Compromís i abandonament en l'esport juvenil: motivació, estrès i rol familiar

Compromís i abandonament: aspectes rellevants

Aspectes rellevants:

• Competència percebuda
• Orientació motivacional
• Afrontament de l'estrès

Causes de l'abandonament

Entre els 10 i els 13 anys es produeix la major participació, però durant l'adolescència hi ha molt abandonament: per cada 10 joves, 3 abandonen (fase exploratòria). Les causes habituals són no sentir-se prou bons com voldrien, l'avorriment i una pressió excessiva. L'element clau és la competència percebuda.

Models de compromís esportiu (Scanlan, 1993)

Els esportistes estan més compromesos quan hi ha diversió, inversions personals i oportunitats per a la implicació (participar de forma activa en activitats relacionades amb l'esport i l'entitat). El que menys afavoreix és la presència d'alternatives amb implicació. La implicació intermèdia, la pressió social mitjana i el compromís alt són els escenaris més habituals.

Teories motivacionals: teoria d'objectius d'assoliment

La motivació d'assoliment consisteix a perseguir l'èxit en la tasca. La competitivitat proporciona satisfacció quan es comparen amb persones expertes.

Diferents orientacions motivacionals

• OM al resultat (ego): l'èxit és ser millor que els altres.
• OM a la tasca: l'èxit és millorar cada dia.
• OM social: l'èxit és encaixar en el grup.

Les tres fan que es vulgui realitzar la tasca; la forma en què s'orienta modificarà l'afrontament que es fa.

Teoria de dos perfils

Alt assoliment: alta OM per assolir l'èxit i baixa OM per evitar el fracàs. Focalitzats en l'orgull per l'èxit, atribucions internes i estables a l'èxit, i objectius de tasca.

Baix assoliment: baixa OM per assolir l'èxit i alta OM per evitar el fracàs. Focalitzats en la vergonya i la preocupació pel fracàs, atribucions externes i inestables a l'èxit i internes i estables al fracàs, i objectius de resultat.

Si l'orientació és al resultat, poden aparèixer conseqüències negatives, perquè no sempre es guanya. En canvi, en la tasca sempre es pot millorar.

Teoria de l'autodeterminació

Hi ha diferents nivells: no regulació (amotivació), motivació extrínseca (externa, introjectada, identificada, regulació interna, per exemple: «l'exercici de pretemporada és important per a mi») i motivació intrínseca. No es poden tenir tots alhora, però la motivació pot canviar. Aquesta teoria busca la qualitat de la motivació: més qualitat, més adherència.

La teoria planteja que tots els éssers humans necessiten: autonomia, relació i competència. Com més satisfetes estiguin les tres, més autodeterminació.

Exemple: a vegades l'entrenadora ens deixa escollir què fer als entrenaments; això és positiu perquè dona autonomia (es pot fer les coses a la pròpia manera) i competència (cal afrontar una situació amb els propis coneixements i prendre decisions).

Confiança

De 3 a 7 anys, els infants confien en els altres sense reserves; de 8 a 10 anys, veuen els altres; de 11 a 18 anys, tenen capacitat madura per avaluar.

Desenvolupament juvenil positiu (PYD)

Hi ha dos estils interpersonals d'entrenament: suport a l'autonomia i estil controlador. No són excloents. L'estil de suport a l'autonomia millora la capacitat d'autonomia, de competència i de relació, cobrint les tres necessitats psicològiques bàsiques. L'estil controlador pot ser conservador; l'entrenador pot no veure's capaç de gestionar el grup.

Recomanacions per als entrenadors

• Davant de l'encert: sigues generós en la recompensa, estableix expectatives realistes i valora de manera consistent els objectius assolits.
• Davant de l'errada: anima si saps corregir-la i evita el càstig.
• Establir normes d'equip: permeten explicar les accions; han de ser consistents i imparcials.

Àrees TARGET: tasca, autoritat, recompensa, grup, avaluació i temps.

Necessitats psicològiques de l'entrenador/a

Hi ha pressions des de dalt (demandes del club) i des de baix (esportistes i pares). Necessiten formació obligatòria, tot i que a vegades no la tenen. Com més motivació intrínseca tenen els esportistes i més oportunitats professionals, més motivació intrínseca té l'entrenador i millor vitalitat subjectiva. Com més oportunitats professionals i major motivació intrínseca dels esportistes, menor amotivació i millor percepció d'estrès.

Famílies d'esportistes

El triangle està format per l'esportista, l'entrenador/a i la família. La família té un rol diferent del de l'entrenador: aporta oportunitats, finançament i transport, i valora el resultat, que té conseqüències. Els rols familiars negatius són: desinterès, sobreprotecció, entrenador, hooligan i crítica excessiva.

Responsabilitats de les famílies: ajudar a escollir oportunitats esportives, crear un clima d'autonomia i gestionar bé les emocions.

La trampa de la implicació

Es planteja la qualitat versus la quantitat de la implicació segons quatre factors: implicació activa, suport i comprensió, comportaments directius i pressió percebuda. Els comportaments directius i la pressió tenen efectes negatius, mentre que la implicació i el suport tenen efectes positius. El suport i la comprensió s'associen amb l'OM a la tasca; els comportaments directius, amb l'OM a l'ego.

Pares, mares i perfeccionisme

Model multidimensional de perfeccionisme:

• Aspiracions perfeccionistes: intenció i voluntat de ser perfecte. Inclouen estàndards personals, organització (ser molt sistemàtic en la forma d'entrenar) i perfeccionisme auto-orientat i orientat als altres (treballo perquè jo i els altres siguem la millor versió possible).
• Preocupacions perfeccionistes: baixa tolerància a la imperfecció i a l'error. Inclouen la preocupació pels errors, els dubtes sobre les accions, les expectatives parentals, la crítica parental i el perfeccionisme socialment prescrit. Les últimes tres depenen més de l'entorn que de l'individu.

Quatre camins cap al perfeccionisme (Appleton i Curran)

1. Aprenentatge social: sóc perfeccionista perquè els meus pares ho són; reprodueixo el que he vist.
2. Expectatives socials: no és el model que he seguit, però sé que els meus pares esperen això de mi i tenen altes expectatives.
3. Reacció social: hi ha un entorn de gran severitat, pròxim al maltractament, on només s'accedeix a l'afecte mitjançant la perfecció. L'infant percep que només hi ha afecte si es rendeix a un nivell molt alt.
4. Criança ansiosa: hi ha preocupació pels errors que pot cometre l'infant i, de manera sobreprotectora, s'anticipa qualsevol potencial error. Els pares creuen que els infants no podran suportar cap error i els volen protegir de la situació.

Intervencions amb famílies

Es fan intervencions amb famílies des de dues perspectives: educativa i sistèmica.