Delimitació i anàlisi del problema
FASE 1. DELIMITACIÓ I ANÀLISI DEL PROBLEMA.
Es recull informació sobre la demanda inicial del cas i informació rellevant sobre els problemes del subjecte i els factors mantenidors. La informació ha de ser descriptiva, rellevant i objectiva.
La informació la recollim mitjançant TÈCNIQUES d’ampli espectre i baix cost:
- L’entrevista: Cost elevat, però surt a compte degut a la quantitat d’informació que es col·lecta. S’utilitzen per crear un bon rapport.
- L’observació i autoobservació.
- Qüestionaris generals o d’screening: SCL-90, CBC.
- Autobiografia
- Autorregistre: Anotar com ho diu, conducta no verbal..
En clínica s’utilitza la història clínica i l’anamnesis (dades personals i relatives al passat del pacient.
La informació l’analitzem mitjançant (INSTRUMENTS):
- Anàlisi qualitativa: S’avalua la relació entre variables i s’estableix l’ordre temporal/causal. Les tècniques que s’empren son l’entrevista i els autorregistres.
- Anàlisi quantitativa: S’avalua la freqüència, durada i intensitat del problema. Les tècniques emprades són els autorregistres.
El què explorem és el contacte inicial i el MOTIU DE CONSULTA:
- Classifiquem el motiu de la consulta: Què és el que passa? Hi ha altres problemes?, Hem d’establir un bon rapport.
- Especificació del problema: El problema té component motor? Cognitiu? Somàtic? Emocional?, també hem de quantificar-lo, és a dir, es produeix excés o defecte d’aquest problema? Per tant, avaluem la freqüència, la durada, la intensitat, latència.... del problema.
- Determinants (Antecedents, consegüents i variables personals o del subjecte) i repercussions.
- Història del problema: Factors predisposants, precipitants, de manteniment i curs del problema.
- Altres variables: Tractaments previs i actuals, motivació, objectius i expectatives i recursos i limitacions.
- Àrees bàsiques de la vida.
FASE 2. FORMULACIÓ D’HIPÒTESIS I DEDUCCIÓ D’ENUNCIATS VERIFICABLES.
Formulació d’HIPÒTESIS (Procés inductiu)
1) Hipòtesi de quantificació: Un determinat fenomen es dona amb una determinada freqüència, durada... S’empra en orientació/selecció.
2) Hipòtesi de semblança: Fins a quin punt un subjecte presenta una sèrie de conductes que són comparables amb les d’altres subjectes prèviament classificats. És un punt de vista més qualitatiu. S’empra en diagnòstic.
3) Hipòtesi d’associació predictiva: Permet associar un fenomen objecte d’estudi amb altre i predir la relació entre ambdós. Es basa en els nostres coneixements. S’empra en orientació/selecció i tractament.
4) Hipòtesi de relació funcional o predictiva: Es formula una vegada recollida la informació. Permeten establir una explicació funcional de la conducta. S’empra en tractament.
Les hipòtesis 1, 2, 3 es formulen a través d’un paradigma correlacional, i la hipòtesi 4 paradigma experimental.