Campaments, enterraments i pena de mort a Roma
Els campaments romans (Castrum)
Els Castrum eren els campaments fortificats que les legions romanes construïen en campanya. Normalment eren recintes complets, reforçats mitjançant estacades i un profund dic, que proveïen una base per a l'emmagatzematge de subministraments, reorganització de tropes i defensa.
Quan es construïen?
Quan els legionaris marxaven a les guerres, a mesura que avançaven pels territoris, anaven construint campaments que, de vegades, duraven poc temps i, d'altres, molt. Les legions en marxa sempre dormien a dins d'un campament i mai començaven una batalla sense haver-ne construït un abans. Sovint el construïen només per una nit.
Els campaments permanents
El plànol dels campaments permanents és exactament el mateix, però les instal·lacions es milloraven. Les muralles es feien més altes i de pedra. Les tendes es substituïen primer per cabanes de fusta i, finalment, per edificis de pedra. S'hi feien temples, tallers i magatzems.
Els campaments permanents van convertir-se en pobles amb el temps, un cop va caure l'Imperi Romà. Nombroses ciutats tenen l'origen, i fins i tot el nom, en aquests camps romans, principalment a les antigues províncies frontereres de l'Imperi, on s'establien les fortificacions més importants: Castres o Estrasburg, a França; Lleó o Saragossa a Espanya; Chester, Lancaster, Lincoln o Manchester, a Anglaterra; Colònia, Bonn o Magúncia, a Alemanya; Nimega als Països Baixos, etc.
Els enterraments romans
El procés d'enterrament romà seguia aquests passos:
- Se li tancaven els ulls al difunt.
- Es cridava el mort tres cops pel seu nom per evitar que estigués viu.
- Es rentava el cos.
- Es perfumava amb ungüents.
- Es vestia el difunt.
Els luxes estaven prohibits per llei, però es permetia col·locar-hi les corones que el difunt havia rebut durant la seva vida.
- Se li podia dipositar una moneda juntament amb el cadàver (segons la tradició grega, perquè Caront transportés la seva ànima en barca fins al regne dels morts).
- El cos es col·locava a sobre d'una llitera i es cremaven perfums.
El mort podia estar de 3 a 7 dies exposat, segons la seva condició social.
El transport de la pira funerària o la tomba es realitzava col·locant el difunt en una caixa de fusta oberta, que es posava a sobre d'una espècie de llitera per transportar-la, portada per les espatlles dels seus familiars. Darrera del difunt se situava el seguici fúnebre, format per la resta de la seva família i amics.
A vegades, s'acompanyaven de músics que tocaven la trompeta i flautes, o de dones que expressaven el seu dolor plorant i colpejant-se al pit.
Hi havia dos tipus d'enterrament:
- Inhumació: Era l'enterrament amb el cos sense cap tipus d'alteració; es dipositava en un forat a terra i es cobria. Va ser el més habitual després que arribés el cristianisme.
- Incineració: Per incinerar el difunt, es col·locava en una pira que cremava fins que el cos quedava reduït a cendres. Després, es dipositaven aquelles cendres en un recipient (urna) i s'enterrava en una tomba o mausoleu, depenent de la classe social.
Els cementiris romans es trobaven fora del límit sagrat de les seves ciutats (pomerium), a banda i banda de les vies d'entrada.
Les tombes eren estructures rectangulars i circulars que podien estar sobre un túmul o monticle artificial. També n'hi havia algunes que estaven excavades directament a la mateixa roca. Sovint eren caixes o sarcòfags de pedra on s'hi ficaven les urnes amb les cendres. També hi havia construccions imitant cases, torres o piràmides (mausoleus).
La pena de mort a Roma
Uns dels delictes més freqüents pels quals es condemnava a mort era per assassinat o per adulteri, encara que la pena variava segons la intencionalitat de l'acció i la classe social a la qual es pertanyia. També se solia condemnar a mort per traïció i a les bruixes. Quan això passava, feien fora les famílies del poble, ja que consideraven que els seus familiars també podien arribar a fer el mateix.
No s'executava de la mateixa manera els ciutadans que els esclaus o la gent humil. Als ciutadans se'ls decapitava amb una espasa o se'ls escanyava. Sovint se'ls deixava temps perquè se suïcidessin i, quan ho feien, era clavant-se un punyal o una espasa.
Una manera típica de matar els esclaus era la crucifixió, que consistia a lligar-los o clavar-los a una estaca vertical, "crux simplex" o "palus". Aquesta era la construcció disponible més senzilla per torturar i matar els criminals. Encara que, freqüentment, s'utilitzaven travessers de fusta lligats a la part superior del pal o estaca formant una T. Una altra manera era lligar-los a un arbre i donar-li cops fins a morir.
Les execucions dels ciutadans no eren públiques, però la crucifixió sí, per tal de donar exemple. Els esclaus que s'havien rebel·lat amb Espàrtac van ser crucificats al llarg de les vies d'entrada de Roma, i així tothom que entrava i sortia els podia veure.