Ètica, Felicitat i Ciutadania: Fonaments del Pensament Moral

Ètiques de la justícia (o de mínims) s’ocupen només d’aquells deures de justícia exigibles a qualsevol ésser racional i que componen unes exigències mínimes.

Ètiques de la felicitat (o de màxims) aconsellen seguir el seu model. La felicitat es basa en el consell i la invitació, no en l’exigència.

Ètica cívica, ètica aplicada i ordre ètic internacional

Poemes homèrics. Virtut i comunitat

3 elements clau: allò que és bo consisteix a fer el correcte que serveixi a la comunitat. La virtut s’entén com a excel·lència: l’home bo és el que intenta sobresortir prestant els millors serveis a la comunitat i és el millor.

Consciència moral, valors morals universals i intel·lectualisme moral: qui coneix la virtut obra segons ella; qui obra malament ho fa per ignorància. Es considera Sòcrates el creador de l’ètica occidental.

Tres models de felicitat (ètiques materials)

Què podria fer per ser feliç? Practicar la virtut és l’equilibri del bon comportament.

• Eudemonisme (ser feliç és autorealitzar-se; ètica material; Aristòtil).
• Autosuficiència: ser feliç és ser autosuficient (cinisme, diferències).
• Hedonisme: ser feliç és experimentar plaer (Aristòtil i Epicur).

Tetrafàrmac (Epicur): si volem ser feliços, deixem de pensar en els altres, deixem de pensar massa en la mort, evitem el dolor i busquem el plaer.

Epicur defensava el plaer. Hi ha 2 tipus de plaers: dinàmic (cants de sirena, that trastornen pro ens deixen) i catastemàtic (equilibrats, desitjats, dels quals hem de gaudir).

• La felicitat com a autorealització: eudemonisme; el fi últim és la felicitat.
• La felicitat com a autosuficiència: és savi qui sap ser feliç.
• La felicitat com a plaer: hedonisme; hi ha moral perquè els homes busquen el plaer i fugen del dolor.

Epicureisme: centren l’ideal de saviesa en un gaudi ben calculat. És savi qui sap organitzar la seva vida calculant quins plaers són més intensos i duradors, quins tenen menys conseqüències doloroses, i els distribueix millor al llarg de la vida.

Utilitarisme: molt sovint ajudem als altres encara que no ens resulti útil. John Stuart Mill (1806-1876) afirmava que el bé s’ha d’identificar amb allò que és útil; parla d’una aritmètica dels plaers i d’un càlcul de l’utilitarisme, perquè no tots els plaers són iguals. Bentham introdueix una aritmètica del plaer.

Ètiques formals (formalisme ètic)

Acostumen a fixar condicions. Kant formula l’imperatiu categòric («no facis als altres el que no vols que et facin a tu»), que pot ser hipotètic o categòric.

• Ètiques heterònomes (heteronomia moral): identifiquen allò moralment bo amb un fi que la voluntat humana no es dona a si mateixa, sinó que li ve donat per la naturalesa.
• Autonomia moral: els homes som capaços de donar-nos aquestes lleis morals, que ens permeten superar l’egoisme i assumir la perspectiva de la universalitat.

L’ètica material dels valors

Max Scheler considera que potser sí podem pactar alguns valors. Axiologia: estudi dels valors.

Classes de valors:

• Útils (car-barat)
• Vitals (sà-malalt)
• Espirituals: intel·lectuals (evident-probable), morals (bo-dolent), estètics (bonic-lleig), religiosos

Ètiques procedimentals

Mediació, pactar per resoldre conflictes, ètica del discurs (Jürgen Habermas).

• Universalisme: creu que ha d’haver-hi una solidaritat universal (per exemple, mitges sense fronteres).
• Comunitarisme: en un àmbit més reduït (per exemple, serveis a la comunitat).

Una definició habitual: pertinença a una comunitat política i participació en les tasques de govern de forma directa o indirecta.

La ciutadania en l’antiguitat grecollatina

Política prové de polis, del grec. Ciutadania prové del llatí.

• Democràcia.
• Isonomia: igualtat davant la llei.
• Isegoria: dret a expressar el que pensem.

Limitacions de la ciutadania antiga: a Roma i Grècia hi havia una ciutadania excloent. Roma aporta el dret (ius; en grec, dikaion) i el republicanisme. La sobirania era masculina i excloïa els esclaus. L’Edat Mitjana també era estamental.

Ciutadania i estat

Estat: aparell administratiu d’un govern; apareix al segle XVI. També hi ha la sobirania i la nació.

• Ius soli: reconèixer com a ciutadà qui neix en el territori nacional.
• Ius sanguinis: la sang concedeix la nacionalitat.

Ciutadania i inclusió en l’estat

Concepció liberal de la ciutadania: defensa els interessos individuals davant dels comunitaris.

Liberalisme: defensa un estat que garanteixi els drets individuals; ha triomfat més als països anglosaxons. Distinció entre llibertats civils i drets polítics.

Republicanisme: no hi ha cap llei que excloti els drets polítics a cap col·lectiu social.

Ciutadania i drets humans

• Drets civils: drets dels ciutadans. Canvis polítics: Habeas corpus, aprovat a Anglaterra al segle XVII, que garanteix els drets d’una persona detinguda.
• Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de la Revolució Francesa (1789).
• Drets polítics: drets de participació.
• Drets socials, econòmics i culturals: ciutadania social, ciutat en la qual es reconeixen uns drets i ens comprometem.

Dimensions de la ciutadania

• Política: igualtat de drets civils i polítics. Responsabilitat de respectar els drets dels altres i de participar en la vida política.
• Social: igualtat d’accés a les oportunitats i prestacions. Ús responsable de les prestacions.
• Econòmica: equitat en les relacions laborals. Responsabilitat personal i corporativa. Consum just i responsable.
• Civil: ètica professional. Participació en l’opinió pública i voluntariat.
• Intercultural: respecte actiu, solidaritat, diàleg de debò. Voluntariat amb immigrants.
• Cosmopolita: solidaritat internacional, equitat mundial. Voluntariat a l’ONU, en ONG, etc.

El reconeixement de la ciutadania es refereix a la responsabilitat que té cada societat.

• Societat justa: reconeixement dels nostres drets i lleis.
• Ciutadania econòmica: prendre seriosament una ètica empresarial i un estímul a la responsabilitat social de les empreses, posant en pràctica una ètica del consum just.
• Ciutadania civil: voluntariat o tercer sector social, que s’organitza des de la gratuïtat i la generositat dels ciutadans en multitud d’associacions cíviques i culturals.
• L’opinió pública crítica.
• Ciutadania intercultural: gent d’altres cultures.
• Ciutadania cosmopolita: sentir-se ciutadà del món.
• Patriotisme cosmopolita: sense perdre de vista que és ciutadà del món.