El dualisme platònic: realitat i coneixement

1. A la recerca de veritats eternes

1.1 Tot no pot ser relatiu:

Els sofistes defensaven que l’únic que diferencia una opinió d’una altra és el seu grau d’acceptació. Seguint Sòcrates, Plató discrepa dels sofistes: si totes les opinions valen igual i cap no és més veritable que una altra, el concepte mateix de veritat desapareix. I també desapareix la possibilitat d’establir unes referències objectives, uns acords bàsics sobre el significat de les paraules, imprescindibles per garantir l’ordre social.

Aquesta reflexió du Plató a afirmar que existeixen veritats independents de la nostra opinió i fins i tot de la nostra existència, veritats absolutes, universals, immutables i eternes. Aquesta afirmació la coneixem amb el nom d'universalisme, que constitueix la tesi central del seu pensament. Per a ell existeixen realitats que són eternament presents: les idees. En elles es basa el coneixement, l’acció moral i la política.

2. A la recerca de valors estables

2.1 El perill relativista en democràcia:

Al segle V aC., Atenes va viure 50 anys de pau, que van permetre gestar els orígens de la democràcia. A mesura que augmentaven els enfrontaments amb Esparta, anava disminuint l’esperit de cooperació. Cadascú es preocupava dels seus interessos i les tesis més inversemblants obtenien el reconeixement de jutges inexperts i manipulables.

2.2 Contra el relativisme sofístic:

Van sorgir escoles organitzades que ensinistraven en l’art de l’oratòria. Els sofistes defensaven qualsevol tesi que els fos proposada i després demostraven la tesi contrària.

Segons ells, no hi ha una realitat permanent. Qualsevol realitat és relativa a les circumstàncies en què es dóna. Oposant-se, Sòcrates defensava l’existència de valors absoluts. Però el seu mètode va resultar més eficaç per eliminar idees falses que no pas per descobrir nous valors.

Plató, com Sòcrates, estava convençut de la necessitat de defensar uns valors estables i universals. La democràcia, que Plató qualifica de demagògia, ha conduït al relaxament dels costums i a la pèrdua de cohesió social.

A diferència de Sòcrates, per a Plató la veritat no pot dependre de l’individu, aquesta es troba més enllà del nostre món canviant. Plató porta a les últimes conseqüències els plantejaments socràtics: qui vulgui defensar uns valors absoluts haurà de defensar també l’existència d’una realitat absoluta.

3. Dos nivells de realitat

3.1 El dualisme platònic:

El problema que es planteja, com afirmava Parmènides, és que només hi pot haver coneixement autèntic d’allò que és estable, d’allò que és, i no n’hi pot haver d’allò que és i ara no és.

Plató defensava una posició dualista, l’existència de dos nivells de realitat. Afirma l’existència d’un món material, imperfecte i permanent que descobrim pels sentits, el món sensible. Afirma també que s’ha d’acceptar un segon tipus de realitat immaterial, perfecta i immutable, a la qual no s’accedeix pels sentits, sinó pel pensament, el món intel·ligible o món de les idees.

3.2 El món sensible, aproximació imperfecta al món intel·ligible:

El món material no és més que una aproximació sempre imperfecta, una imitació degradada de les definicions o idees. Plató manté que és el món intel·ligible el que justifica l’existència del món sensible i ens permet el coneixement.

Quan parlem del món real ens referim al món material. Plató afirma que és una realitat de segon grau, l’autèntica realitat és de caràcter immaterial.

4. Dos nivells de coneixement

4.1 Ciència i opinió:

L’episteme, intel·lecció o ciència és el coneixement veritable que obtenen aquells que són capaços d’accedir al món de les idees, grau suprem de realitat. La gnoseologia (teoria sobre el coneixement) de Plató és paral·lela a la seva ontologia (teoria sobre la realitat).

El grau de validesa del nostre coneixement dependrà del tipus de realitat estudiada. Plató estableix quatre nivells de realitat i els graus de coneixement corresponents:

• En el món sensible hi ha els objectes materials i les seves imitacions, sobre les quals es pot tenir creença i imaginació.
• En el món intel·ligible trobem les realitats matemàtiques, a les quals correspon el pensament discursiu i les idees pures, a les quals correspon el coneixement dialèctic.

5. L’ordre de la realitat: la idea del Bé

5.1 La jerarquia de les idees:

Les idees tenen un ordre, un sentit i relacions. Aquest ordre és el bé per Plató. El Bé és la idea suprema, que atorga realitat i sentit a la resta del món intel·ligible i al món material. Per sota del Bé, trobem les idees ètiques i estètiques, com la justícia, la veritat o la bellesa, és a dir, els grans ideals morals que donen sentit a la vida. En un nivell inferior trobem els conceptes matemàtics, com el nombre, la igualtat i les relacions numèriques i figures geomètriques. Aquest Bé representa l’ordre racional.

5.2 Una teoria no exempta de problemes:

Bé, bellesa, proporció... Aquestes idees representen una realitat perfecta, on cada cosa és el que és. Plató afirma que les coses existeixen en virtut de la seva participació de la idea corresponent. Caldrà acceptar també l’existència de realitats negatives. Admetre això equival a afirmar que les coses dolentes ho són perquè participen d’una idea de maldat. La teoria de les idees, del Bé, concebuda inicialment com a instrument per fonamentar el coneixement veritable i la recta acció moral, va acabar plantejant maldecaps a Plató.

6. Realitat i coneixement: la caverna

6.1 L’ascens cap al món veritable:

El mite de la caverna sintetitza els aspectes nuclears de la teoria de les idees. Uns presoners que mai no han vist més que ombres projectades per un foc a la paret d’una cova creuen que és l’única realitat. Un d’ells és alliberat i coneix la realitat de l’exterior.

En primer lloc, el mite ens exposa la dualitat de realitats. En segon lloc, mostra la diferència entre el valor del coneixement corresponent a cada un d’aquests nivells de realitat. Plató transmet la idea que el coneixement veritable és possible, però que la seva adquisició no és un camí fàcil ni a l’abast de tothom.

El presoner descobreix progressivament el foc, la natura. Després és quan està en condicions d’observar el Sol, origen i explicació de tot. Només llavors entén la realitat. Aquí es presenta la idea del Bé, de l’ordre que fa que la realitat sigui la que és i ens ofereix alhora la possibilitat de conèixer-la.

Si aquest individu tornés a l’interior per explicar que existeix una realitat infinitament més bella i veritable que aquell món d’ombres, el prendrien per boig i no li farien cas i fins i tot el podrien matar.

Aquí ens adonem de l’homenatge que Plató fa al seu mestre Sòcrates amb aquesta figura del savi mort pels antics companys.