El Pas del Mite al Logos: Origen i Conceptes de la Filosofia Grega

Factors que expliquen el pas del Mite al Logos

1. Les invasions dels doris (ss. XII-VIII aC): del palau minoic i micènic a l'àgora.
2. El sorgiment de l'escriptura fonètica, la incorporació de l'article to, i la importació del papir egipci.
3. La invenció de la moneda encunyada.
4. Importació de tècniques geomètriques i astronòmiques d'Egipte i de Babilònia.
5. L'Oracle de Delfos.
6. El paper de la poesia lírica i de la tragèdia.
7. Les aportacions d'Homer i d'Hesíode.
8. Les característiques de la religió olímpica grega.

Homer i Hesíode: Pares de la literatura grega

Tots dos són poetes narratius que escriuen en hexàmetres.

• Homer (s. VIII aC) és l'autor de la Ilíada i l'Odissea.
• Hesíode (s. VIII-VII aC) és l'autor de la Teogonia, Treballs i dies, i L'escut d'Hèracles.

Els primers conceptes: Del Mite al Logos

Physis (Natura)

El conjunt de totes les coses que hi ha a l'univers (exceptuant les produccions humanes). La naturalesa s'entenia com un poder (una mena d'energia còsmica) que produeix i destrueix tot el que existeix. La naturalesa era:

• Principi: en ella comencen totes les coses naturals.
• Origen: les coses procedeixen d'ella.
• Causa: la naturalesa és qui produeix les coses.
• Fi: a la naturalesa torna tota cosa natural un cop acabada la seva existència.

Caos: desordre, arbitrarietat...

Cosmos: ordre, organització, harmonia, bellesa.

Logos

Raó, paraula, pensament, mesura, proporció... És la raó universal que explica l'ordre del món i que, particularitzada, constitueix la raó humana.

• Del grec, logos, que prové del verb legein, que originàriament significava parlar, dir, narrar, donar sentit, recollir o reunir.
• Es tradueix habitualment com raó, encara que també significa discurs, verb, paraula. En certa forma, doncs, significa raó discursiva que mostra el seu sentit a través de la paraula.
• Dels diferents significats originaris del terme logos (parlar, narrar, i reunir, com es reuneixen les paraules per formar un discurs ordenat), han sorgit els significats de logos com a raó, entesa tant com:
  • Raó matemàtica: ordre, proporció, mesura.
  • Raó discursiva: raó que es manifesta en el discurs ordenat de les paraules.
• El terme logos ha passat a formar part d'altres vocables per designar l'ordre del que es tracta, o estudi de. Per exemple: biologia (estudi de la vida); psicologia (estudi de la psique).
• També dóna lloc al terme lògica, que designa la ciència del saber demostratiu. Tot quant està regit per les lleis del logos o de la racionalitat és lògic, mentre que el discurs que les infringeix és il·lògic o irracional.

Arkhé

Principi, fonament, origen, causa...

• Del grec, arkhé, que significa principi, començament, mandat rector, punt de partida i fonament.
• En sentit filosòfic, aquest terme va ser usat per primera vegada per Anaximandre per referir-se a l'element inicial i constitutiu de totes les coses.
• Tota la filosofia milèsia i, en general, tota la filosofia presocràtica és una investigació sobre l'arkhé o principi de tot, que és el fonament de tot, i que és, alhora, l'element que continuen sent les coses malgrat els canvis.
• En aquest sentit, aquest terme agrupa tots els significats, ja que simultàniament és principi (com a origen, i com a principal o primer que res), mandat rector (ja que tot procedeix d'ell) i fonament que fa possible tota presència.

Alétheia

• Del grec alétheia, que es tradueix per desocultament, desvelament o veritat.
• Està formada per la privació (a-) i el verb grec (lanthano), que significa estar o romandre ocult.
• D'aquí es deriva una noció de veritat com a desocultament i, consegüentment, una prèvia concepció de l'ésser com allò que amaga o oculta i que, quan és conegut veritablement, es desoculta i mostra la veritat (alethés).
• El problema de l'accés a l'alétheia sorgeix amb el poema de Parmènides, en el qual oposa la via de la veritat a la via de l'opinió o fals coneixement, i on es concep la veritat com la unitat entre l'ésser i el pensar.

Els Pitagòrics

Pitàgores de Samos (c. 570 - 480 aC)

Ubicació: Sud d'Itàlia, Magna Grècia.

Pitàgores no cerca tant el principi material com l'estructura o forma del cosmos. L'estructura del cosmos és matemàtica. Tot es redueix a figures geomètriques i a expressions numèriques.

L'Arkhé per a Pitàgores són els números.

El Problema del Canvi (I): Heràclit d'Efes

Heràclit d'Efes (c. 540 - 480 aC)

Heràclit defensa el perpetu fluir de totes les coses, el dinamisme constant de la physis, la mobilitat universal. Aquest pensament s'expressa en el seu cèlebre panta rei (tot flueix, tot canvia).

• El seu arkhé és el foc, l'element que sempre està en procés, en moviment, en transformació.
• Aquest constant canvi segueix una llei, un logos: l'oposició dels contraris (dia-nit, sec-humit, fred-calent, home-dona, jove-vell, guerra-pau...).
• Si no hi ha lluita entre oposats hi ha injustícia, i la justícia és l'enfrontament, el conflicte, que és el que dinamitza la realitat permanentment.

Textos d'Heràclit sobre el Canvi

• «Hom no pot ficar-se dues vegades en el mateix riu, ni tocar dues vegades una substància mortal en el mateix estat; a causa de la rapidesa del canvi, tot es dispersa i es recompon, tot ve i se'n va.»
• «La guerra és el pare i el rei de totes les coses... Convé saber que la guerra és comuna a totes les coses i que la justícia és discòrdia, i que totes les coses s'esdevenen per la discòrdia i la necessitat.»
• «Aquest cosmos, el mateix per a tots, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre fou, és i serà foc etern que s'encén segons mesura i s'apaga segons mesura.»

El Problema del Canvi (II): Parmènides d'Elea

Parmènides d'Elea (c. 515 - 445 aC)

Autor del poema Sobre la natura, on defensa la immutabilitat radical de la realitat (és a dir, que els canvis que afirma Heràclit són només aparences sensorials).

En el poema, Parmènides afirma que una deessa li ha revelat una veritat inqüestionable: l'ésser és i el no-ésser no és. Dit d'una altra manera: l'ésser existeix i el no-res no existeix. A partir d'aquí, Parmènides negarà la possibilitat d'entendre el canvi, ja que no hi ha cap possibilitat racional d'entendre'l, perquè és pura il·lusió sensorial.

Zenó d'Elea, deixeble de Parmènides, defensarà la posició del mestre a través de les seves paradoxes o apories (p.e., la paradoxa de la).

Comparació Heràclit vs. Parmènides

• Heràclit d'Efes: afirma el perpetu fluir de totes les coses (panta rei). L'Ésser és canviar, esdevenir...
• Parmènides d'Elea: només l'Ésser (que és únic i immutable) existeix vertaderament; els canvis que afirma Heràclit són només aparences sensorials que la raó ens porta a negar.

Els Pluralistes

Superació de l'enfrontament Heràclit - Parmènides

El que existeix no ha sorgit d'un únic principi sinó de diferents elements; els canvis que s'observen són combinacions d'aquests elements dinamitzats per alguna força.

Empèdocles d'Agrigent (c. 494 - 423 aC)

• L'Arkhé: aigua, aire, terra i foc (els 4 elements).
• Les coses naturals són combinacions d'aquests quatre elements.
• Les combinacions (el canvi) estan regides per dues forces: l'Amor (uneix, atrau) i l'Odi (divideix, separa).

Anaxàgores de Clazòmenes (c. 500 - 428 aC)

• Principi: «En tot hi ha de tot.»
• L'Arkhé: llavors (spérmata, les homeomeries d'Aristòtil).
• El dinamisme de la naturalesa és degut a la Nous (ment o intel·ligència, entitat que regeix l'univers).

Classificació de la Filosofia Presocràtica

1. Filosofia Jònica (Monisme Dinàmic), segle VI aC:
   • Escola de Milet: Tales, Anaximandre i Anaxímenes.
   • Heràclit d'Efes.
2. Filosofia Pitagòrica, segles VI-V aC:
   • Pitàgores de Samos.
   • Escola pitagòrica: Hipàs de Metapont, Hipòdam de Milet, Falees de Calcedònia, i Filolau de Crotona.
   • Alcmeó de Crotona.
3. Filosofia Eleàtica (Monisme Estàtic), segles VI-V aC:
   • Xenòfanes de Colofó.
   • Escola d'Elea: Parmènides, Zenó, i Melissos de Samos.
4. Filosofia Pluralista, segle V aC:
   • Pluralisme qualitatiu: Empèdocles i Anaxàgores.
   • Pluralisme quantitatiu (Atomisme): Leucip i Demòcrit.
5. Segona Filosofia Jònica, segle V aC:
   • Diògenes d'Apol·lònia, Arquelau de Milet, Hipó de Samos, i Cràtil.

El Pas del Mite al Logos

L'explicació racional de la realitat

El pensament racional no recorre a divinitats o éssers sobrenaturals per explicar els fenòmens de l'Univers. El pensament racional introdueix la idea de naturalesa.

El curs dels esdeveniments deixa de ser vist com una cosa arbitrària en la mesura que deixa de ser interpretat com el resultat del caprici diví. La naturalesa és l'àmbit de la necessitat; les coses succeeixen necessàriament, d'acord amb certes lleis. La raó humana pot i ha de descobrir aquestes lleis de la naturalesa.

Exemple: La malaltia

Hi ha dues actituds molt diferents davant la malaltia:

1. Actitud mítica: Considerar que la malaltia és deguda a la voluntat dels déus i que la curació només tindrà lloc si les ofrenes que es fan en el seu honor són del seu gust. És el que passa en el cant I de la Ilíada. Els grecs ofenen el sacerdot d'Apol·lo i són castigats per aquest déu mitjançant el seu arc i les seves fletxes. Així narra Homer una epidèmia de pesta en el campament dels grecs.
2. Actitud racional (Hipòcrates, s. V aC): Concebre la salut com un equilibri entre els diferents humors del cos: bilis, flegma, sang, bilis negra. La salut depèn de l'equilibri d'aquests quatre humors. La malaltia s'ocasiona pel desequilibri dels humors. La curació consisteix a restablir-ne les correctes proporcions (mitjançant sagnies, per exemple).

La força de l'explicació racional no es basa en l'autoritat, en la tradició o en la seva vigència social, sinó en el fet que estigui recolzada en raons sòlides, en raonaments i en observacions empíriques.

Pas gradual del Mite al Logos

El primer canvi en la tradició mítica es produeix quan, amb Homer i Hesíode, la transmissió oral és complementada amb l'escriptura. Hesíode no es va conformar amb el desordre de les tradicions heretades i va provar de sistematitzar-les en la seva Teogonia.

Quan al segle VI aC els filòsofs, els anomenats presocràtics, van proposar les primeres explicacions racionals, aquestes estaven en gran mesura encara impregnades del discurs mitològic. La genealogia dels déus, la narració del seu llinatge a partir de les deïtats més antigues, va ser substituïda per la genealogia de la realitat a partir d'un principi natural del qual tot procedeix. Les claus d'un i altre discurs són molt diferents, però l'esquema que subjau en tots dos és el mateix.

Les primeres filosofies també comparteixen amb el discurs mitològic un fort to místic, clarament dominant, per exemple, en la concepció del coneixement com una forma de salvació de l'ànima. Ja al segle V aC, Plató, el gran iniciador de la filosofia, segueix utilitzant el mite com a recurs explicatiu i didàctic que li permet fer més comprensibles les seves teories. Encara avui el discurs mític i les seves claus formen part de molts dels nostres supòsits teòrics i vitals.

Factors que van afavorir el sorgiment de la filosofia

Són diverses les circumstàncies que van coincidir i van afavorir el sorgiment de la filosofia a Grècia entre els segles VI i V aC:

• Contacte cultural i diversitat de mites: Grècia, una península molt muntanyosa abocada al mar, era un lloc de trobada de les civilitzacions d'Orient i Occident. Això va posar en contacte els grecs amb diferents tradicions mitològiques, incompatibles entre si. La diversitat dels mites va portar a posar-los en dubte.
• L'aparició de la polis: A la Grècia arcaica (civilització minoic-micènica), l'organització política estava centrada en els palaus (com el de Cnosos). Aquesta forma d'organització és substituïda en els segles VI i V aC per la polis, la ciutat-estat.
  • El clima democràtic de les polis, amb la centralitat de l'àgora o plaça pública, va afavorir el diàleg i el raonament en general.
• L'aparició de l'escriptura fonètica: Cap a mitjan segle VIII aC, els grecs van importar i millorar l'escriptura fonètica de Fenícia. Aquesta nova escriptura permetia escriure tal com es parlava, donant accés al saber escrit a moltes més persones, no només als escribes. D'aquesta manera, molts podien llegir els mites i reflexionar-hi.
• Importació de tècniques geomètriques i astronòmiques: Els grecs van importar els avenços d'Egipte i Babilònia en geometria i astronomia, prescindint del seu contingut religiós. Això va proporcionar una representació de la realitat espacial i temporal on no intervenien els déus. L'astronomia, en particular, va proporcionar un sistema eficaç d'orientació en l'espai i en el temps (mitjançant l'establiment d'un calendari).