Descartes: El Cogito, les Tres Substàncies i el Dualisme Ment-Cos
Substància Pensant i Substància Material (Res Cogitans i Res Extensa)
El Cogito i la Primera Veritat
En l'acte de pensar se'ns revela, per intuïció o per raonament immediat, que existim. Aquesta és la primera veritat que sorgeix del mètode del dubte cartesià, i constitueix l'inici de la filosofia de Descartes, així com el fonament del racionalisme modern: la immediatesa de la pròpia consciència o la subjectivitat.
Descartes estableix que, de les idees de les coses, es passa immediatament al coneixement de l'existència d'aquestes. La pròpia existència, acceptada com a veritat primera i fonamental, se sotmet a una doble anàlisi:
- Anàlisi de la raó: S'analitza la raó per la qual s'accepta aquesta veritat com a vertadera, de la qual sorgeix el criteri de certesa o d'evidència.
- Anàlisi de la consciència: S'analitza la consciència mateixa de pensar, de manera que el subjecte es coneix com a substància pensant (Res Cogitans).
D'aquesta segona anàlisi, Descartes destaca que entre les idees del subjecte pensant sobresurten les que anomena idees innates. Aquestes idees no procedeixen de l'experiència ni són simples imaginacions mentals, i són les úniques que es presenten com a clares i distintes. D'elles, destaca la idea de Déu, com a ésser perfecte, de la qual, segons Descartes, l'esperit humà sembla que no pot prescindir.
Déu com a Substància Infinita i Criteri d'Evidència
Una vegada provada l'existència de Déu, desapareix el dubte que podria originar un possible geni maligne i, amb això, es reafirma el criteri d'evidència.
A més, la substància infinita de Déu (Res Infinita) serveix a Descartes com a teló de fons per entendre la seva pròpia naturalesa:
- Déu: Substància pensant infinita.
- L'home: Substància pensant finita, però capaç d'abraçar totes les coses amb el pensament, és a dir, amb el coneixement.
El Problema de la Interacció: Ànima i Cos (Dualisme Cartesià)
La Glàndula Pineal com a Punt d'Unió
Descartes va tenir dificultats per explicar com interactuen en l'ésser humà aquestes dues substàncies diferents (la pensant i l'extensa), o com l'home és alhora ment i cos.
Els animals, pura substància extensa, no són més que partícules materials en moviment, igual que el cos humà. Però l'home és, a més, esperit, lliure i immortal segons la religió cristiana, que domina sobre un cos.
Descartes va postular que hi havia d'haver algun punt d'unió que expliqués la interacció entre ànima i cos en l'home, i va creure trobar-lo en el cervell humà, més concretament en la glàndula pineal.
La debilitat d'aquesta solució al problema de la relació ment/cos serà el punt de partida de grans discussions en el cartesianisme posterior i en el mateix racionalisme.