El Pla d'Estabilització de 1959: Tecnòcrates i Desenvolupament Econòmic Espanyol

El Pla d'Estabilització i la Crisi del 1957

Cap al 1957 l'economia espanyola estava a punt del col·lapse: exhauriment de les reserves del Banc d'Espanya, gran dèficit comercial, inflació elevada i fort desequilibri pressupostari. L'ajuda demanada a organismes internacionals, com ara l'OCDE i el FMI, va comportar l'acceptació d'un conjunt de mesures correctores que implicaven la liquidació de la política dirigista i autàrquica i l'opció per una economia lliure de mercat. La nova orientació econòmica va quedar recollida en el Pla d'Estabilització (1959), que comprenia tres grans eixos d'actuació:

Eixos del Pla d'Estabilització (1959)

• Estabilització de l'economia: Per reduir la inflació, es van elevar els tipus d'interès, es van limitar els crèdits bancaris i es van congelar els sous.
• Liberalització interior de l'economia: Es va dur a terme eliminant organismes estatals interventors i també la reglamentació de preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia: Eliminació dels obstacles per a l'entrada de mercaderies estrangeres i per a la inversió de capitals exteriors. Per facilitar els intercanvis, es va devaluar la pesseta gairebé un 50% en relació amb el dòlar.

L'hora dels tecnòcrates

A partir del 1957 els governs nomenats per Franco van incorporar una nova generació de polítics, alguns dels quals vinculats a l'Opus Dei. Presentaven un perfil més tècnic que ideològic i estaven més preparats professionalment (advocats, economistes, etc.) que els seus antecessors. Per això van ser anomenats tecnòcrates. Per als tecnòcrates l'única manera de mantenir el règim franquista era fer algunes reformes administratives i, sobretot, impulsar una política de creixement econòmic: el desenvolupisme econòmic.

Els plans de desenvolupament

Després de les mesures del Pla d'Estabilització es van endegar uns plans de desenvolupament econòmic i social. Eren una planificació orientativa amb l'objectiu d'impulsar l'activitat del sector públic i d'oferir previsions i ajudes als inversors privats. Es van promulgar tres plans de vigència quadriennal:

Vigència dels Plans de Desenvolupament

• 1964-1967
• 1968-1971
• 1972-1975

Per controlar-ne el funcionament, es va crear una Comissaria del Plan de Desarrollo, presidida per Laureà López Rodó. Aquests plans van obrir dues línies d'actuació:

Línies d'Actuació

Les accions estructurals, que pretenien resoldre algunes deficiències de la indústria, i els pols de desenvolupament, que havien de reduir els desequilibris regionals mitjançant la promoció d'empreses noves en zones d'industrialització escassa.