Empirisme Modern: Locke i Hume - Origen del Coneixement i la Realitat

1. L'Origen del Coneixement i la Veritat

1.1 Les Claus de l'Empirisme Modern

L'Esperit Il·lustrat

A finals del segle XVI, a Gran Bretanya, sorgeix l'esperit il·lustrat, que defensa dos principis:

• Racionalitat, d'acord amb la ciència moderna. La religió no ha de tenir cap paper en el coneixement.
• Tolerància, respectant la llibertat de cadascú a viure la seva vida com vulgui. El dogmatisme (creença que podem conèixer veritats segures i immutables) condueix al fanatisme i la intolerància. En canvi, la creença que el coneixement té límits afavoreix el respecte a les opinions dels altres i la tolerància.

Escepticisme

El racionalisme (Descartes) arriba al dogmatisme per tal d'evitar l'escepticisme irracional dels fideistes. L'empirisme busca un camí intermedi i defensa un escepticisme prudencial. Podem obtenir algun tipus de coneixement, però no podem aspirar a certeses absolutes. Ens hem de conformar amb coneixements probables, creences raonables.

La Gènesi del Coneixement

Per tal de poder establir els límits del nostre coneixement, els empiristes investiguen quin és l'origen del coneixement i com es forma. Ho fan estudiant els processos mentals que fan possible el coneixement. Es considera la ment humana com un objecte d'estudi científic i s'intenten descobrir les seves lleis, d'acord amb el model de la ciència de Newton.

1.2 L'Origen i la Constitució del Coneixement

Pressupòsits de l'Empirisme Modern

• Negació de les idees innates: en néixer, la nostra ment és buida de qualsevol coneixement, i va omplint-se gràcies a l'experiència.
• El "principi de còpia" com a criteri de veritat: només tenen sentit les idees que es basin en experiències sensibles.
• Problemes sobre la idea del món com a representació (coneixem el món a través d'idees o representacions mentals):
  1. Estudi de la gènesi del coneixement (comentat abans)
  2. Estudi dels límits del nostre coneixement: a través del nostre coneixement, format per idees, que són representacions de les coses, podem conèixer les coses tal com són realment?

L'Origen i Constitució del Coneixement en Locke

Locke nega les idees innates: quan naixem, la nostra ment és com un full en blanc que van omplint-se amb les dades dels sentits. Si existissin les idees innates, com pensa Descartes, haurien d'estar presents en tots els humans amb independència de la seva cultura o formació, i això no passa. Les idees simples són les que deriven directament de les sensacions. ("Idea" és qualsevol contingut de la consciència, no solament les idees abstractes). N'hi ha de dos tipus:

• Les de sensació, que provenen de l'experiència externa i es corresponen amb les qualitats sensibles dels objectes. Algunes les captem amb un sol sentit i són les qualitats secundàries (color, olor, sabor, etc.). Altres provenen de diversos sentits i són les qualitats primàries (extensió, moviment).
• Les de reflexió, que provenen de l'experiència interna i ens permeten percebre les operacions internes de la pròpia ment.

El nostre enteniment processa les idees simples, les combina i forma les idees complexes. Per fer-ho, realitza una sèrie d'operacions, com ara la comparació i l'abstracció, que consisteix en agrupar en una mateixa idea totes aquelles que s'assemblen en algun aspecte. Locke distingeix tres tipus d'idees complexes:

• Substàncies: representen coses particulars que existeixen per elles mateixes.
• Modes: són qualitats que no existeixen per elles mateixes sinó que afecten les substàncies, com ara espai o gratitud.
• Relacions: resulten de comparar diverses idees.

L'Origen i Constitució del Coneixement en Hume

La Gènesi de les Idees Complexes: Les Lleis d'Associació d'Idees

Hume explica el procés de formació de les idees complexes d'acord amb el model de la ciència newtoniana. La ment associa idees simples per tal de formar idees complexes, i ho fa seguint unes determinades lleis d'associació:

• La semblança: s'agrupen idees semblants.
• La contigüitat en l'espai o el temps: s'agrupen idees que apareixen juntes o consecutives.
• La causa i l'efecte: quan hem comprovat que una idea és la causa d'una altra (sempre que apareix la primera, després apareix la segona), la primera ens fa pensar en la segona.

Tipus de Coneixement: Relació d'Idees i Qüestions de Fet

Segons Hume, només hi ha dos tipus de coneixements:

• Relacions d'idees: són, per exemple, les lleis matemàtiques. Permeten conèixer veritats necessàries, que tenen una certesa absoluta, però no amplien el nostre coneixement del món, ja que només ens fan adonar-nos de relacions entre coses que ja coneixíem.
• Qüestions de fet: a través de l'experiència coneixem coses que succeeixen. No són veritats necessàries (aquestes coses podrien no haver succeït) sinó contingents. Amplien el nostre coneixement sobre el món, però no tenen una certesa absoluta: que una cosa hagi succeït no vol dir que hagi de tornar a fer-ho. Creure que tornarà a fer-ho (per exemple, que el sol que he vist sortir avui tornarà a sortir demà) és només una creença probable.

1.4 L'Anàlisi del Valor i els Límits de la Inferència Causal

Què és la Inferència Causal?

La inferència causal és la deducció basada en el principi de causalitat, és a dir: si sé que un fenomen A és causa d'un altre fenomen B, puc fer les següents deduccions:

• Quan observo A, puc deduir que succeirà B.
• Quan observo B, puc deduir que ha succeït A.

En la filosofia tradicional es considerava que la validesa de la inferència causal es basa en el fet que existeix una connexió necessària entre causa i efecte. Si A és causa de B, A porta necessàriament a B, i B prové necessàriament de A.

Quina Importància té la Inferència Causal?

La filosofia tradicional utilitza la inferència causal en moltes demostracions, per exemple, l'existència de Déu a partir de les coses creades per ell. Per a Hume, és la base del coneixement científic. Els fets, que ens permeten conèixer el món, només els podem anticipar gràcies a la inferència causal: si la ciència pot preveure el que succeirà és basant-se en relacions causa-efecte entre els fets.

Crítica de la Idea de Connexió Necessària entre Causa i Efecte

Per a Hume, igual que per a Locke, la relació causa-efecte és una idea complexa que relaciona dues experiències que en el passat se'ns han presentat sempre consecutives. No tenim cap percepció d'una connexió necessària entre causa i efecte. Només percebem que sempre que es dóna la causa, a continuació es dóna l'efecte. La nostra seguretat que l'efecte seguirà necessàriament a la causa no es basa, per tant, en cap experiència. Només és una seguretat de tipus psicològic: l'hàbit d'haver percebut sempre que després de la causa ve l'efecte ens fa creure que això seguirà succeint en el futur. Per tant, no podem demostrar que la relació causa-efecte que hem observat en el passat continuarà existint en el futur. Només podem tenir la creença que serà així, no la seguretat absoluta.

Els Límits "Raonables" de la Inferència Causal

La inferència causal:

• Només es pot utilitzar basant-se en experiències passades.
• Només proporciona creences probables, no certeses.

El fet que només es pugui aplicar per a relacionar coses de les quals hem tingut experiències vol dir que no la podem utilitzar per a demostrar l'existència de coses de les quals no tenim cap experiència (per exemple, Déu).

2. El Problema de la Realitat en l'Empirisme Modern

2.1 L'Anàlisi dels Problemes Metafísics de Locke

En Quina Mesura les Idees són Com les Coses: Realisme Moderat

Sobre l'existència del món extramental, la postura de Locke és molt semblant a la de Descartes:

• Creu que existeix, perquè és la causa de les idees.
• No és exactament com el representen les nostres idees. S'ha de distingir entre:
  • Qualitats primàries: són reals, reflecteixen les característiques dels objectes (extensió, figura, nombre).
  • Qualitats secundàries: estan basades en característiques de les coses, però només existeixen en el subjecte, produïdes pels sentits (colors, olors, sabors).

La Idea de Substància com a Substrat o Substància Individual

Locke analitza la idea de substància per tal de descobrir si correspon o no a una cosa real. Distingeix entre dos significats possibles del concepte de substància. D'acord amb el primer, una substància seria una cosa que existeix per ella mateixa (objecte), a diferència dels accidents, que són propietats que existeixen en alguna altra cosa. Entesa d'aquesta manera, Locke afirma que no podem saber que existeixi aquesta substància, perquè no en tenim cap percepció. Un objecte no és una substància en què resideixen les seves qualitats. És només la idea complexa que agrupa totes aquestes qualitats, que sempre percebem juntes.

La Idea de Substància com a Essència

No tenim cap experiència que tots els objectes d'un mateix tipus comparteixin una mateixa essència. Per tant, només podem afirmar que són reals els éssers individuals, i no l'essència universal. Aquesta essència correspon al concepte, que és només una idea que agrupa tots els individus que tenen unes mateixes qualitats.

Les Substàncies Cartesianes: El Jo, Déu i el Món

Locke argumenta la seva existència d'una manera bastant similar a com ho fa Descartes, distingint entre tres tipus de coneixement que van del més cert al més dubtós:

• L'ànima coneixem que existeix per coneixement intuïtiu, perquè és impossible pensar sense ser (igual que Descartes).
• Déu coneixem que existeix per coneixement demostratiu, com a causa última de tot. La demostració no és tan fiable, ja que per fer-la s'han de connectar diverses idees.
• Les coses coneixem que existeixen a través del coneixement sensitiu, com a causa de les sensacions. Només és probable que ho siguin, no en tenim certesa.

2.3 La Crítica dels Conceptes de la Metafísica de Hume

La Crítica dels Conceptes Metafísics de la Metafísica Racionalista: Les Substàncies Cartesianes

Substància Extensa

No podem tenir certesa que existeix:

• La demostració de Descartes és incorrecta, perquè es basa en l'existència de Déu, i això no es pot demostrar.
• La demostració de Locke, basada que les coses són la causa de les idees, és incorrecta perquè viola les condicions de la inferència causal, ja que la causa no la percebem.

Substància Infinita o Déu

Les demostracions no són vàlides:

• Les basades en la causa (del món, de la idea de Déu o del jo) violen les condicions de la inferència causal.
• L'argument ontològic és circular: Déu serveix per a fonamentar la fiabilitat de la raó, però la demostració de l'existència de Déu es basa en la raó, que encara no s'ha demostrat que sigui fiable.

Substància Pensant o Jo

Només tenim experiència dels nostres pensaments, sentiments, etc., però no de la substància a què pertanyen. La identitat personal (que fa que jo sàpiga qui sóc) no es basa en el cos, però tampoc en l'ànima. Es basa en el flux de percepcions, que puc guardar i recuperar gràcies a la memòria.

La Filosofia Política de l'Edat Moderna: El Contractualisme

A l'Edat Moderna es rebutja la concepció tradicional sobre l'origen diví del poder. Apareix la teoria contractualista, segons la qual el poder s'origina en un pacte o contracte entre els individus que componen la societat. Per tal d'analitzar les característiques d'aquest contracte, els filòsofs polítics introdueixen el concepte teòric d'estat de naturalesa, que seria l'estat hipotètic en què vivien els humans abans de formar la societat. Els inconvenients de viure en aquest estat de naturalesa fan que els humans visquem en un estat social, basat en un pacte social que és el fonament del poder polític. Els filòsofs contractualistes més importants són Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau.

Hobbes

En l'estat de naturalesa, l'ésser humà es mou només pels desitjos i és egoista. La vida és difícil ("homo homini lupus", l'home és un llop per a l'home) i impera la llei del més fort. Renuncia a la llibertat individual creant l'Estat per tal que hi hagi una autoritat que defensi uns homes dels altres. L'autoritat ha de tenir un poder absolut per tal de tenir més força que cap individu o grup d'individus (Leviatan).

Locke

És el pare del liberalisme. Aquesta ideologia política va sorgir per oposar-se a l'absolutisme i defensa:

• La llibertat de l'individu com a valor fonamental. L'individu és més important que la societat.
• Intervenció mínima de l'estat, d'acord amb el principi "deixeu fer, deixeu passar" ("laissez faire, laissez passer").
• En el terreny econòmic, defensa de la propietat privada i la iniciativa personal, amb les mínimes regulacions possibles.

En l'estat de naturalesa, els humans tenen:

• Drets naturals:
  • A la llibertat.
  • A la propietat:
    • De la pròpia persona: existència i salut.
    • Propietat privada, extensió de l'anterior, ja que és conseqüència del treball personal.
• Tendències positives respecte als altres: respecte i cooperació.

No tothom respecta sempre els drets dels altres. Això porta a l'estat de guerra (individual o col·lectiu). En aquest estat:

• L'agredit té dret a defensar-se.
• L'agressor ha perdut els seus drets per no respectar els dels altres.

L'estat social sorgeix per a:

• Que els individus puguin defensar-se millor de l'estat de guerra.
• Que no es cometin excessos quan els individus vulguin aplicar la justícia. S'eviten conflictes gràcies a l'existència de lleis fixes i jutges imparcials.

El contracte social que dóna lloc a la societat política consisteix a cedir a la comunitat el dret a executar la llei natural. L'Estat és l'únic que pot utilitzar la violència. Ho fa en nom de la comunitat i té el dret d'imposar càstigs i reparacions. El contracte es basa en el consentiment lliure dels individus, amb la finalitat de protegir els seus drets i portar una vida millor. El poder polític que es crea com a conseqüència del contracte social no és absolut. Els governants actuen en representació dels ciutadans, i aquests els poden revocar. Locke vol evitar que el poder incorri en abusos d'autoritat i, amb aquesta finalitat, estableix una divisió de poders:

• Poder legislatiu, que fa les lleis i les fa complir. Les lleis han de ser iguals per a tothom, i els membres del poder legislatiu també les han de respectar. A més, aquests són representants de la voluntat popular i han d'estar controlats pels ciutadans.
• Poder federatiu, que regula les relacions amb altres comunitats: pactes, guerra, pau.

De tot això es dedueix que la forma de govern ha de ser democràtica. Però no tots poden participar, perquè només els propietaris tenen drets polítics (poden votar i ser escollits). Això s'explica perquè els que no tenen propietats no tenen res a defensar.

Rousseau

En l'estat de naturalesa, l'ésser humà és bo, compassiu, lliure i feliç. També és perfectible. Crea la societat per a perfeccionar l'estat de naturalesa. Però amb la societat ha aparegut la propietat privada, l'egoisme i l'enveja. La societat ha corromput l'ésser humà. Cal reformar la societat per tal que els humans tornin a ser bons, lliures i feliços. Cal un nou contracte social basat en la voluntat general: les decisions s'han de prendre entre tots amb un criteri col·lectiu, solidari i moral. La voluntat general no és la suma de voluntats individuals egoistes, sinó que representa el bé comú.