L'economia del segle XVII: agricultura, artesania i comerç
L'agricultura al segle XVII
L’economia del segle XVII es caracteritzava pel predomini de l’agricultura, a la qual es dedicava entre un 80% i un 90% de la població.
Els mals resultats generals s’expliquen per l’ampliació dels cultius a terres de pitjor qualitat i per l’esgotament de molts terrenys sotmesos a sobreexplotació, així com per la mala qualitat de les llavors, la falta de fems i la utilització d’instruments rudimentaris.
La manca de fertilitzants era una conseqüència directa de l’escassetat de ramat, circumstància que abocava a la utilització d’escombraries, excrements humans i altres residus, o a fer servir la tècnica del guaret, que obligava a deixar una part dels camps incultes durant un o més anys amb l’objectiu que les terres recuperessin la fertilitat.
D’altra banda, cal tenir en compte la influència de les condicions climatològiques, que al llarg del segle van provocar pèrdues successives de collites.
La producció artesanal
La producció artesana tradicional es realitzava en petits tallers concentrats a les ciutats. Aquesta activitat es va veure afectada pel desenvolupament de sistemes de producció més barats.
La indústria tèxtil era l’activitat artesanal més important. Produïa peces de llana, cotó o lli per al consum intern i per a l’exportació.
El putting-out system
El putting-out system (o sistema de treball a domicili) era un mètode de subcontractació de treball. El treball es contractava, per mitjà d'un agent, a aquells subcontractistes que completaven les tasques a les seves pròpies instal·lacions, generalment a casa seva.
El comerç i els mercats
La lentitud en els transports i les dificultats de tota mena (fiscals, d’inseguretat, etc.) eren dues de les característiques del comerç d’aquella època. Quant als mercats, cal assenyalar diversos nivells:
- Local o regional: era el més proper i el més freqüent.
- Estatal: d'abast nacional.
- Internacional i de llarga distància: era el més arriscat, però també el més rendible.
Les antigues potències comercials (Espanya, Portugal, Itàlia i la Hansa) van entrar en crisi, i l’hegemonia del comerç internacional va passar a les Províncies Unides i a Anglaterra. Les Províncies Unides, França i Anglaterra van crear imperis colonials propis i van introduir mercaderies als imperis hispànic i portuguès, que van ser incapaços de frenar el contraban.