Dret Aeronàutic a Espanya: Marc Legal i Llei de Navegació Aèria

El Transport Aeri i el Dret Aeronàutic

Introducció al Dret Aeronàutic

L’expressió Dret aeronàutic remet al conjunt de normes jurídiques que regulen la navegació aèria i l’establiment i ús de les seves infraestructures, sigui per a fins civils (comercials o no) o militars.

Fonts i Abast del Dret Aeronàutic

Aquestes normes poden ser tant d’origen nacional o intern (és a dir, adoptades unilateralment per cada Estat), com d’origen internacional (és a dir, sorgides d’acords bilaterals o multilaterals entre diversos estats o d’organitzacions constituïdes per aquests, com l’Organització d'Aviació Civil Internacional - OACI), sent aquest últim tipus de normes aeronàutiques molt nombroses i rellevants pel freqüent abast supranacional dels vols.

Branques del Dret Relacionades amb l'Aviació

La navegació aèria pot suscitar relacions jurídiques de diversa naturalesa o especialitat i, per això, les normes que les regulen, encara que poden ser agrupades i identificades pel seu objecte aeronàutic, pertanyen a diverses branques del Dret, com:

• Dret Administratiu (normes que regulen o autoritzen l’obertura d'aeròdroms, les llicències de vol o la imposició de sancions).
• Dret Internacional Públic (normes i organitzacions aeronàutiques derivades d’acords internacionals).
• Dret Mercantil (normes que regulen el contracte de transport aeri).
• Dret Laboral (normes sobre condicions de treball de les tripulacions).
• Dret Penal (normes que determinen i reproven els delictes aeronàutics).

Funció Autoreguladora: IATA

Encara que no siguin normes jurídiques en sentit estricte i, per això, no puguin considerar-se integrades en el Dret aeronàutic, molt rellevant és la funció autoreguladora de les directrius, criteris o regles adoptats en el si de l'Associació Internacional de Transport Aeri (IATA), als quals voluntàriament se sotmeten les nombroses companyies aèries que en formen part.

Llei 48/1960, de 21 de juny, sobre Navegació Aèria

Aquesta llei, publicada al BOE núm. 176, de 23 de juliol de 1960, estableix el marc legal per a la navegació aèria a Espanya.

Soberania de l'Espai Aeri Espanyol

L'espai aeri situat sobre el territori espanyol i el seu mar territorial està subjecte a la sobirania de l'Estat espanyol.

Ús de l'Espai Aeri

• Les aeronaus nacionals poden fer ús per a la navegació de l'espai aeri espanyol.
• L'Estat espanyol, per tractats o convenis amb altres Estats o mitjançant permís especial, podrà autoritzar el trànsit innocu sobre el seu territori de les aeronaus estrangeres.
• El Govern pot fixar les zones en què es prohibeixi o restringeixi el trànsit d'aeronaus sobre territori espanyol, els canals d'entrada i sortida en el mateix i els aeroports duaners.
• Sense perjudici del que estipulen tractats i convenis internacionals, aquesta Llei regularà la navegació aèria nacional i la internacional sobre territoris de sobirania espanyola.
• L'aeronau d'Estat espanyola es considerarà territori espanyol, sigui quin sigui el lloc o espai on es trobi.

Organització Administrativa de l'Espai Aeri

El territori nacional es divideix en demarcacions aèries fixades pel Ministeri de l'Aire, que podrà modificar segons ho aconsellin les necessitats de la navegació aèria.

A cada demarcació hi haurà el nombre d'aeroports que es jutgi necessari. Els caps d'aquests aeroports limitaran les seves facultats a l'àrea total de l'aeroport i a les seves respectives zones de recalada, o espai aeri que es determini.