Cultura i Socialització: Conceptes Clau en Sociologia
Què és la Cultura i els seus Components Essencials
Definició de Cultura
La Cultura és el conjunt de valors, creences, actituds i objectes materials que constitueixen el mode de vida d’una societat. Distingim entre:
- Cultura material: elements tangibles que creen els membres d’una societat.
- Cultura immaterial: creacions abstractes dels membres d’una societat.
Influència de la Cultura
La cultura influeix en:
- Les nostres accions.
- La nostra vida (no hi ha trets culturals que siguin “naturals”; el “natural” és la capacitat de crear diferents cultures). Els animals no tenen aquesta capacitat creativa.
Components de la Cultura
- Símbols: Qualsevol cosa que té un significat especial reconegut per aquelles persones que comparteixen una cultura. No sols els percebem; construïm la realitat de significats. Transformem els elements del món en símbols. Els significats simbòlics canvien dins la mateixa cultura i amb el temps. Els símbols permeten donar sentit a la vida. El significat mai és inherent als objectes.
- Llenguatge: (Component més IMPORTANT!) Sistema de símbols que permet als membres d’una societat comunicar-se entre si. És el mitjà principal de reproducció cultural.
- Valors: Són pautes morals que utilitzen les persones per a jutjar el que és bo i el que és dolent, i varien en les diferents cultures. Són normatius: declaracions sobre el que hauria d’existir en termes ètics.
Valors Europeus
- Hereus de la Il·lustració.
- Religió judeocristiana.
- Valors estructurats per al desenvolupament dels estats nacionals.
- Principi de jerarquia.
- Creences: Declaracions específiques que les persones mantenen com a veritables. Els valors són subjacents a les creences.
- Normes: Són regles i expectatives per a les quals una societat guia la conducta dels seus membres.
Tipus de Normes
- Normes proscriptives: Les que prohibeixen.
- Normes prescriptives: Les que et diuen què has de fer.
Formes de Normes
- Normes formals: Expressades de forma escrita (ex: llei).
- Normes informals: Són més importants en ocasions, no estan anunciades (ex: les normes d’un grup d’amics).
La Socialització: Procés i Teories Clau
Definició de Socialització
La Socialització és el procés mitjançant el qual la persona humana aprèn i interioritza, en el transcurs de la seva vida, els elements socioculturals del seu medi ambient, els incorpora a l’estructura de la seva personalitat, sota la influència d’experiències i d’agents socials significatius, i s’adapta així a l’entorn social on ha de viure.
Teories sobre la Socialització
- Teoria sobre l'aprenentatge del rol (Funcionalisme): Els rols socials són considerats com a fets socials, i aquest fet provoca que s'imposin sobre l'individu.
- Teories centrades en l'individu (Piaget i Freud): El procés de socialització provoca una particular consciència moral, cognitiva i afectiva de la persona, és a dir, que l'individu crea el seu significat, donant un sentit personal i propi en la vida.
Perspectiva Psicoanalítica (Freud)
Destaca el paper del subconscient dins del comportament humà, al mateix temps que el conscient també rep importància. El desenvolupament emocional d'una persona adulta depèn de com ha canalitzat o après a retenir les seves emocions quan era petit.
Etapes del Desenvolupament segons Freud
- Estadi oral: D'1 a 2 anys de vida. El nen no és independent ni es reconeix com un ésser diferent a la seva mare, no es pot separar d'ella.
- Estadi anal: De 2 a 3 anys. El nen es diferencia ja de la seva mare, i comença a aprendre el que està malament i el que no.
- Estadi Edípic: De 3 a 12 anys. El nen se sent un membre de la família i identifica el seu rol social. Es mou en un sector social en què la família no participa.
- Adolescència: Presa de decisions molt importants per al futur.
Socialització des de l'Interaccionisme Simbòlic
Les regles socials no estan definides sinó que es poden modificar en funció de la interacció dels seus membres. Dos autors clau:
- Charles Horton Cooley: Bàsicament, el jo social (personalitat) es construeix gràcies a la imatge que proporciona una persona als altres, de tal manera que ell mateix la interioritza.
- George Herbert Mead: El Self (persona) = Jo (identitat personal) + Mi (identitat social). La persona s'observa les regles del joc social i aprèn a interactuar-hi.
Fases de la Construcció Social de la Realitat
1a Fase: Exteriorització
Consisteix en una transformació de la naturalesa per mitjà de qualsevol mètode, però amb l'objectiu de satisfer les necessitats personals (ex: produir). Un cop s'han consolidat aquestes normes, apareixen les pautes de comportament de les persones. (Primer sobreviure per després crear-se com a persona).
2a Fase: Objectivació
Es percep la realitat social com una realitat natural, externa i coercitiva.
3a Fase: Socialització
La persona s'ha d'adaptar a la societat, ja que pel simple fet d'haver nascut en ella no se li considera pertanyent; necessita socialitzar i assumir la realitat social. Hi ha dos tipus de socialització:
- Socialització Primària: Engloba tota persona que ha nascut dins d'una família, és a dir, una societat petita que, gràcies a la interacció amb ells, li permetrà sobreviure en un procés de socialització. (Altres significatius = família). Així doncs, gràcies als "Altres significatius", el nen sobreviu.
És destacable el paper de les connotacions afectives, ja que li proporcionen una identitat coherent i sòlida. Es podria dir que un nen és producte dels Altres significatius. (Procés dialèctic: l'autoidentificació es realitza al mateix temps que les persones l'identifiquen). La generalització o els "Altres generalitzats" determinaran la seva autoidentitat (altres generalitzats = Societat o vida fora de l'àmbit familiar).
- Socialització Secundària: La trobem en tota societat.
Característiques de la Socialització Secundària
- Mínima divisió del treball.
- Mínima distinció social dels coneixements.
- Interiorització d’uns submóns institucionals.
- Determinada per la complexitat de la divisió del treball.
Relació amb la Socialització Primària
- Es construeix sobre els continguts de la primària: la realitat anterior tendeix a subsistir; hi ha seqüències i limitacions que no són de tipus biològic.
- Es pot prescindir de la identificació emocional: la crisi es produeix quan el món dels pares no és l’únic possible ni el millor; no hi ha altres significatius; els coneixements són fàcilment qüestionables.