El concepte de natura en la filosofia: d'Aristòtil a l'etologia

El concepte filosòfic de natura

En l'àmbit filosòfic, el concepte de natura (Physis en grec, d'on deriven les paraules 'física' i 'físic') té els seus orígens en els primers filòsofs grecs. En general, el terme 'natura' deriva del llatí natura (de nasci, 'néixer') i fa referència a allò que és característic de tot ésser viu, allò que és congènit, tot i que encara no s'hagi desenvolupat en el moment de néixer.

Dues concepcions fonamentals

De bon principi, cal distingir entre dues concepcions diferents del terme:

• La natura com el conjunt de tots els éssers vius.
• La naturalesa com la manera de ser d'una entitat, objecte o subjecte.

Així, podem dir, per exemple, que estem fent un estudi de la natura d'una regió determinada o bé que estudiem o parlem de la naturalesa d'una espècie en concret.

Evolució històrica del concepte

La natura en la filosofia clàssica

És conegut que Aristòtil va utilitzar aquest concepte per explicar, entre altres coses, el desenvolupament i el moviment dels éssers vius. Més endavant, també s'anomena 'natura' el cosmos, pel fet que està regit per lleis necessàries. Dit d'una altra manera, tota la natura estaria regida per unes lleis necessàries, de les quals l'ésser humà en quedaria exclòs o no. Si l'ésser humà és una part més de la natura, seguiria les seves lleis; però, si l'ésser humà és quelcom més que simple natura —entenent aquesta com quelcom material—, s'escaparia de les seves lleis i, per tant, seria lliure.

El dualisme entre natura i esperit

Des de Plató (segle IV aC) fins a Descartes (segle XVII), es tendeix a separar l'univers en dues regions: la natura (necessària) i l'esperit o ànima (lliure). Per a Plató, l'ésser humà era el resultat de la unió accidental entre un cos (soma) de naturalesa material i una ànima (psyché) de naturalesa espiritual. Descartes serà el ferm defensor d'aquest dualisme —cal recordar la divisió que estableix entre res extensa (material) i res cogitans (extramaterial)—, que ha impregnat bona part de la filosofia occidental.

La crítica a una essència humana permanent

Aquesta visió va perdurar fins al segle XIX, quan es va començar a sospitar de la concepció de l'ésser humà de la filosofia anterior, amb representants com:

• Sigmund Freud
• Karl Marx
• Friedrich Nietzsche

No obstant això, no va ser fins al segle XX que la filosofia, especialment des del corrent existencialista i materialista, va negar de manera contundent l'existència d'una essència humana permanent que el defineixi d'una vegada per sempre. Això voldria dir que l'ésser humà està mancat de naturalesa i és, únicament, història, cultura i llibertat. En canvi, els animals estarien tancats en la seva naturalesa instintiva, obligats a repetir sempre els mateixos comportaments, a diferència de l'ésser humà, que és capaç d'inventar i crear.

La perspectiva de l'etologia moderna

Davant d'aquesta distinció, avui dia una nova branca de la biologia, l'etologia (dedicada a l'estudi del comportament animal), ha demostrat de manera convincent l'existència d'instints també aplicables a l'ésser humà com a ésser biològic, fruit de l'evolució animal. Konrad Lorenz és conegut en aquest camp, sobretot pels seus estudis amb ànecs, en els quals va comprovar l'existència d'una mena d'empremtes innates des del seu naixement.