Conquesta musulmana i evolució d'Al-Àndalus (711-1086)
Conquesta musulmana i formació d'Al-Àndalus
L'any 711, un petit grup de tropes àrabs i berbers travessa l'estret de Gibraltar. Els enfrontaments interns entre els visigots a la península van possibilitar la fàcil derrota del rei visigot Roderic a la batalla del riu Guadalete. Aquest fet va animar els musulmans a prosseguir la seva expansió, que van conquerir en tan sols quatre anys i gairebé sense trobar resistència. Van quedar uns nuclis reduïts de resistència cristiana i van esdevenir enfrontats de manera gairebé continuada amb els musulmans en una lluita que alguns autors han denominat Reconquesta. Els musulmans van anomenar Al-Àndalus el territori peninsular que quedava sota el seu domini; es va convertir en una zona de contacte entre el món musulmà i l'Europa cristiana.
L'evolució històrica
El valiat (711-756)
Després de la conquesta, Al-Àndalus va esdevenir un valiat, una província més del califat omeia de Damasc. La capital es va establir a Còrdova. El principal problema intern va ser l'enfrontament entre els conqueridors d'origen àrab i els berbers.
L'emirat independent (756-929)
La revolta abbàssida va destronar i va assassinar el califa omeia de Damasc i la seva família, de la qual només va poder fugir el jove Abd-ar-Rahman. Es va refugiar al nord d'Àfrica i va passar a la península, on es va proclamar emir l'any 756. Això implicava la dependència política dels califes abbàssides. Durant l'emirat, s'hagué d'enfrontar amb problemes externs contra els cristians del nord de la península i contra els francs. A més, hi va haver problemes interns causats per revoltes dels muladís, perquè se sentien discriminats respecte dels conqueridors musulmans.
El califat de Còrdova (929-1031)
Abd-ar-Rahman III va liquidar les revoltes interiors, va realitzar expedicions contra els estats cristians del nord i els va obligar a pagar tributs. Es va proclamar califa, sobirà independent políticament i religiosament. Amb Al-Hàkam II es va assolir el major apogeu cultural. El seu successor, Hixam II, va delegar el govern en Almansor, un cabdill militar. El califat va entrar en un període en el qual es van succeir les conspiracions i els califes.
Els regnes de taifes (1031-1086)
Els governadors de les províncies es van declarar independents. El califat es va desintegrar en vint-i-vuit regnes minúsculs o taifes, sempre enfrontats els uns amb els altres. Això va ser aprofitat pels estats cristians, que els van cobrar tributs a canvi de pau i van intensificar els seus atacs. Els regnes de taifes van demanar ajuda als estats musulmans del nord, que finalment van dominar Al-Àndalus.
L'organització política i administrativa
Els emirs i els califes van tenir poder polític absolut. L'administració era dirigida per un primer ministre o hachib, que controlava els alts funcionaris denominats visirs. Es van crear províncies governades per valís, i l'administració de justícia es va confiar a jutges o cadis. El control del territori es completava amb el cobrament d'impostos i amb l'organització militar.
L'economia d'Al-Àndalus
L'agricultura va ser la base de l'economia. Es cultivaven cereals, vinya i oliveres a les terres de regadiu.