos colors no és casualitat, sinó que el poeta buscava generar una contraposició. Això es pot observar quan diu “que ab son contrari més campeja” i “lo dolç combat que ab extremada gràcia aquestos dos contraris mantenien”.