La cavalleria medieval i Tirant lo Blanc: context, autoria i modernitat

Introducció: antecedents i context

La cavalleria és un ordre militar que s'inicia a l'Europa cristiana del segle XI i que, a poc a poc, adquireix un paper decisiu en la societat feudal. Necessitava una estructura i una reglamentació molt rígides, que havien de ser respectades per tot aquell que volgués ser armat cavaller.

Ben aviat, la literatura es va fer ressò d'aquesta institució i dels seus ideals. Les narracions de cavalleries es converteixen, juntament amb alguns manuals com el Llibre de l'orde de cavalleria, de Ramon Llull, o el Tractat de cavalleria, de Pere Ça Molina, en un mirall de l'actuació dels cavallers. Cal remarcar la finalitat didàctica i el gran afany de realisme d'ambdós textos.

Els herois de la narrativa de cavalleries (Llibre de cavalleria) no tenen, al contrari que els de l'èpica, cap pàtria ni sentiment nacional, sinó que constitueixen un estament autònom, que pot servir diversos monarques i senyors i fins i tot ha d'anar pel món fent prou gestes que després explicaran en tornar a la cort, per augmentar la seva fama. Tenen també uns ideals que no poden abandonar i que han de guiar sempre les seves conductes:

• Defensa exaltada de la religió contra aquells que es troben al marge de la cristiandat.
• Fidelitat al seu senyor i al rei i lleialtat en el seu tracte amb els dames i amb altres cavallers.
• Protecció als febles i desvalguts, ja siguin donzelles, vidus, orfes o altres cavallers.
• Menyspreu del dolor i de la mort, si s'obté juntament per l'honor i la glòria.
• Bel·licositat: el cavaller ha d'estar sempre batallant perquè siguin respectats els seus drets i per a ser fidel a si mateix.

El cavaller, però, no ha de lluitar per conquistar territoris o obtenir riqueses, sinó per demostrar les seves qualitats personals i aconseguir l'honor i la fama. Per això el bon cavaller menysprea l'exèrcit organitzat i dona més mèrit a la lluita individual.

Ara bé, entre els segles XV i XVI es produeix una profunda transformació social. El món, dominat per les ciutats i el comerç a partir del segle XIV, està cada vegada més allunyat del codi cavalleresc. Els cavallers han perdut la seva funció militar en ser substituïts per exèrcits professionals que cobren pel seu treball. El cavaller, ociós ara a falta d'una funció social, comença a seguir els models literaris, i la cavalleria esdevé un espectacle. És un dels moments de màxima interrelació entre la literatura i la vida: les novel·les s'alimenten dels gestos perfectament documentats dels cavallers, i aquests esdevenen cavallers errants que imiten els seus lectors preferits.

Aquesta nova literatura ha estat anomenada narrativa cavalleresca (novel·les de cavalleria) per oposició a la primitiva narrativa de cavalleries. Martí de Riquer va intentar fixar una distinció terminològica molt útil per a l'estudi de la nostra narrativa del segle XV. Segons aquesta distinció, la diferència entre llibres de cavalleria i novel·la cavalleresca és: «els llibres de cavalleria són obres, sovint en vers i d'estructura prou oberta, l'acció dels quals se situa en èpoques remotes i no deixen de recórrer sovint a elements meravellosos, impensables en l'èpica i la historiografia».

L'autèntica font d'aquest tipus de narrativa és la matèria de Bretanya. «Les novel·les de cavalleria són obres en prosa, la característica més important de les quals és la verosimilitud». Presenten una construcció més travada i l'acció se localitza en espais geogràfics reals i en temps pròxims a l'època de l'escriptura. Aquest realisme i verosimilitud destaquen sobretot en les dues novel·les més importants del gènere: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, reflectidors d'una autèntica realitat social i on els cavallers reals o històrics estaven intoxicats de literatura i actuaven d'acord amb el que havien llegit en els llibres de cavalleries.

Antoni Espadaler, seguint Riquer, considera les novel·les cavalleresques Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc perquè s'ajusten a la definició de novel·la cavalleresca, gènere que és qualificat per ser una narració realista. La qual cosa afecta els escenaris, els personatges, les seves accions, la seva psicologia, la parla, i que no oblida cap d'aquests aspectes i els uneix tots; on l'autor tendeix a no fer-se visible i quan intervé intenta d'involucrar el lector. Mentre que el que fa a la seva composició es definiria per ser el producte on convergeixen elements procedents d'altres gèneres: la història, les narracions artúriques, els «novye» italians, però el resultat no és un gènere mixt sinó nou.

Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc ha estat qualificada com una de les millors novel·les de la literatura occidental, tant pel prestigi que va assolir com, sobretot, pel caràcter innovador que presenta la ficció narrativa, molt més realista que les novel·les de la seva època.

Autoria: vida i obra

Joanot Martorell va néixer probablement a Gandia l'any 1414, en una família de mitjana noblesa. Arribà a ser molt aviat cavaller, però sembla que no va participar en cap guerra. Al llarg de la seva vida va intervenir en nombrosos conflictes cavalleresc: justes, combats o batalles a ultrança. Per la facilitat que tenia per barallar-se amb la gent, s'ha considerat un personatge molt orgullós i sagaç, que s'entusiasmava amb els fets cavalleresques, menyspreava els juristes, notaris, mercaders i els homes de lleis.

Dins la seva producció cal destacar, a més del Tirant, pel seu interès literari, els seus nombrosos llibres de batalla, i un relat inacabat titulat Guiem de Varoic, adaptació d'una obra anglonormanda del segle XIII que coneixia quan havia residit a Anglaterra. Aquesta narració fou refeta i apareixerà en els primers capítols del Tirant.

Joanot Martorell començà a escriure el Tirant l'any 1460, però quan va morir, l'any 1468, només tenia enllestida la tercera part. La resta, segons sembla, fou escrita pel també cavaller Martí Joan de Galba, qui la va fer imprimir a València l'any 1490. Per tant, l'obra presenta un problema d'autoria. Segons Martí de Riquer i Joan Coromines, Martí Joan de Galba degué supervisar l'obra i dividir-la en parts. També en degué interpolar algun episodi, sobretot durant l'estada de Tirant a l'imperi grec. Ara bé, el treball de Galba és el de polidor, i no alterà en cap moment el contingut de la novel·la.

Datació

El Tirant va precedit d'una dedicatòria escrita per «Joanot Martorell cavaller» adreçada al rei de Portugal, i on es diu que la novel·la fou començada a redactar el 2 de gener de 1460. Martorell treballà en aquesta, doncs, des de 1460 fins a 1468 (any de la seva mort). El Tirant fou publicat a València l'any 1490 i reeditat a Barcelona l'any 1497. Les traduccions al castellà i a l'italià no s'han fet esperar. La versió al francès fou molt tardana (segle XVIII). A partir d'aquestes traduccions l'obra apareix com a material de ficció d'altres obres com el Quixot de Cervantes.

Argument i estructura

La novel·la s'inicia amb les aventures del cavaller ermità Guiem de Varoic, el qual rep la visita de Tirant, que es dirigeix a un torneig amb motiu de les noces del rei d'Anglaterra. Aconsellat per l'ermità sobre la cavalleria, Tirant marxa amb els seus acompanyants a França, Sicília i Rodes i arriba a ser cap dels exèrcits bizantins. Després d'una sèrie d'aventures al nord d'Àfrica, torna a Constantinoble on es casa amb la filla de l'emperador, la princesa Carmesina, i és nomenat cèsar de l'Imperi. El matrimoni mor poc després: Tirant víctima d'una malaltia i Carmesina de pena.

Al costat de l'acció militar de Tirant corre l'acció amorosa, no només de Tirant i Carmesina, sinó la dels altres personatges de la novel·la: Diafebus i Stefània, l'emperadriu i Ipòlit, el príncep Flip amb Ricomana i els extraordinaris col·laboracions de Plaerdemavida i la viuda reposada. Aquesta multiplicitat d'accions manté el lector sempre atent i evita de caure en l'avorriment que podrien provocar alguns capítols massa fixats, a causa dels convencionalismes retòrics de l'època.

L'obra està dividida en quatre parts i un epíleg:

1. Tracta de la formació del protagonista com a cavaller. Predominen les accions cavalleresques i l'acció transcorre a Anglaterra.
2. L'acció es trasllada a Sicília i a l'illa de Rodes, on Tirant es converteix en un excel·lent almirall marítim.
3. El protagonista es dirigeix a Constantinoble per lluitar contra els turcs, que amenacen l'Imperi bizantí. Aquesta és la part més interessant de l'obra, en què es desenvolupen els famosos escenes amoroses, sobretot les de l'heroi i Carmesina, filla de l'emperador, però sempre alternades amb accions militars.
4. Tirant es trasllada al nord d'Àfrica per convertir els moros al cristianisme.
5. Epíleg: Tirant retorna a Constantinoble, on aconsegueix alliberar Grècia del poder dels turcs. Es casa amb Carmesina, però al final moren tots els protagonistes de forma irrisòria, a excepció d'Ipòlit, que es converteix en el nou emperador.

La modernitat de l'obra

A causa de la pluralitat d'elements temàtics, com passa amb el Curial, el Tirant és el resultat d'una convergència de gèneres, o bé, com ha dit Mario Vargas Llosa, és una «novel·la total», car és «novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica: tots aquests còdics alhora i cap d'ells exclusivament, ni més ni menys que la realitat».

Així doncs, la verosimilitud serà l'element més destacable per considerar-la una novel·la moderna. Dámaso Alonso, a l'obra Tirant lo Blanc, novel·la moderna, observà el realisme que envolta tots els aventures del Tirant, on tot resta explicat per l'enginy i la intel·ligència, d'una manera racional i lògica, i en alguns casos arriben a ser veritables lliçons de pedagogia militar i tàctica.

L'element cavalleresc i militar

La part més cavalleresca és la primera, en la qual es tracta de la formació del cavaller. La part didàctica que segueix, en bona part, segueix el Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull. En el Tirant apareixen tots els components dels llibres de cavalleries (justes, torneigs, combats), però l'autor, que viu i coneix molt bé aquestes actituds, sempre les descriu prescindint d'aspectes fantàstics i s'hi prenen molt seriosament, sense ironitzar.

Tirant, més que cavaller, és militar, capità, que guanya les batalles més que res perquè les prepara de forma molt minuciosa i intel·ligent. D'aquí que l'element militar predomini sobre els fets estrictament cavalleresques, com ho demostra la gran informació que reporta sobre els aspectes purament econòmics i socials de les guerres: botins, rescats, invasions i conquestes, tractament dels presoners...

L'element històrico-social

La novel·la transcorre en una època coetània a l'autor, com ho demostren les batalles de Sicília i el setge de Rodes, però alternades amb elements fantàstics com l'aparició del rei Artús a la cort de Constantinoble i, evidentment, la inventada reconquesta per part dels cristians de Constantinoble. A més, les accions es localitzen perfectament geogràficament: Anglaterra, Sicília, Grècia i el nord d'Àfrica.

L'ambient social s'acosta als formalismes convencionals del feudalisme. En el Tirant, les accions socials es desenvolupen a la cort imperial, on s'estableix un contrast entre la vida oficial al palau (cerimònies, festes...), tractades d'una forma més convencional i seriosa, i, d'altra banda, la vida particular i íntima dels personatges, descrita amb molta naturalitat i espontaneïtat, i en la qual no falten els episodis humorístics i eròtics, cosa que contrasta amb la visió que la societat tenia dels senyors.

Joanot Martorell es constitueix en el reflex del canvi que s'està produint en la societat, on la burgesia naixent comença a tenir un paper específic. Així, doncs, en la novel·la, encara que lleugerament i, de vegades, de forma descriptiva, apareixen representants de diversos estrats socials rivals de la noblesa: advocats, juristes, mercaders... i tampoc no hi falten referències a les classes socials més populars: serventes, esclaus, frares...

L'element sentimental i eròtic

Aquest és l'aspecte més sorprenent i complex de la novel·la, perquè en tota la novel·lística medieval són freqüents els elements amorosos, tractats d'una manera refinada, espiritual o idealitzada, però, generalment, sempre apareixen sobrant les escenes sensuals i obscenes, cosa que no passa en el Tirant. Així ho analitza Vargas Llosa: «els quadres amorosos se succeeixen fins a constituir una veritable exposició eròtica: fets sensuals, fetitxisme, lesbianisme, adulteris... i també: el delicat simbolisme de la passió, la idealització més refinada del desig, les projeccions mítiques de l'amor, els seus misteris, els seus turments i gaudis secrets, els seus impactes físics, el seu críptic llenguatge».

Aquestes sorprenents escenes no poden arribar a considerar-se més o menys pornogràfiques, perquè l'autor adopta una actitud irònica i humorística, sobretot pel que fa al llenguatge que utilitzen les dones de la cort, i més concretament quan ho fa Plaerdemavida.

L'anàlisi psicològica dels personatges

En general, els personatges són éssers de carn i ossos, molt distants dels arquetips convencionals de les novel·les de cavalleries, ja que estan exposats a les circumstàncies de la vida quotidiana: malalties, fred, pors, enganys... Així com també presenten una psicologia complexa i canviant.

Joanot Martorell s'inspira en una sèrie de personatges històrics per tal de crear el seu heroi, entre els quals cal destacar la figura de Roger de Flor, cavaller de la Corona catalanoaragonesa que lluità contra els turcs a l'imperi grec durant el segle XIV. Com ja ha estat dit, Tirant és un heroi modern per la seva dimensió humana. No oblidem que és ferit diverses vegades, que es trenca la cama escapant-se de la cambra de Carmesina i que la seva mort és conseqüència d'un vulgar constipat. Però, més que cavaller, és militar, un capità que dirigeix els soldats d'un imperi i que fa servir tota una sèrie d'estratègies per guanyar els adversaris.

Tanmateix, on més s'accentua la complexitat de la seva psicologia és en les escenes amoroses, perquè si Tirant destaca per la seva valentia i intel·ligència en les armes, davant de Carmesina es converteix en un personatge tímid i inexpert. Així doncs, l'autor ens dona a conèixer la imatge d'un nou cavaller que arriba a ser ridiculitzat, sobretot en les escenes més eròtiques, com quan Ipòlit confon la veu de Tirant amb la d'una donzella, o també en el seu tràgic final.

La degradació de la societat feudal s'evidencia en la imatge que se'ns dona de l'emperador i l'emperadriu. En cap moment actua com un emperador. Cal recordar que, en una escena, li fan creure que hi ha una rata pel palau i la busca amb l'espasa. A més té el costum de fer-se el graciós i burlar-se de la gent. L'emperadriu és un cas molt més complex, ja que s'enamora de l'escuder Ipòlit i l'identifica subconscientment amb el seu fill mort. La princesa Carmesina, fervorosa amant, es diferencia dels altres personatges perquè apareix d'una forma molt convencional, a vegades, perquè només té catorze anys. L'únic que destaca és la seva obsessió per la pèrdua de la virginitat. La donzella de la princesa, la simpàtica i desvergonyida Plaerdemavida, fracassa en el seu amor amb Ipòlit i es converteix en l'alcavota clàssica que propicia les escenes més eròtiques i es desespera per la timidesa de Tirant davant Carmesina.

L'estil

L'obra presenta dos nivells ben definits que s'entrecreuen. Per una banda, la prosa retòrica, pròpia del corrent humanista, que pren el nom de «valenciana prosa». Aquesta expressió solemne, i fins i tot pedant, és la que apareix en els parlaments, lamentacions, consorts, preguntes, respostes, diàlegs ampul·losos i erudits. L'altre nivell es nodreix d'expressions recargolades i pren un to predominantment col·loquial, familiar, ple de formes populars, refranys, frases fetes, exclamacions, interjeccions. Aquesta prosa apareix generalment en les escenes amoroses, on els diàlegs brusques i plens de gràcia accentuen el caràcter humorístic de la novel·la, sobretot quan parlen les dones i, més concretament, quan ho fa Plaerdemavida.

Tant un nivell com l'altre responen al parlar artificiós de la noblesa i a la parla col·loquial de la societat valenciana de l'època. Per tant, l'autor, també estilísticament, aconsegueix una major verosimilitud en la ficció novel·lística i, a més, introdueix les variants dialectals més comunes del valencià.