Conceptes Clau de la Filosofia de Kant

A Priori

El terme "a priori" sembla tenir, en principi, un sentit purament negatiu, definit per la seva contraposició a allò "a posteriori". Des d'aquesta perspectiva, significaria "allò que és independent de l'experiència en la seva formació o origen". No obstant això, té dues dimensions que en Kant tenen sentit positiu:

1. "A priori" com a tenint el seu origen en la raó pura, ja que és funció de la raó subministrar els principis a priori del coneixement o ser la raó pura la que subministra els coneixements a priori que així són universals i necessaris.
2. "A priori" com a condició necessària de l'experiència, identificant-se així amb la noció de "transcendental".

Així, els principis purs de l'enteniment, com a judicis sintètics a priori, són principis necessaris perquè l'experiència sigui possible. D'aquesta forma, la noció d'a priori afegeix quelcom més a la noció de pur. Aquest darrer terme es refereix a allò que no conté res empíric i, en aquest sentit, tot el que és a priori és pur. Però no tot el que és pur és a priori, és a dir, condició necessària de l'experiència. La noció leibniziana de "mònada", per exemple, és una representació pura, però això no la fa necessària per a l'experiència. Tampoc no ho són les representacions típiques de la raó, les idees. D'altra banda i paral·lelament, Kant utilitza l'oposició contingent-necessari. La contingència defineix el coneixement empíric i la necessitat, el coneixement a priori. "Empíric" i "contingent" són intercanviables en Kant, igual que "a priori" i "necessari".

Analític i Sintètic

Segons Kant, hi ha dues formes d'entendre la relació subjecte-predicat, tant en judicis afirmatius com en negatius:

1. El predicat pertany al subjecte com a quelcom contingut en ell.
2. El predicat està fora del subjecte encara que -com fa notar Kant- manté relacions amb ell, ja que si no n'hi hagués, no hi hauria judici.

Kant anomena "analític" al primer tipus de judici i "sintètic" al segon. Per això Kant els anomena també "judicis explicatius". D'altra banda, els judicis sintètics sí que "amplien" el subjecte, ja que el predicat afegeix quelcom al concepte del subjecte, quelcom que no havia estat pensada i que, per tant, no es podia derivar de l'anàlisi d'aquest subjecte. Judicis com "tots els cossos són extensos" són analítics, ja que -segons Kant- no és necessari anar més enllà del concepte de "cos" per trobar la noció d'"extensió". Per contra, judicis com "tots els cossos són pesats" són sintètics, ja que el concepte de "pesadesa" no és inclòs en el de "cos". Tots els judicis d'experiència són sintètics. En principi, tots els judicis sintètics són a posteriori i viceversa, ja que només a partir de l'experiència és possible conèixer que aquest o aquell subjecte té un predicat o un altre. Ara bé, Kant afirma que existeixen judicis sintètics a priori, és a dir, judicis en què el predicat no és inclòs en el subjecte i que són independents de tota experiència. A la Crítica de la raó pura, Kant afirma que la matemàtica i la física es basen en judicis sintètics a priori i planteja (i descarta) la seva possibilitat en la metafísica.

Categories, Conceptes Purs

Són representacions pròpies de l'enteniment i, en conseqüència, fruit de l'espontaneïtat d'aquest, és a dir, coneixements purs exclusius d'aquesta facultat. Les categories són conceptes purs a priori i són les condicions transcendentals a través de les quals els objectes són pensats. Es tracta de conceptes purs perquè són fruit de l'espontaneïtat del subjecte i, per tant, independents de l'experiència en la seva formació. I són "a priori" i "transcendentals" perquè només ells fan possible l'objectivitat experiencial, només gràcies a ells és possible pensar en l'experiència com a una, i només ells fan possible el coneixement, elevant a normes del pensar els distints jocs que la imaginació transcendental realitza amb les nostres representacions. Kant defineix les categories com a funcions de síntesi d'allò divers, com a formes d'organitzar la diversitat sensible, com a regles segons les quals són necessàriament pensats els objectes. Les categories són dotze i es poden classificar segons la seva quantitat, qualitat, relació i modalitat.

La utilització pròpia d'aquests conceptes en judicis dóna lloc a tots els principis purs de l'enteniment, ja que aquests no són res més que les regles de l'ús objectiu de les categories. Les categories, com a conceptes purs de l'enteniment i com a condicions transcendentals de l'experiència, es diferencien d'altres tipus de conceptes que també són purs i independents de l'experiència en la seva formació, però que no són condicions necessàries de l'experiència, les idees. Aquests conceptes purs són fruit de la raó, que és la tercera facultat que introdueix Kant a la Crítica de la raó pura (en la "Dialèctica transcendental"), en polèmica amb la metafísica racionalista. La raó és la facultat que cerca allò incondicionat per a tot allò condicionat que es doni. Les idees no tenen la limitació que tenen les categories, és a dir, no s'han de referir a objectes de l'experiència. Però, precisament per això, no aporten cap coneixement objectiu. Són les nocions de "Déu", "Ànima" i "Món com a totalitat" que són, respectivament, els objectes de la teologia racional, la psicologia racional i la cosmologia racional precrítiques.

Dogmatisme

Kant anomena dogmatisme, en sentit precís, la pretensió de conèixer mitjançant la raó pura coses en si transcendentalment considerades i a la presumpció d'ampliar l'àmbit d'objectes més enllà de tota experiència possible. Per Kant, la filosofia dogmàtica per excel·lència en la seva època era la de C. Wolff, a la qual atribuïa dues característiques bàsiques que constitueixen els dos grans errors del procediment dogmàtic:

1. Especular en metafísica sense una crítica prèvia de la raó pura. D'aquí ve la il·lusió de poder estendre el coneixement racional pur més enllà de tota experiència possible. Com que no fa una autocrítica, la raó es veu capaç d'estendre el seu coneixement més enllà de l'experiència possible. Kant anomena "extravagància" (Schwärmerei) el fet d'aventurar-se la raó més enllà d'aquests límits. En la seva activitat metafísica, la raó "extravaga", pretenent conèixer i, en conseqüència, establir un discurs racional sobre el suprasensible o món de les coses en si transcendentals considerades per oposició al món dels fenòmens.
2. El dogmatisme està animat pel model de les matemàtiques. Aquesta ciència, que té una certesa per damunt de tot dubte, dóna l'exemple d'una raó que aconsegueix estendre el seu coneixement sense recórrer a l'experiència. Els exemples són contagiosos. La raó pura creu poder estendre's en el domini de la metafísica amb tant de rigor i certesa com ho fa en el domini matemàtic, és a dir, "per construcció". Però la metafísica no pot procedir com la matemàtica, per construcció de conceptes, sinó només per conceptes. Aquests poden ser analitzats -la qual cosa aclareix el coneixement-, però no podem progressar per síntesi a priori. La nostra raó està limitada a progressar dins els límits de l'experiència possible. El coneixement, la síntesi cognoscitiva, és vinculació de pensaments -conceptes- i realitats -intuïcions-. L'individu humà no sap de res més que d'allò del que té experiència efectiva. Aquesta constitueix el cercle que cap enteniment humà no pot ultrapassar.

Enteniment

És, juntament amb la sensibilitat, la segona font dels nostres coneixements. És la facultat que s'estudia a la segona part de la Crítica de la raó pura, la "Analítica Transcendental". Les seves característiques bàsiques són:

1. Ser la capacitat que té el subjecte humà de produir representacions per ell mateix. Correspon a l'espontaneïtat del coneixement.
2. Ser la capacitat de pensar l'objecte donat en la intuïció sensible, empírica o derivada. De l'enteniment vénen els conceptes i, com a principal aportació, els conceptes purs a priori. Com que aquests són funcions de síntesi del que és divers, és a dir, formes d'ordenar la diversitat de la sensibilitat segons regles que ells expressen, podem dir que l'experiència, en tant que una, compartible i universalitzable, és fruit de l'enteniment.
3. L'enteniment no és una facultat d'intuïció. L'enteniment no pot intuir. Això només ho pot fer la sensibilitat. L'enteniment només pot pensar. Per això el coneixement de tot enteniment -o com a mínim l'únic pensable per nosaltres, l'enteniment humà- és un coneixement conceptual, discursiu, no intuïtiu.
4. En conseqüència, del fet que el nostre enteniment sigui un enteniment no intuïtiu, es deriva que tot pensar -funció pròpia de l'enteniment- ha de fer referència a intuïcions i, en conseqüència, a la sensibilitat, ja que cap objecte se'ns pot donar de cap altra forma. Això fa que el nostre enteniment sigui reflexiu i que es caracteritzi com una espontaneïtat, una capacitat de produir coneixements per ell mateix, una vegada que han estat donats els objectes a través de la intuïció sensible, per sotmetre'ls a les regles de la seva pensabilitat efectiva amb la finalitat de construir una única experiència possible.

Experiència

El terme experiència té en Kant com a mínim tres sentits diferents. En primer lloc, hi ha el sentit corrent (i aristotèlic) de la paraula: l'experiència és el record i l'associació d'un cert nombre de percepcions. Per exemple, quan es diu que l'experiència ens ensenya que a un fenomen li segueix ordinàriament un altre fenomen. A part d'aquest sentit, el terme experiència té en Kant dos usos tècnics:

1. Sentit elemental: l'experiència és la impressió sensible encara no elaborada. És la sensació, la percepció o fins i tot la intuïció sensible.
2. Sentit sintètic: l'experiència és la síntesi d'allò divers donat a la intuïció, síntesi que es produeix segons lleis necessàries.

El sentit sintètic és el sentit pròpiament crític. Es tracta de l'experiència científica, segons la concepció que Kant ha trobat en Newton i a la qual concedeix un valor absolut. En aquest sentit, l'experiència és definida moltes vegades. L'enteniment, doncs, no només ajuda a construir l'experiència, sinó que la produeix o engendra. Naturalment, només en aquest sentit d'"experiència", ja que el realisme empíric kantià no accepta una facultat creadora de la realitat. L'idealisme kantià, com a idealisme transcendental, no material, no és tant un discurs sobre objectes com sobre la nostra forma de conèixer-los en tant que això és possible a priori. Ell només vol definir l'àmbit de l'experiència possible com a àmbit objectiu i científic i això només és possible si hi intervé l'enteniment amb les seves regles.

Fenomen, Cosa en si, Noümen

Kant defineix el fenomen com "l'objecte indeterminat d'una intuïció empírica" (B 34). El fenomen es pot "donar" si té davant una subjectivitat caracteritzada com a receptivitat. Kant caracteritza com a fenomènica tota realitat efectiva, és a dir, aquella realitat que és o pot ser objecte d'intuïció sensible. És el caràcter propi del món sensible el fet d'aparèixer, de mostrar-se, si té davant un subjecte que el contempla. Quan els objectes es "donen" ho fan afectant-nos i és des d'aquesta perspectiva que definim com a fenòmens els objectes que se'ns mostren afectant-nos i produint en nosaltres la seva representació. Per la correcta comprensió del terme kantià i de la filosofia transcendental, és necessari tenir en compte el següent: la paraula "fenomen" és definida per Kant en oposició a la noció de "cosa en si". "Cosa en si" fa referència a una presumpta realitat exterior no només al subjecte humà sinó també exterior a la seva consciència. Designa, per tant, allò que, com que no es pot "donar" a la consciència humana, no pot ser objecte d'intuïció sensible. La realitat fenomènica es caracteritza perquè es pot donar al subjecte humà, és aquella realitat que pot ser objecte d'intuïció empírica. La cosa en si, en canvi, seria aquella "realitat" que hauria de ser objecte d'una intuïció distinta a la sensible, d'una intuïció intel·lectual o intel·ligible. Però aquesta no és la nostra ni podem saber res sobre les característiques d'un ésser que pogués intuir d'aquesta forma. Amb això volem dir que la distinció entre "fenomen" i "cosa en si" no designa una diferència entre objectes, ja que és evident que la cosa en si no pot designar una realitat efectiva, puix que, per definició, és allò exterior a la consciència, i del que és exterior a la consciència no podem saber res de les seves característiques, ni tan sols si existeix. La distinció fenomen/cosa en si és una distinció ideal, o, en termes kantians, transcendental; és a dir, és una distinció feta en relació al subjecte humà i a les seves possibilitats de coneixement. Allò que es pot donar si té davant una subjectivitat caracteritzada com a receptivitat l'anomenem fenomen.

Allò que expressa el pensament d'un límit, de quelcom exterior a la consciència i, per tant, innombrable, a allò que no es pot "donar" per excel·lència, l'anomenem cosa en si.

Idea

És la representació típica de la tercera capacitat que Kant introdueix a la Crítica de la raó pura i que estudia la "Dialèctica Transcendental", la raó com a facultat que cerca allò incondicionat per cada cosa condicionada, en un intent de completar la totalitat de les condicions de l'experiència. Les idees són conceptes purs, és a dir, independents de l'experiència; però, a diferència de les categories, ni refereixen a objectes dels sentits ni, per tant, s'apliquen a intuïcions. Per això no poden constituir condicions necessàries de l'experiència ni del coneixement d'objectes. Kant parla de tres idees de la raó en el seu ús especulatiu: Déu, Ànima i Món com a totalitat. I el que és important destacar és que per Kant aquestes nocions no poden ser tractades com a representacions típiques de l'enteniment, ja que no fan referència a objectes dels sentits sinó a objectes suprasensibles. Per això Kant va posar una tercera capacitat productora de representacions per ella mateixa: la raó. Aquesta facultat, si bé no ofereix coneixement, posa de manifest necessitats bàsiques per a la subjectivitat humana; si bé no origina conceptes purs com a realitat objectiva, pot oferir representacions com a realitat subjectiva.

Intel·ligible, Suprasensible

És definit filosòficament en contraposició amb l'expressió món sensible i juntament amb aquest forma part de la hipòtesi de partida de la Crítica de la raó pura per elevar la filosofia al nivell de ciència.

Intuïció

Representació de la sensibilitat màximament dedicada a donar compte d'un contingut exterior al subjecte humà que representa. Figura de la consciència que dóna notícia d'un existent que encara no ens detenim a diferenciar (per la qual cosa fan falta conceptes). Tipus de coneixement primari pel qual som conscients de quelcom existent que ens afecta. Perquè la intuïció es produeixi és necessari que quelcom es doni al subjecte i l'afecti. La intuïció és la consciència primària de quelcom que afecta la subjectivitat i està màximament destinada a representar allò que afecta. Per això parla Kant d'aquesta intuïció com d'una intuïció derivada, no originària, és a dir, que només es produeix perquè existeix un objecte que se li ofereix i l'afecta, i del qual dóna notícia. Però, hi ha, a més, un altre tipus d'intuïcions, les intuïcions pures. Aquestes no són d'origen empíric i en elles no trobem res que pertanyi a la sensació. Són dues, l'espai i el temps, que, com a formes de la sensibilitat, constitueixen les condicions en què els objectes són intuïts. L'espai és la forma de la sensibilitat externa, el temps, de la sensibilitat interna. Qualsevol exercici de la receptivitat en va acompanyat, constitueixen les condicions sota les quals duem a la consciència les nostres representacions empíriques i els seus continguts. El subjecte humà és incapaç de representar si no li són donats uns objectes, i de conèixer sense les intuïcions que fan que els nostres pensaments es refereixin a objectes, per això el subjecte humà no pot intuir intel·lectualment o intel·ligiblement. Per aquesta raó el nostre enteniment és reflexiu, és a dir, només es posa a treballar quan li són donats els objectes via la sensibilitat. També per això Kant rebutja la intuïció intel·lectual o, el que és igual, de l'enteniment intuïtiu -que seria el propi d'un subjecte absolut que no necessita intuir, percebre, per conèixer-, com a òrgan de coneixement d'una subjectivitat que, per al criticisme, només pot ser finita o limitada. La sensibilitat només pot intuir; l'enteniment només pot pensar. Aquesta fórmula expressa la tesi que l'única intuïció possible per l'home és la intuïció sensible derivada. Kant no accepta un enteniment que doni existència a un presumpte objecte només pel fet de pensar-lo.

Raó

En Kant podem destacar els següents sentits del terme "raó":

1. És la capacitat cognoscitiva superior que posem en joc en la constitució de l'experiència cognoscitiva (raó teòrica o especulativa) i no cognoscitiva (raó pràctica). En el seu ús teòric (cognoscitiu), la relació de la raó amb el seu objecte està destinada a determinar-lo i a extreure'n coneixements. En el seu ús pràctic (moral), aquesta mateixa relació està destinada a convertir el seu objecte en realitat.
2. Molt estretament vinculat amb el sentit anterior: conjunt de totes les facultats espirituals de la subjectivitat humana que fan possible el desenvolupament individual i col·lectiu en la seva dimensió cognoscitiva i emancipatòria.
3. És la facultat dels coneixements metafísics. Facultat que proporciona els principis a priori.
4. És la facultat que -en el sentit més precís establert a la "Dialèctica Transcendental"- cerca allò incondicionat per a un condicionat donat. Com que l'experiència no expressa en ella mateixa la seva raó o fonament últims, la raó els cerca amb la intenció de completar la totalitat de les condicions de l'experiència.
5. És la facultat productora d'unes representacions típiques: les idees.

Sensibilitat

És identificada per Kant amb la noció de "receptivitat". Kant l'analitza a la primera part de la Crítica de la raó pura, la "Estètica Transcendental". El terme fa referència tant a l'estructura sensitiva o perceptiva del subjecte humà per la qual és afectat pels objectes (sensibilitat externa) com a la consciència interna de les nostres percepcions discriminades en el temps (sensibilitat interna). Per tant, la sensibilitat fa possible la consciència del món i dels nostres estats interns. Per mitjà d'ella els objectes ens són donats, és a dir, tenim notícia o consciència de la seva existència. L'efecte que un objecte, pel qual som afectats, produeix sobre la capacitat de representació, l'anomena Kant sensació.

Transcendental

És una noció clau en el kantisme i apareix utilitzada d'una forma polivalent. El terme "transcendental" és d'origen aristotèlico-escolàstic on té un sentit ontològic: designa les propietats del ser que transcendeixen tot gènere i es troben a tot ésser. Es tracta, per tant, d'un sentit molt diferent del que té a la filosofia kantiana, on té un valor fonamentalment epistemològic. En aquest sentit, la paraula "transcendental" no designa les propietats del ser, sinó que apunta a un cert tipus de coneixement, el coneixement gràcies al qual podem saber que certes representacions (intuïcions o conceptes) s'apliquen a priori i com són possibles a priori. També designa aquestes representacions a priori que són condició necessària de l'experiència.