El Dubte Metòdic de Descartes: Fonaments del Coneixement

3 Per què és un dubte metòdic?

Perquè s’aplica de manera Sistemàtica. Es comença per exposar un criteri de dubte, una Raó que permeti Dubtar d’un determinat tipus de coneixements que posseïm. Però per si sol no Acabarà amb totes les nostres certeses, trobarem alguns coneixements que s’hi Resistiran, que aquest criteri no ens permet posar en dubte. Aleshores es Proposa un nou criteri de dubte més potent que ens permet també dubtar-ne. I Així successivament fins a comprovar si queda algun coneixement que sigui Absolutament indubtable.

Seguint l’ordre descrit en les Meditacions Metafísiques, que és l’obra en què el dubte metòdic apareix desenvolupat de Manera més completa i radical, els passos successius que es fan en la seva aplicació Sistemàtica són aquests

Arribats a aquest punt, no hi ha Res segur en el coneixement humà, no hi ha cap cosa de la qual no puguem Dubtar, ens trobem davant d’un escepticisme radical.

6 Quina utilitat pot tenir aquest dubte tan radical?

Tal Grau d’incertesa, encara que ens pot arribar a desconcertar, té una innegable Utilitat: alliberar-nos de qualsevol sort de prejudicis i acostumar el nostre Esperit a allunyar-nos dels sentits, que és la principal font d’error segons Descartes.

Puc dubtar de tot “allò que Penso”, però és indubtable que penso. El dubte pot afectar el contingut del Pensament (allò que jo crec o penso), però no el pensament mateix. I si penso, és perquè existeixo: “Penso, aleshores Existeixo” (cogito ergo sum). Així obté La primera certesa: “Jo sóc, jo Existeixo Aquesta primera veritat supera el criteri de dubte més Fort que s’havia establert i, per tant, es presenta com una veritat absoluta i Indubtable.

1 Què sóc jo?

Descartes afirma: “Ja sé amb Certesa que sóc, però encara no sé amb claredat què sóc.” Per intentar Investigar-ho, examina el que creia ser: un ésser compost de cos i ànima. Repassa els atributs respectius que sempre els havia suposat:

I és així com arriba a la segona veritat: “No sóc més que una cosa que pensa, un Enteniment o una Raó".

Descartes parteix d’una Evidència: pensem idees. Però no totes semblen ser iguals. El seu origen, la Seva realitat i la seva fiabilitat semblen diferents.

Estableix la distinció següent, Encara que sempre és hipotètica fins que no es restableixi l’existència del món Extramental:

1.Idees Adventícies. Són aquelles que em mostren els meus sentits i que semblen Procedir de fora de mi

2.Idees factícies. Són aquelles que han estat inventades o produïdes per mi

3.Idees innates. Són aquelles que sembla que han nascut amb mi2.2.4 Les demostracions de L'existència de Déu

En el Discurs del mètode i Les Meditacions metafísiques, Descartes fa fins a tres demostracions diferents De l’existència de Déu, de les quals la tercera és la més cèlebre. En aquestes Parteix sempre de l’evidència que posseïm en la nostra ment la idea d’un ésser Sumament perfecte i infinit, que ell identificarà amb Déu (substància Infinita). Aquesta idea no pot ser adventícia, ja que mai no n’he tingut Coneixement a través dels sentits, ni tampoc factícia, ja que considera que és Impossible que alguna cosa imperfecta i finita (jo) pugui engendrar la idea D’alguna cosa perfecta i infinita (Déu). Aquesta haurà de ser, per tant, una Idea innata, que, com acabem d’explicar, són les que ens ofereixen una realitat I una fiabilitat més grans. A partir d’aquesta, fa les seves tres Demostracions.

Per altra banda, Descartes Considera que hi ha d’haver almenys tanta realitat en la causa com en l’efecte (ja que “d’on pot treure l’efecte la seva realitat si no és de la seva causa”) I que el més perfecte, el que posseeix més realitat, no pot provenir del que és Menys perfecte. Descartes afirma: “Les idees són en mi com quadres o imatges, Que poden ser fàcilment còpies defectuoses de les coses, però que en cap cas no Poden contenir res més gran o més perfecte que aquestes.”

1.Argument Gnoseològic: prova a partir de la presència en nosaltres de la idea del que és Perfecte i infinit

La primera demostració parteix Que jo tinc en la meva ment la idea del que és perfecte i infinit. Però com que No sóc perfecte ni infinit, pels principis abans esmentats, no puc ser-ne la Causa. La seva causa haurà de ser alguna cosa que sigui perfecta i infinita en Si mateixa, és a dir, Déu. Per tant, Déu Existeix i és la causa que posseeixi en mi la idea innata d’un ésser perfecte i Infinit.

2.Argument de la Causalitat: prova a partir de la imperfecció i la dependència del meu ésser.

En la segona demostració parteix De l’evidència que existeix i que posseeix en la seva ment la idea d’un ésser Sumament perfecte i infinit (cosa que li permet constatar que ell és un ésser Imperfecte). Es pregunta, si Déu no existeix, de qui rebem la nostra Existència? Considera les diferents possibilitats

3.Argument Ontològic: prova a partir de la definició de la idea de Déu

Es parteix en aquesta demostració De la idea innata de Déu com un ésser summament perfecte i de l’aplicació del Criteri de veritat.

5 Eliminació de la hipòtesi del geni maligne

Una vegada s’ha demostrat L’existència de Déu, cal eliminar la hipòtesi del geni maligne. Com que Déu és Un ésser summament perfecte i enganyar és una imperfecció, Déu és veraç. És a Dir, Déu no vol que jo m’enganyi quan alguna cosa es presenta al meu esperit Com a clara i distinta. D’aquesta manera queda restablerta la veritat en L’àmbit de les matemàtiques i apareix Déu com a garantia de l’evidència Racional.

6 La demostració de l'existència del món extramental

Déu és perfecte i veraç, és Impossible que vulgui que ens enganyem tots en pensar que és realment així. Per Tant, el món material (res extensa o substància extensa) existeix.