Desenvolupament Econòmic i Canvi Social durant el Franquisme (1960-1975)

1.3. Els plans de desenvolupament

Al Programa d'estabilització es va afegir, en la dècada dels 60, la posada en marxa dels plans de desenvolupament econòmic i social (3 plans: 1r, 1964; 2n, 1968; 3r, 1972). Per supervisar-ne el funcionament es va crear una Comissaria del Pla de Desenvolupament i se'n nomenà comissari Laureà López Rodó.

Els plans van crear dues línies d'actuació: les accions estructurals i els pols de desenvolupament. En conjunt, la planificació franquista va ser un fracàs, sobretot perquè l'execució dels plans va estar sempre més condicionada pels rendiments immediats. L'èxit més important dels plans de desenvolupament consistia a proveir la iniciativa privada d'infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres, etc.) i de matèries bàsiques que van contribuir al creixement industrial.

2. ELS ANYS DEL CREIXEMENT

2.1. Una industrialització accelerada

El sector industrial va ser el motor de l'expansió de l'economia espanyola entre els anys 1960 i 1973. Aquest creixement va ser degut a la millora de la productivitat, als baixos salaris i a la inversió de capitals estrangers. Els sectors industrials que van liderar el procés de progrés i de canvi tecnològic foren la indústria química, l'energètica, la siderúrgica i el sector de l'automòbil. Les zones amb tradició industrial (Biscaia, Catalunya, Astúries) van continuar creixent, i es generaren nous nuclis industrials a València, Alacant i Vigo.

2.2. La reconversió de l'agricultura tradicional

Les transformacions econòmiques d'Espanya en la dècada de 1960 van provocar la crisi de l'agricultura tradicional. Les noves oportunitats de treball que oferia la indústria van estimular l'èxode rural i el descens de la mà d'obra camperola, cosa que va fer augmentar els salaris. Es van iniciar un procés de mecanització i d'ús d'adobs químics. D'altra banda, la millora de la renda de la població comporta una diversificació de la demanda de comestibles: va disminuir el consum de cereals i de llegums en benefici dels productes ramaders i hortofructícoles.

L'arribada massiva de turistes comporta una font d'ingressos molt elevada i l'augment de l'activitat hotelera i dels serveis complementaris. El benestar europeu i la generalització de les vacances pagades per a la majoria dels treballadors van tenir un important paper en el boom turístic de la dècada dels 60. A més, les necessitats de finançament van promoure el creixement del sector bancari. El comerç internacional també experimenta grans canvis.

2.3. Les limitacions de l'economia espanyola

La prolongada etapa de creixement econòmic, amb taxes anuals d'augment del PIB superiors a la mitjana dels altres països europeus, comporta un increment del 40% en la renda per habitant entre els anys 1960 i 1975. Tanmateix, aquestes dades no poden amagar els grans límits del model de creixement econòmic franquista. En primer lloc, les accions empreses es van polaritzar en el sector industrial i de serveis, mentre que el sector agrari era abandonat a poc a poc. En segon lloc, la dependència de la tecnologia i de les inversions estrangeres. Això mateix succeïa amb els recursos financers, atesa la feblesa congènita.

3. CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL

3.1. L'augment de la població

Als anys 60, els espanyols van experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle: van passar de 30,4 milions d'habitants el 1960 a 33,8 milions el 1970. El franquisme proposava una política natalista. La piràmide d'edats va reflectir aquest boom demogràfic de manera que el nombre de joves entre 0 i 14 anys va augmentar prou, fins a situar-se en el 27,8% el 1970.

3.2. Els moviments migratoris

Durant la dècada de 1960, es va produir un intens èxode rural per fugir de condicions de vida miserables, de l'escassetat d'ocupació i de la manca de perspectives de futur. Més d'un milió tres-cents mil espanyols, la desena part dels actius, es van traslladar a altres països d'Europa en cerca de treball: França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica en foren les destinacions principals. Les migracions interiors foren majors: entre 1962 i 1973, 4 milions de persones van canviar de lloc de residència. Hi va haver un gran augment de la població en les zones amb més dinamisme econòmic, com Madrid, Catalunya, el País Basc i València.

Aquests moviments de població van aguditzar els notables desequilibris demogràfics i econòmics entre els diferents territoris d'Espanya. Les grans urbs industrials com Madrid, Barcelona, Bilbao i València, i les ciutats de la seva perifèria, van créixer fins al límit de la saturació i van rebre milers d'immigrants sense les infraestructures necessàries (barraquisme, chabolismo).

3.3. Els canvis en l'estructura social

Es va consolidar a Espanya una societat capitalista industrialitzada. La distribució sectorial de la població mostra aquest canvi social: els actius agrícoles van passar del 50% el 1950 al 21% el 1975. Aquesta nova estructura va anar acompanyada d'un creixement significatiu del nombre d'obrers industrials i de la consolidació de la burgesia urbana. Juntament amb els professionals autònoms, va créixer també el nombre de funcionaris de l'Estat i el de professionals qualificats.

3.4. Les noves pautes socials i culturals

Es va estendre la demanda d'educació i, l'any 1970, la Llei general d'educació va remodelar tot el sistema educatiu. La renovació de l'Església derivada del Concili Vaticà II va tenir un gran impacte a Espanya i va influir decisivament en un sector de l'Església espanyola.

4. REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME

4.1. El govern de tecnòcrates

L'ascensió política de l'almirall Carrero Blanco significa un reforçament dels tecnòcrates. Els successius governs des de 1962 van incorporar nous ministres de caràcter tecnocràtic i joves falangistes de caràcter reformista, com Manuel Fraga. L'objectiu d'aquests governs s'orienta cap a la promoció del desenvolupament econòmic, però també cap a una renovació política que implicaria la modernització de l'administració, la legislació i les institucions del país.

4.2. Les reformes legislatives

La nova orientació del govern va fer necessari un impuls per a modernitzar les institucions i calmar les tensions socials. Per a suavitzar aquesta situació, el 1963 es crea el Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que remetia els delictes polítics a aquesta jurisdicció civil, però això no va significar una disminució de la repressió. L'any 1967 es va aprovar la Llei de Seguretat Social, que amplia la cobertura social a càrrec de l'Estat (assegurança de malaltia, vellesa...). En el sindicat vertical es van realitzar eleccions sindicals el 1966, en les quals les candidatures no identificades amb el franquisme i impulsades pels sindicats clandestins van obtenir un gran èxit.

D'altra banda, els nous temps van aconsellar la flexibilització de la rígida censura i una major tolerància cultural. L'any 1966, Fraga va promoure la Llei de premsa, que suprimia la censura prèvia. També es va proposar la Llei de llibertat religiosa, que reconeixia la igualtat de totes les religions i la llibertat de pràctica, i la Llei de representació familiar, que va permetre l'elecció dels 108 procuradors que componien el terç familiar. L'any 1967 es va promoure la Llei orgànica de l'Estat, que confirmava la institució monàrquica del règim i introduïa la separació entre el cap de l'Estat i el president del govern.