Descartes: Proves d'Existència de Déu i Món Extramental
Les Proves Cartesianes: Déu i el Món
Argument Ontològic i Existència de Déu
Es parteix de la idea innata de Déu com un ésser summament perfecte i de l’aplicació del criteri de veritat. Descartes analitza la idea de Déu i conclou que no és concebible que a la idea d’ésser summament perfecte li falti una de les perfeccions: existir. Per tant, la qualitat de l’existència pertany a l’essència de l’ésser summament perfecte. Així, demostra que Déu existeix.
Eliminació de la Hipòtesi del Geni Maligne
Un cop establerta l'existència de Déu, cal eliminar la hipòtesi del geni maligne. Com que Déu és un ésser summament perfecte i enganyar és una imperfecció, Déu és veraç. Així queda restablerta la veritat en l’àmbit de les matemàtiques i apareix Déu com a garantia de l’evidència racional.
Existència del Món Extramental
Si disposem d’una facultat passiva que ens permet rebre les idees, hi ha d’haver-n’hi una d'activa que pugui formar i produir aquestes idees que rebem. Aquestes idees podrien procedir de Déu, però si la major part dels éssers humans pensem que procedeixen de les coses materials, i Déu és perfecte i veraç, és impossible que vulgui que ens enganyem tots en pensar que és realment així. Per tant, el món material existeix.
El Món com a Representació i les Qualitats
La veracitat divina garanteix que les meves idees estiguin causades per les coses, però no garanteix que aquestes siguin tal com les percebem pels sentits. A partir de Descartes s’introdueix la idea del món com a representació. El nostre coneixement és una representació mental de la realitat. Tenim idees en la ment i, d’aquestes, només les qualitats primàries reflecteixen fidelment el ser de les coses.
Qualitats Primàries i Objectivitat
Les qualitats primàries, en ser conegudes per la raó i quantificables, se’ns mostren clarament i distintament. Per tant, Déu garanteix que pertanyen a les coses, que són objectives.
Descartes i Aristòtil: Diferències Clau
Concepte de Substància i Antropologia
La terminologia cartesiana recorda a l’aristotèlica. Aristòtil al segle IV aC va triar el terme substància per definir allò que subsisteix per si mateix. Tot i així, cal diferenciar-los:
- Mentre que per a Aristòtil la subsistència no suposa incomunicabilitat, Descartes afirmarà que les tres substàncies (res cogitans, res extensa, Déu) resulten incomunicables entre si, són realitats tancades i aïllades de les altres.
- D'aquesta concepció cartesiana de la substància neix la seva visió antropològica: si l'home és ànima i cos, ens trobem davant d'una unió de la res cogitans i la res extensa. En canvi, Aristòtil concebrà l'home com una unió substancial de cos i ànima.
El Mètode i els Tipus de Saber
Aristòtil sosté que l'admiració, el dubte i la sorpresa és el que impulsa el coneixement. Distingeix tres tipus de saber:
- El teòric (contemplar i entendre la realitat).
- El pràctic (saber destinat a orientar i guiar l'acció).
- El tècnic (l'estudi de les produccions o creacions humanes).
Per contra, per a Descartes, la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però a la filosofia li manca un mètode adequat. Descartes proposa un mètode eficaç. Veu les matemàtiques com la ciència racional que posa ordre en l'experiència. El filòsof cartesià està convençut que l'home es pot comportar igual que les operacions matemàtiques en qualsevol àrea del coneixement, és a dir, tenir un coneixement segur i vàlid sense cap error, com amb les operacions geomètriques.
Atributs, Modes i Formes Substancials
L'atribut i els modes poden assemblar-se al que Aristòtil entenia per forma substancial i accidents. La forma substancial aristotèlica es defineix per allò que li fa a una cosa ser el que és.
- Segons Descartes, només estem davant tres tipus de substàncies, és a dir, tres atributs diferents (pensament, perfecció i extensió per al Jo, Déu i el Món).
- Mentre que per a Aristòtil, hi ha tantes formes substancials com a realitats, ja que cada substància posseeix la seva pròpia forma que la fa ser aquesta substància concretament.
Conclusió de la Comparació
De totes maneres, encara establint certs paral·lelismes entre la filosofia cartesiana i l'aristotèlica, és important comprendre que es tracta de plantejaments radicalment diferents, ja que estem davant filòsofs que seran, respectivament, el pare del racionalisme i el del realisme.