El cogito, el jo, primera evidència. Substància pensant i existent, essencialment diferent del cos

El cogito

Es coneix Habitualment com a “cogito” la primera certesa a la qual s’arriba en les

meditacions Metafísiques com a conseqüència de l’aplicació del dubte metòdic. Aquesta

paraula, que Literalment significa “penso”, representa l’autoconsciència del jo com una cosa O

substància (una res, en llatí) la naturalesa de la qual és pensar. Podem resumir la significació Del

cogito Assenyalant els punts següents:

1.- Es tracta del primer principi cercat. Efectivament, el “jo penso” (ego cogito) es

presenta com Una evidència, és a dir, com una veritat indubtable. De fet, es tracta també D’una

confirmació Del criteri de certesa: tota veritat que es vulgui presentar com a tal ha de Tenir la

mateixa Evidència que trobem en el cogito.

2.- Suposa el reconeixement de la Independència de la ment respecte del cos (de la

realitat Material o corpòria en general). De fet, es constata que la ment és una Realitat més fàcil

de conèixer (contràriament al que inicialment podia semblar) perquè s’ha fet evident quant

l’existència Del cos encara està en dubte.

3.- És el punt de partida de la filosofia. Això és especialment significatiu, perquè en

certa manera Es pot considerar el pensament, o la ment, el punt de partida no només de la

filosofia de Descartes, sinó de tota la filosofia moderna en general. A partir d’ara només Es

podrà Considerar verdader allò que s’ajusti a les exigències del pensament, i si és Possible

arribar a Conèixer una altra realitat (la realitat extramental) aquesta haurà de ser Deduïda a partir

de la ment (la res extensa, per exemple, serà la realitat extramental tal com la ment la Concep

d’acord amb Les seves exigències matemàtiques).

Déu

La segona Realitat que Descartes reconeix en les meditacions després del cogito és Déu.

Encara que Els arguments que s’utilitzen per provar o demostrar l’existència de Déu tenen Clares

influències Escolàstiques i són, fins i tot, poc coherents amb els plantejaments filosòfics De

Descartes, És molt important tenir en compte dues coses:

a) Aquests Arguments tenen lloc a partir del cogito, és a dir, a partir del fet que

en la ment Hi ha “una certa idea de Déu com a ésser absolutament perfecte”. O

sigui: ja Estem en la filosofia moderna, i el punt de partida ja no és Déu (com en

l’escolàstica Medieval, on es parteix de l’acceptació de les veritats revelades)

sinó el jo, La ment o l’autoconsciència.

b) El paper Que juga la demostració de l’existència de Déu en la filosofia de

Descartes és També completament diferent del que jugava en la filosofia

medieval, Perquè es posa al servei d’una problemàtica completament moderna:

es tracta de Garantir que allò que la ment concep quan s’adequa a les seves

pròpies Exigències (allò racional) és vàlid. És a dir: Déu (que és bo i no

permetrà que Jo visqui instal·lat en l’error) és una garantia per a la deducció

racional de La realitat material o corpòria com a res extensa.

Resumides, Les demostracions de l’existència de Déu que apareixen en les meditacions

són les Següents:

1.- Tinc en Mi la idea de Déu com una substància infinita, eterna, immutable,

independent, Omniscient, omnipotent i per la qual he estat creat i produït. Ara bé, jo, que Sóc, un

ésser finit, No tindria en mi la idea d’una substància infinita si aquesta no hagués estat Posada en

mi per un Substància que fos verdaderament infinita.

2.- Tinc en Mi la idea de Déu com un ésser que té totes les perfeccions. Si jo mateix fos

la causa de La meva existència, m’hauria dotat a mi mateix de totes aquestes perfeccions, Que és

evident quer No tinc. Així doncs, he d’haver estat creat per Déu que, per tant, existeix.

3.- Tinc en Mi una idea de Déu com un ésser absolutament perfecte. És impossible

pensar en un Ésser perfecte sense pensar, entre les seves perfeccions, l’existència. Per Tant, és

impossible Pensar en Déu sense pensar que existeix.

Un cop Demostrada l’existència de Déu, queda també demostrat que és impossible que

jo M’equivoqui quan aplico correctament la Raó, és a dir, en allò que conec amb Indubtabilitat

absoluta. La Causa de l’error no és, doncs, Déu, sinó jo mateix quan no ajusto correctament Dues

facultats Que em són pròpies: enteniment i voluntat. Si jo faig que la voluntat vagi D’acord amb

l’enteniment O la Raó, és impossible que m’equivoqui. Descartes ho expressa també d’aquesta

manera: Déu No permet que m’equivoqui sense haver-me donat les eines per resoldre-ho.