Estoïcisme: ètica, cosmologia i filosofia pràctica

Estoïcisme: definició i física

Estoïcisme: no és solament un conjunt de doctrines filosòfiques, sinó també un estil de vida i una concepció del món. Es va convertir en el pensament hegemònic i més influent; fou la filosofia de l'època.

Física: per a ells, el logos i el foc són la substància del món. Els estoics no sols negaven l'existència d'idees o formes separades, com en Plató, sinó que consideraven que tota la realitat és corpòria. Segons ells, tampoc el motor immòbil d'Aristòtil, que seria incorpòria, no existeix. Tracten dels cossos: tot allò que existeix són cossos, objectes en tres dimensions que resisteixen la pressió exterior. Només el significat de les paraules, el buit, l'espai i el temps són incorpòries (no materials).

Panteisme

El cosmos és una enorme esfera plena, envoltada de foc i situada al bell mig del buit infinit. A l'univers i a cada cos podem distingir dos principis: el principi passiu —la matèria sense qualitat— i el principi actiu: el foc, un foc sempre vivent que organitza la matèria i mou totes les coses. Aquest principi actiu és la raó universal o Déu, que és l'ànima i la vida del món. Déu no és cap cosa diferent del món; forma part del món. Només hi ha un Déu que és principi racional actiu: Déu i món s'identifiquen. El concepte estoic de Déu permet una varietat terminològica: la divinitat pot denominar-se foc, ànima o esperit, raó, necessitat o fatalitat.

Veuran la divinitat com l'ànima del cos del món, com l'habitant de la casa de l'univers i com l'artífex del cosmos.

Providència divina i fatalisme

Hi ha el concepte de providència universal que vetlla per tot. Així, no hi ha res que no resti a l'abast de la divinitat, que tot ho governa i penetra. També es tracta de la determinació d'un destí. El fatalisme dels estoics defensa una concepció determinista del món: els plans de Déu són tan immutables com la seva essència i tot transcorre d'acord amb el destí o fat.

La cosmologia estoica gira al voltant d'un doble sentiment: fatalitat i llibertat. Tot ha de tenir un sentit i el filòsof pot sentir-se ben protegit. La fatalitat és una llei inevitable que només deixa als humans la llibertat d'obeir espontàniament o bé per força, perquè han d'obeir-la. La llibertat humana consisteix a fer allò que de totes maneres s'esdevindrà. Hi ha, però, una llibertat interior que permet canviar de parer i d'actitud davant els esdeveniments. La teologia cristiana acceptà la providència estoica.

Etern retorn i destí de les ànimes

Sembra remuntar als presocràtics. El cosmos és únic, però bascula entre dos estats contraposats: unes vegades s'acosta al foc únic, idèntic a Déu, i unes altres es desdobla en el món dels quatre elements, on regna la pluralitat terrenal. L'estoïcisme afirma que el món present es tornarà a repetir.

Física estoica i cicle cosmològic

Per la física estoica, el món segueix un cicle constant de destrucció i regeneració sota la providència divina. Les ànimes dels homes tindran diferents destins segons com s'hagin comportat en vida.

Ètica estoica

Per als estoics, l'ètica, la ciència de la conducta humana, és la part més important de la filosofia. La finalitat de la vida i de totes les nostres accions és la felicitat. La podem aconseguir si vivim d'acord amb la naturalesa.

Viure d'acord amb la raó

Cadascun dels éssers humans està dotat de raó, que és la guspira del foc diví que governa el món. Tots som ciutadans d'un únic cosmos i estem dotats d'aquest foc diví que és la raó. Si vivim d'acord amb la raó vivim d'acord amb la naturalesa i amb nosaltres mateixos.

Ser autèntics i viure guiats per la nostra raó és obeir la raó còsmica que governa la naturalesa, perquè aquesta raó còsmica està en nosaltres.

Felicitat i impertorbabilitat

L'ésser humà forma part de la naturalesa i en cap cas no pot deixar de sotmetre's a les lleis naturals, però té el privilegi de conèixer-les i acceptar-les conscientment. Si ho fem, ens tornarem ordenats, autònoms i uniformes com el cosmos. Aquesta identificació amb el cosmos ens proporcionarà la pau interior, el bon ànim i l'alegria; en definitiva, la felicitat, que és el nostre bé suprem.

Classificació de valors

Els estoics classifiquen les coses en tres grups:

• Virtuts: bones.
• Vicis i passions: dolentes.
• Indiferents: la resta.

El savi estoic

La virtut és una disposició constant a actuar d'acord amb la naturalesa, d'acord amb la raó còsmica que tot ho governa. El savi és la persona virtuosa i els necis no tenen virtuts. Els estoics fan una distinció entre els pocs savis que hi ha i els molts necis.

El savi aconsegueix la seva serenitat acceptant lliurement i voluntàriament la fatalitat. El neci només aconsegueix malestar en rebel·lar-se contra la necessitat.

Cosmopolitisme

La figura del savi estoic és la de la persona virtuosa perquè es manté al marge de les passions i és autosuficient: no necessita res ni ningú per ser feliç. El principi ètic dels estoics és l'autodomini, la independència davant del món exterior i el domini de les passions. La felicitat radica en l'acceptació del destí.

El savi estoic no es limita a buscar la felicitat individual sinó que intenta ser útil a tots els humans. La llei de la naturalesa és anterior i superior a les lleis convencionals de l'Estat i no entén de fronteres ni distincions socials. El savi estoic és cosmopolita, ciutadà del món, i pensa que l'única institució social que correspondria a l'ordre perfecte i natural que governa el món seria una cosmòpolis.