La Crítica de Nietzsche: Moral, Religió i la Mort de Déu

La crítica a la moral tradicional

El principal error de la moral tradicional és la seva antinaturalitat, és a dir, que va en contra del que és natural, en contra de la vida. En afirmar que existeix un ordre moral, el que es fa és sostenir que hi ha algú que, des de fora, dirigeix el destí del món, dels homes i de la vida. Llavors, es privilegien els valors dels febles —com la compassió, la misericòrdia o el sacrifici—, i aquests valors són decadents i maten l'autèntica vida.

Nietzsche distingeix dos tipus de moral:

• La moral dels senyors: és una moral cavalleresca, pròpia dels esperits elevats, que estima la vida, el poder, la grandesa i el plaer. És la moral pròpia del superhome, la d'aquell que vol la mort de Déu.
• La moral dels esclaus: és una inversió de valors on es prioritzen el dolor, la petitesa, l'amabilitat, la compassió, la resignació o la paciència. És una moral passiva, uns valors que neixen amb el judaisme i el cristianisme.

La crítica a la religió

Tota religió neix de la por, de l'angoixa i de la impotència que l'home sent en si mateix. Per tant, cap religió pot contenir la veritat. El cristianisme ha invertit els valors de l'antiga Grècia i Roma, que eren valors de vida i de gaudi, en valors ideals i celestials que comporten la desvalorització del món terrenal. Nietzsche interpreta el cristianisme com una moral vulgar, i aquesta vulgaritat no prové de l'home, sinó de Déu i de la religió, que són el gran obstacle contra la vida.

La crítica a la filosofia

La crítica que Nietzsche fa a la filosofia té una estreta relació amb la crítica que fa a la moral. Aquesta última té la seva base en la filosofia platònica, amb els seus dos mons diferents i distanciats: el món sensible i el món de les Idees. Plató, en crear el món de les Idees, menysprea el món sensible. El gran error de la metafísica tradicional és admetre un món "real" (el de les Idees) enfront d'un món "aparent" (el sensible).

La mort de Déu

La mort de Déu és la gran metàfora que expressa la fi de les veritats absolutes, de les idees immutables i dels ideals que guiaven la vida humana. Déu ha mort: no és que no existís, sinó que ha mort. El seu assassinat inaugura un temps nou: un temps sense ideals, principis o valors erigits per sobre nostre. Davant la mort de Déu, només hi ha dues posicions possibles: la del darrer home, que viu la fi de la civilització, o la del superhome, el nou déu terrenal que diu sí a la vida.