Dialèctica, Idees i Mite de la Caverna a Plató

Característiques de la dialèctica

En el pensament de Sòcrates, les paraules "dialèctica" i "diàleg" eren sinònimes. La dialèctica és un diàleg orientat a la recerca de la veritat.

Amb Plató, el concepte de dialèctica agafa un significat més complex. És la tècnica de coneixement per excel·lència. La dialèctica és la forma a través de la qual, en la conversa, l’ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) al món intel·ligible (veritat en si, forma pura, idea).

La dialèctica té 6 característiques:

1. Tècnica d’investigació i no de demostració: Vol dir que és un procés de recerca a través del qual l’ànima es purifica a la recerca de les idees.
2. És un coneixement no hipotètic: Vol dir que el progrés en el perfeccionament de l’ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i en la recerca del bé.
3. Implica una Apologia: Defensa que el sentit de la vida es troba en l’esforç de perfeccionament envers el món de les Idees.
4. És ascendent: Significa una pujada a un nivell millor de coneixement que és el món intel·ligible.
5. És positiva: Desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que qui culmina el procés obté com a recompensa veure el món pur i perfecte alliberat de la pura.
6. És racional: Vol dir que rebutja la mística i implica un reforç fet a través de l'enteniment, com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta d'entrada al món de les formes pures.

Què significa Idea en Plató?

La paraula grega eidos es tradueix generalment per Idea. Però - i això és molt important - per a Plató una idea mai no és una cosa. Existeix realment, però només podem "veure-la" a través de la ment. Eidos en Plató significa fonamentalment sis coses:

1. El Concepte Universal d'una cosa (en la definició).
2. L'Essència; allò que és en sentit ple (el que és per si mateix).
3. L'Ideal, el model, Arquetip o Forma pura de la cosa.
4. La Causa, el perquè una cosa és com és.
5. La Finalitat, el sentit últim i superior d'una cosa.

Teoria de les Idees

La teoria de les idees o de les formes és el nucli del pensament platònic; tot gira i tot s'articula al voltant d'ella. És la solució conciliadora de les anteriors i conflictives oposicions entre canvi i permanència (Heràclit-Parmènides), entre relativisme i absolutisme (Sofistes-Sòcrates), entre materialisme i espiritualisme (Escola de Milet-pitagòrics).

La teoria de les idees afirma l'existència d'unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents del món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes individuals de l'experiència només són entitats relatives, canviants i contingents: només còpies o imitacions de la vertadera i única realitat. Conseqüentment, la teoria postula l'existència de dos mons: per una banda, el món excels i perenne de les idees, per altra banda, l'incomplet i fugisser món de les coses.

Mite de la Caverna

Es troba a l'inici del llibre VII de la República. Plató ens narra la penosa situació d'uns presoners lligats de peus, de mans i de coll, tancats en una cova i obligats a mirar constantment a una paret del fons on només de tant en tant es projectaven les ombres d’unes persones que passaven il·luminades per un petit foc i projectades a través d’una mampara com la dels titellaires. Els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat i confonent el món de les ombres amb la realitat.

Un dia, un d'aquests presoners és alliberat i aconsegueix sortir de la caverna: a través d’un procés gradual i dolorós aprèn a distingir entre les ombres i els objectes que les provoquen. Aquest presoner pot acabar sortint a l'exterior i contempla que a fora de la cova hi ha un altre món molt més ple i dominat per la llum del Sol infinitament més potent que la petita llum del foc que il·luminava la cova.

Amb aquest mite Plató ens vol explicar el procés de dialèctica ascendent fins a arribar a la idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des del món sensible ple d'errades (món de la caverna) al món intel·ligible, món de perfecció (món exterior). Està fent una reflexió sobre quin ha de ser el paper del filòsof: purificar l’ànima per arribar al món de les Idees i a la idea de Bé. L'autèntic savi (filòsof) és el que a través d’un procés difícil i dolorós abandona l'opinió (món sensible, ombres) i s’adreça a la idea de bé (simbolitzada pel Sol). Però el mite no acaba aquí. L'home que ha vist la llum del Sol (que ha conegut les Idees) no es limita a contemplar-les passivament sinó que vol transmetre aquest coneixement i divulgar-lo entre els homes que encara resten a la foscor de la caverna.

El mite de la caverna té dues menes d'interpretacions:

1. La Teoria del coneixement o dialèctica ascendent fins arribar a la idea de Bé.
2. Una interpretació antropològica i política sobre el paper del savi.

Món intel·ligible vs. Món sensible

El món sensible és el que percebem pels sentits. Allà trobem les coses belles, els actes justos, etc. És a dir, diversos graus de la bellesa o de la justícia que són realitats intel·ligibles. El món sensible és aparença, pluralitat, dispersió, però no seria possible comprendre aquesta diversitat de la matèria si no existís un concepte, una idea que la unifiqués. El món sensible és contingència (pot existir o no existir). En canvi, el món intel·ligible és necessitat.

Per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí: la perfecció de l’ànima a través de la dialèctica.

El món intel·ligible no el podem conèixer a través dels sentits perquè és espiritual. Per passar del sensible a l’intel·ligible cal un procés de purificació de l’ànima que s'anomena dialèctica ascendent.

En el Llibre VII de La República, que és el llibre en el qual se'ns explica el mite de la Caverna, apareix el tema de la dialèctica ascendent, a través de l’al·legoria de la línia, que és el procés a través del qual l’ànima se separa del sensible i progressa envers el coneixement de les idees.

El Llibre VIIè de La República. Resum

El llibre VIIè de La República narra les diverses etapes que marquen l'ascensió del filòsof fins a la saviesa suprema (la ciència del Bé), única capaç de fer-lo apte per governar la Ciutat ideal. Aquesta ascensió s'explica de dues maneres:

1. D'una manera al·legòrica: a través del conegut mite de la caverna.
2. D'una manera explícita:
   • En la definició del contingut i de l'esperit de l'ensenyament.
   • En la descripció dels diversos moments de la carrera del filòsof des de la seva joventut fins a l'edat necessària per governar la Ciutat.

Mite del carro alat

Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat.

Les ànimes són eternes, viuen des de l'eternitat al món intel·ligible (en el Topos hiperuranos, el món de sobre del cel) contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i, malgrat els esforços de l'auriga, cau en el món sensible.

L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix. El cavall blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa. Plató creia que les ànimes són eternes i que s'encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat.

Per tant, la relació entre el cos i l’ànima és purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos.

Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral.

Una valoració del Llibre VIIè de La República

Què ens aporta encara avui una lectura de Plató i del llibre VIIè de La República? Fonamentalment ens convida a una conversió a la intel·ligència. Això significa, en primer lloc, que ens obliga a desconfiar de les nostres opinions i de les opinions fluctuants de cadascú, fins a ser capaços de poder exclamar com Sòcrates: "Només sé que no sé res".

Aquesta reserva és l'única actitud susceptible de fer-nos pensar (d’engrescar-nos a pensar), i a posar en qüestió -en diàleg amb l'altre o amb nosaltres mateixos- cadascuna de les nostres afirmacions, no per portar-nos a cap escepticisme desenganyat, sinó per assolir la Veritat.

Perquè, com ens diu Plató contra el que ensenyaven els sofistes, no som nosaltres qui inventem la Veritat. És la Veritat qui ens interpel·la i ens sol·licita. El nostre desig de la Veritat, del Bé, de la Bellesa, de la Justícia... no és gratuït i mancat de raó: el tenim en nosaltres perquè hi ha una Veritat, un Bé, una Bellesa o una Justícia que ens sentim incitats a cercar. Les coneixem íntimament al fons del nostre cor. Només cal que les recordem. I el que ens impedeix seguir aquesta crida de la Veritat és l'atracció de les veritats fàcils, les que provenen del testimoni dels sentits o les que inspiren les opinions vulgars.

La conversió a la intel·ligència, a què ens convida la lectura de Plató i que explica l’al·legoria de la caverna, consisteix a invertir els nostres criteris d'evidència: les realitats materials i corporals que ens semblen més "reals" que les "quimeres" del Bé, del Bell, del Just, del Diví... en realitat són quimeres i aparences. Així, els nostres desigs que fan referència a realitats aparentment concretes d'aquí a baix (el diner, els honors, el poder...) són decebuts: perquè nosaltres perseguíem, com el Quixot, fantasmes de realitats. El que semblava, per contra, "irreal", la pura ficció de les Idees, s'imposa com a Veritable realitat, més veritable que els objectes sensibles. I la contemplació d'aquestes Idees és l'únic que pot acontentar el nostre desig de veritat i perfecció.