Estudi Sociolingüístic del Valencià: Llengua, Dialecte, Varietat i Parla

Estudi sociolingüístic del valencià

La tradició ha considerat habitualment les llengües o els idiomes des del punt de vista històric-diacrònic. Els lingüistes es preocupaven molt més de l'origen que de l'estat actual de les llengües. En la literatura valenciana podem trobar prou referències a l'origen del valencià: “venia del provençal”, “ho portaven les donzelles de Lleida”, “la base és el llatí”, etc. No obstant, aquestes referències no han plantejat de forma molt rigorosa l'estudi de l'origen i les influències que tingué. El canvi d'orientació dels estudis lingüístics -introduïts per l'estructuralisme- no redueix l'interès per l'origen i l'evolució de les llengües, sinó que va fer que aquests es realitzaren d'una manera més tècnica i científica. Al mateix temps, la història de la llengua es veu com un procés continu del qual l'estadi actual no és altra cosa que una etapa més.

Llengua, dialecte, varietat i parla

Per a situar la qüestió és convenient conéixer alguna de les definicions que d'aquests conceptes s'ha donat, per la importància que tenen a l'hora de definir el valencià. Com a exemple, farem servir la de Manuel Alvar (Alvar, M.: NRFH, XV, 51-60):

a) Llengua: “sistema lingüístic del qual se val una comunitat parlant, i que es caracteritza per estar fortament diferenciat, per tenir un alt grau de nivellació, per ser vehicle d'una important tradició literària i, en ocasions, per haver-se imposat a altres sistemes lingüístics del seu mateix origen”.

b) Dialecte: “sistema de signes separat d'una llengua comuna, viva o desapareguda; normalment en una concreta limitació geogràfica, però sense una forta diferenciació front a altres llengües d'origen comú”.

c) Parla: “peculiaritats expressives pròpies d'una regió determinada, quan no tenen la coherència que té un dialecte”.

d) Varietat: el terme varietat és utilitzat en sociologia del llenguatge com una denominació no valorativa per a referir-se a una “classe” de llengua o modalitat lingüística, sense les connotacions que tenen els altres termes (llengua, dialecte i parla).

Segons les anteriors definicions, el valencià, com altres llengües, està en una situació un poc confusa. Té suficients característiques per a ser una llengua, si bé el problema està en el concepte de sistema “fortament diferenciat” de M. Alvar i en altres qüestions de demografia històrica - reconquesta de Jaume I en el segle XIII-, que té una difícil solució.

Per altra banda, està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una llengua importada -el català en el segle XIII-, tindria ple dret social -i sociolingüístic- a considerar-se un idioma en l'actualitat.
A més, hem de dir que els conceptes de llengua i dialecte no sembla que siguen captats de la mateixa forma per les distintes cultures, és a dir, manquen de validesa transcultural.

Relacions entre llengua i dialecte

La diferència entre llengua i dialecte no és tan clara com sembla si s'atén a les definicions que s'han donat i al debat que continuen generant (una raó seria la distinta consideració que han tingut les diferents varietats lingüístiques espanyoles al llarg de la història recent).

Hi ha casos en els quals dos parlants del mateix domini lingüístic s'expressen en “varietats” tan diferents que podríem —segons els anteriors criteris— afirmar que són llengües distintes (per exemple, els denominats dialectes del xinès); o que llengües distintes podrien catalogar-se com una perquè és possible la intercomprensió entre els natius d'aquestes (per exemple, el valencià i l'occità).

Per altra banda, totes les actuals llengües romàniques estan en relació —segons les definicions donades— de “ser dialecte de” i en un moment determinat, o pel transcurs del temps, haver canviat a la categoria de llengua.